L’home que mira

October 14, 2007

Eleccions a l’Ateneu (I)

Filed under: Societat — ralco @ 4:50 pm

 

Com que sóc més home d’encàrrecs que de càrrecs, això de presentar-me a unes eleccions m’agafa una mica desprevingut. D’encàrrecs, suposo que com tothom, n’he tingut més dels que voldria. De càrrecs pocs, perquè els despatxos no m’agraden. Però aquests dies em presento a les eleccions de l’Ateneu Barcelonès en la candidatura d’Oriol Bohigas i Ferran Mascarell. Ho faig per tres raons. La primera, i òbvia, per fidelitat a en Lluís Alegret. L’admiració d’en Lluís per la personalitat de l’Oriol Bohigas era absoluta i continuar fent conferències i debats filosòfics a la casa és una manera de sentir-lo viu. Presentant-me no faig res més que un simple acte de continuïtat. 

La segona raó d’estar a la candidatura és perquè crec que la feina que ha fet la Junta de l’Oriol Bohigas, d’una manera absolutament desinteressada, és un dels exemples de civilitat republicana més autènticament ‘transversals’ que s’han vist a Barcelona des de fa anys. Hem programat actes de debat filosòfics a l’Ateneu amb tothom qui ha volgut parlar. Amb Montserrat Nebreda, amb deixebles de Sacristan i amb un munt d’independentistes catalans, amb catedràtics, amb profes d’insti i gent d’arreu. A ningú no li he demanat mai cap carnet, ni he fet mai cap observació sobre la llengua. Hem tingut professors de València, de Toulouse, o de Madrid i he obert les portes de la casa a tothom -per cert: tothom ha cobrat el mateix. Amb l’Oriol Bohigas això continuarà essent possible. Amb una altra candidatura -honestament- no ho sé. 

La tercera raó està a la vista: en els darrers quatre anys a l’Ateneu s’han fet obres per valor de més de tres milions d’euros sense que costessin ni cinc cèntims al soci, amb subvencions treballades durament des d’una administració professional i això bàsicament gràcies al prestigi personal de l’Oriol Bohigas que no ha dubtat a fer tota la pressió i a estar a tot arreu. La junta de l’Oriol Bohigas ha treballat a desdir en benefici d’una entitat centenària però que provenia d’un estil de gestió purament anacrònic. Els èxits de la Junta d’Oriol Bohigas estàn aquí. N’hi ha prou amb esmentar l’any Ateneu, la publicació de la història de l’entitat, la medalla d’Or de la ciutat al mèrit cultural, l’edició (per impuls d’en Lluís Alegret) de dos llibres amb els cicles de conferències de filosofia, la renovació de la biblioteca (ara a més a punt de ser digitalitzada a Google), l’èxit de l’Escola d’Escriptura, l’entrada de quasi un miler de nous socis i el fet començar a portar a la casa filòsofs de primer nivell mundial (Viroli ha estat el primer però no serà l’últim). Difícil presentar uns resultats més brillants.

I en conseqüència, aquí estic. Amb l’única candidatura que ha demostrat que sap fer coses i que té ganes de continuar-fent-ne.  

Universitats i criteris

Filed under: Educació, Societat — ralco @ 10:24 am

 

Dimarts vinent serà un dia mogut al món universitari perquè es reunieix el plenari del Consell Interuniversitari Català amb les tisores de podar carreres universitàries ‘no rendibles’ sobre la taula. Però si es parla sobre la rendiblitat dels títols universitaris i el criteri es vincula només al nombre de matriculats en una carrera o , encara pitjor, al nombre de llicenciats que es produeixen,  cal diferenciar necessàriament entre el curt i el llarg termini en la rendibilitat.  Imaginem-nos que tota la ‘rendibilitat’ de van Gogh, de Picasso, o de Joyce, s’hagués valorat per les seves vendes immediates. Hauria estat un desastre, oi?  Doncs el mateix passa amb els estudis de Lletres.


