L’home que mira

Una de les feines més difícils que hi ha en filosofia és escriure llibres que pretenen ser ‘introduccions a la filosofia’, perquè sense ni adonar-se’n l’autor fàcilment acaba caient en la literatura d’encàrrec (simple resum d’idees d’altri), en el paternalisme (tu calla que jo t’ho explico) o en la trivialitat (la famosa xuminada de la filosofia crítica que de tant repetir la parauleta l’ha convertida en insofrible). Introduir la filosofia és tasca benemèrita però carregada de perills que difícilment surt bé. Hi ha un parell de bones introduccions a la filosofia fetes aquí (les de Xavier Rubert de Ventós i la de Josep-Maria Terricabras) i al mercat català es troba també l’obra mestra del gènere, Els problemes de la filosofia de Bertrand Russell (Angle Editorial) en una edició cuidada al detall. Però en general és una feina que, com diu XRV costa tant que sembla que no costi.

Per escriure bones introduccions a la filosofia, i sospito que a qualsevol altra art humanística, hi ha una condició imprescindible: cal tenir una mica de geni aforístic. S’ha de saber escriure prou bé com perquè una sola frase (ni que sigui una mica forçada, com de pinyolet). No és cap casualitat que Rubert (Manias i afrodismes), Terricabras (Pensem-hi un minut) i Rusell siguin també autors de bons llibres aforístics. Sense un estil literari que arrrossegui, resulta quasi impossible desperar el lector.

Però les introduccions a la filosofia tenen encara un altre problema: ha de ser actuals, han de permetre lligar allò que el lector troba en la seva experiència de cada dia amb el que necessita conèixer i trobar encara que no en tingui una consciència gaire clara a l’inici. Per això és molt interessant la darrera aportació al gènere ‘introductori’, que acaba de servir-nos amb el títol  Menú degustación el professor Manuel Cruz (Península).

Menú degustación és un text que compleix amb escreix les demandes del gènere. Prou gadamerià per saber que la auténtica pregunta és aquella en que corremos el riesgo de dejarnos sorprender por la respuesta. Prou aforístic per parlar dels minuts de les escombreries per a la filosofia a Secundària ara mateix, i amb prou experiència política per saber que els filòsofs busquen refugi en la literatura quan el seu discurs dóna mostres d’exhauriment. I prou savi com per recordar-nos amb Rorty que una de les metàfores que més ha obstaculitzat la comprensió de la llibertat humana és la del llibre en blanc. Si d’en tant en tant us cal refrescar la vocació filosòfica o si voleu entrar al món apassionant de les idees, el llibre de Manuel Cruz és una eina perfecta. I ara s’acosten quatre dies de pont immaculadament constitucional. Aprofiteu-los llegint-lo.

Fa dies que cada cop que vull escriure al bloc acabo esbotzant els materials. No em ve gens de gust contribuir al pessimisme ambiental perquè és ridícol i sobreactuat.  Per això la bona notícia d’avui és que la Fundació Bernat Metge acaba de treure en un volum les Cartes de Plató en edició de Raül Garrigasait i que l’obra es troba fins i tot a Googlebooks. Quan masa sovint l’accidental i absurd de la politiqueria catalana es menja la part que hauria de ser millor de les nostes vides, llibres com aquest són tot un luxe.

http://lacasaenobres.wordpress.com

L’home que mira ha passat d’anar a la presentació de l’Esperit federal del president Maragall a l’Ateneu (per esperits i altres fantasmes estem a hores d’ara!) i ha pensat que patiria massa escoltant el discurs d’en Carod a la Pedrera; com sempre és un text ben construït, com sempre bàsicament hi estic d’acord i, com sempre, arriba massa tard.  

Ha preferit anar a la presentació del llibre El projecte català: del passat al futur (Aresta Editorial), del vell savi Miquel Siguan, el fundador de la Facultat de Psicologia a la Universitat de Barcelona, un home que va néixer l’any 1918 i que sap acabar una conferència parlant sobre projectes de traducció multilingüística a través de la xarxa. Salvador Giner a la taula i Heribert Barrera, el jesuïta Coll i Alemany o la vídua de José-María Valverde entre el públic. Una festa. Festes i no funerals necessita aquest país.

Hans Blumenberg va escriure un llbre d’erudicció aclaparadora -i de 680 pàgines- sobre la història de les interpretacions del mite de platònic de la caverna. La tesi és que els habitants de la caverna ignoren que viuen en la presó subterrània i que, per això mateix, no poden ni imaginar que es pugui viure d’una altra manera. Plató, astutament, va fer que els habitants de la caverna no tinguessin la capacitat de somniar i, per això mateix, ni en somnis podien concebir un altre món. En aquest sentit, tots portem una caverna a dins nostre, perquè tots estem lligats a la nostra pròpia ignorància.