Quan s’argumenta amb criteris econòmics se sap de què es parla –i una universitat és una inversió a quaranta anys vista-, o el curt plaç farà inviable qualsevol política cultural amb cara i ulls. Si ara es tanquen facultats de tipus humanístic que no arribin a un mínim  de 80 alumnes a primer, com proposa el departament corresponent de la cosa, potser les baixes passions d’alguns  se sentiran satisfetes i els números ministerials quadraran demà mateix. Però a la llarga  farem un negoci pèssim.

El dia que finalment la universitat l’hagi palmada, reduïda a gestionar instituts politècnics, descobrirem que les coses inútils (Venècia, les piràmides d’Egipte, el Mont Blanc, la catedral de Girona i les facultats de filosofia, per posar només uns exemples), pertanyen a l’àmbit de les inversions més reditícies.
 

October 12, 2007

Carl Gustav Jüng, la peli…

Filed under: Filosofia — ralco @ 10:05 pm

 

Carl Gustav Jüng és una curiosa pel·lícula que podria passar tranquil·lament per la ràdio. Com a cinema no té el més mínim interès: la càmera és pràcticament fixa i el material, en blanc i negre. Consisteix en dues entrevistes fins ara inèdites realitzades a Huston l’any 1957 al primer gran heretge de la psicoanàlisi, però la restauració del material (quasi descolorit) i el muntatge sense la més mínima gràcia desmereixen força el producte. L’interessant és que Jüng explica detingudament durant una hora i mitja les seves diferències amb Freud –i amb Adler–, alhora que introdueix els conceptes bàsics de la seva teoria dels arquetips. L’explicació de la seva diferència bàsica respecte al pare Freud no pot ser més clara: l’inconscient freudià és el regne del reprimit, el jünguià, en canvi, està sempre a punt d’esclatar i manifestar-se. 

  La forma com critica la tesi de l’Èdip freudià (per a ell només un arquetip entre molts d’altres) i l’estripada al suposat trauma del naixement és brillant. I el mateix es pot dir sobre la forma com argumenta contra el pansexualisme freudiAltres referències a la doctrina de la transferència, per exemple, deixen molt a desitjar i per al meu gust faltaria aprofondir la relació entre mitologia i arquetipus. Però plantejar aquests temes a Huston l’any 1957 potser hauria resultat excessiu.    

 En definitiva, sense ser allò que es diu cinema, i passant per alt el penós estat del material fílmic malgrat la restauració, la peli es pot veure com un magnífic resum d’algunes tesis jünguianes. Segurament no compleix els mínims que es demanen a un film, però val per una bona classe d’introducció a la psicoanàlisi. 

October 11, 2007

Contra el maltractament als animals

Filed under: Uncategorized — ralco @ 10:01 pm

 

El 18 d’octubre al Congrés dels Diputats de Madrid (Espanya), Marta Tafalla en representació dels filòsofs que formem part d’AIUDA (Associació Interuniversitària de Defensa dels animals) participarà en la jornada parlamentària de debat sobre la protecció dels animals, contra el maltracte i la tauromàquia. La feina de gent com la Marta, en Jesús Mosterín o en Jorge Riechmann en l’àmbit de la filosofia animalista (i treball que va iniciar la Càtedra Ferrater Mora portant a Girona en Peter Singer el juliol del 2003) va assolint cada cop fites més altes. El paper actiu dels amics d’Izquierda Unida i de tota la gent d’ERC al Parlament i al Senat de l’Estat Espanyol està fent, a poc a poc, que altres partits comprenguin que lloar els baixos instints dels assassins de toros és un camí perdedor, a més de profundament incivil.

Quan s’acosta la data del 10 de desembre, dia internacional dels drets dels animals, és una magnífica notícia que el moviment en defensa dels animals-no-humans, es faci sentir a Madrid (Espanya) lloc on la consciència moral autònoma no passa la seva millor època.  Per una nova fita moral ¡ per l’abolició de les curses de braus! 