He pensat molt en el llibre de Blumenberg aquests dies i especialment avui quan un magnífic historiador, bellíssima persona i senzillament equivocat en pólítica -com ens hem equivocat tots tantes vegades- ‘amenaça’ de (sic):  “estirar de la manta, posar el país en crisi i convertir això en Itàlia”.

El problema d’alguna gent és que estan tan acostumats a viure a la caverna, confonent les ombres amb les llums, que ni imaginen que es pugui viure d’una altra manera. Fora de la caverna platònica hi ha món i no cal confondre les ombres manipulades pels sofistes i el petit foc que escalfa la vivenda subterrània, amb la llum del sol. Com que l’historiador m’és amic/conegut/saludat de fa més de trenta anys i estic perfectament convençut que és del tot incapaç d’embutxacar-se ni cinc, i -al revés- em consta que el catalanisme li ha costat peles-, li desitjo que la cruel até, no li jugui una mala passada.

Nota idiomàtica: en grec la cruel até és una de les formes de la desmesura o hubris.

Acaba de sortir un llibre molt recomanable de Margarita Rivière: La fama, iconos de la religión mediática (Ed. Crítica) que planteja en el tema dels ‘nous sants’ de la religió global, els famosos (esportistes, músics, alguns polítics) lloats als altars mediàtics, amb dret a reverència. Val la pena llegir-lo, perquè enceta el debat sobre la manera postmoderna de considerar el sagrat.

Fa alguns anys, en paral•lel al Fòrum de les Cultures, es va presentar també una exposició al Museu Marés, comissariada per Francesc Vicens, sobre el tema del culte a les relíquies, que ja planteja aquest tema: la tesi era també la de constatar els canvis en la funció del Sagrat, mostrant que avui les relíquies autènticament valuoses no serien de Santa Tereseta del Nen Jesús, sinó de Marilyn Monroe que, per cert, té una catalana, Maite Mínguez, entre les més devotes col•leccionistes. Me la imagino al segle setze recollint trossos de la veracreu i em lliga tot.

En aquest món nostre que ha perdut l’anclatge en la tradició (per molt que ho lamentin Alasdair MacIntyre i Jordi Pujol) la santificació ja no és pel que era. No s’assoleix per portar una vida pietosa, ni tan sols està vinculada al treball (tesi aquesta, la del beruf, la de la santificació pel treball que de Luter a Escriva de Balaguer, encara vam conèixer de joves els qui ratllem la coinquantena). Avui el sagrat és la moda, la música, etc. I no entrarem a parlar de les formes de la comunió… perquè abans els tontets de cada poble combregaven amb rodes de molí -i això era francament molt més sofisticat que ‘combregar’ amb pastilles als waters d’una discoteca.

Que està apareixent un nou tipus de ‘sagrat’ amb la moda, amb la santificació en vida i també un nou tipus d’infern mediàtic, és obvi de fa temps. Però la religió no existeix sense ritual (poques coses més ritualitzades que un passi de models), i el ritual demana noviciats i seminaris que formin les noves generacions. A Itàlia parlen de l’escola aei (anglès, empresa, internet), com un nou motlle cultural. L’escola progre, que havia d’ajudar els infants a ser crítics (quina paraula tan gastada!), està formant en realitat creients en la religió de la moda, en l’esperança de l’efímer. Punt sinistre.

El llibre de la Rivière, de debò, hauria d’obrir un debat.

D’aquí a poques hores, avui mateix, dimarts 22 de setembre, tindrem a l’Ateneu Barcelonès, el mestre de sociòlegs Salvador Giner (hi esteu convidats) per comentar amb ell la nova edició de la seva ja clàssica Història del pensament social.

Seria ridícul presentar a aquestes altures un llibre de 797 planes impreses que arriba a 12 edicions i ha estat ‘ciència normal’ des de 1967 per a un munt de generacions de sociòlegs i d’estudiosos del pensament polític. Rellegint aquest estiu amb calma, la Història del pensament social he tornat a trobar un text sans miracle ni extravagance, com diria Montaigne, que volgudament va al fonamental i l’explica amb la claredat. Potser això és el que fa imprescindible un text que en un país amb massa orats i savis, aspira (que no és poc) a ‘fer raonar’.