PER SABER-NE MÉS

http://verdes.es/imagenes/imagenes1/Jornada.htm  http://www.10diciembre.com  http://www.gransimio.com 

http://www.alcoberro.info/V1/singer1.htm   

October 10, 2007

La crisi de la religió

Filed under: Societat — ralco @ 9:56 am

 

Els diaris d’ahir explicaven que el cardenal-arquebisbe de Madrid (Espanya) ha decidit introduir a les pregàries ordinàries de la missa, un prec especial per Sa Majestat el Rei, cosa que no deixa de tenir conya perquè s’afegeix a la pregària per la unitat d’Espanya, que, com se sap, és un miracle diví que produeix extraordinaris beneficis als negocis terrenals del cardenal-arquebisbe i dels seus amics.


La veritat és que no se sap si riure o plorar davant aquest mena d’ocurrències, però cada dia estan fent més difícil, per no dir impossible, viure com a catòlic a Catalunya i a Espanya. Els catòlics resulten doblement suspectes: al món laic perquè els pren com a quintacolumnistes i al món de la jerarquia que directament els considera un no-res. S’ha arribat a l’extrem que els mateixos bisbes fa anys que prefereixen no encomanar cap tasca de responsabilitat a la seva pròpia feligresia, perquè senzillament no se’n fien. Vegeu, per exemple, la cadena COPE on la religió catòlica és defensada al matí per un tal Jiménez (ateu confès) i a la nit per un tal Vidal (protestant, és a dir, relapse i cismàtic si no s’han abolit els decrets de Trento). O les privadíssimes escoles de negocis de Barcelona (una de l’Opus i l’altra en l’òrbita jesuítica) on el que s’ensenya és bàsicament el neoliberalisme.


Per molta bona fe que es tingui, per molta santa ingenuïtat, per molts esforços benemèrits i per moltes ganes que es posin en la pastoral o en l’intent de viure cada dia en una certa ‘escolta’ del Misteri,  resulta cada vegada més difícil ser catòlic ara i aquí. I no per culpa de la descristianització (un pur mite), sinó per la manca d’una jerarquia amb cara i ulls i d’una clarificació conceptual -ara impossible. A la jerarquia se l’en fot el poble cristià (altrament no insultarien cada dia la intel·ligència dels fidels) i els creients ja fa temps que han votat amb els peus, passant de tot perquè no entenen res. El catolicisme s’està convertint en un exotisme o en una pura curiositat antropològica perquè Rouco, Jiménez i Vidal (la seva cara pública) són realment més exòtics que el Dalai Lama. El Dalai Lama, per exemple, parla de compassió -un discurs que fa temps que no sent en la jerarquia catòlica.

Hi ha alguna cosa de sinistre en to plegat. Hi ha alguna cosa de suïcida en tot plegat. I hi ha –això m’importa més perquè fa referència a persones concretes- una trista sensació d’abandonament i d’impotència per capgirar les coses. Quan Julià, dit l’apòstata, va enviar emissaris per refer l’oracle de Delfos, els últims sacerdots els van respondre: ‘ja és inútil, les bigues del temple cauen i Apol·lo no ens respon’. No vull creure que així acabi una Església que va donar consol als meus en l’hora de la mort i esperança en el viure de cada dia. Però en la situació a què s’ha arribat amb en Rouco i amb els Roucos no necessitem ni mengacapellans. Els solets ho esfondren tot. Prou trist, perquè del déu caigut no en sortirà el superhome sinó els ídols del comerç.     
 

October 8, 2007

Un article de Xavier Rubert de Ventós

Filed under: Política, Societat — ralco @ 9:28 pm

 

Aquest article de Xavier Rubert de Ventós, publicat a ‘El País’ em sembla que reflectéis molt bé el que ara com ara pensa cada cop més gent.

Ya no quiero queso; sólo salir de la ratonera

XAVIER RUBERT DE VENTÓS

15/09/2007
 

 

Allá por los años sesenta, el profesor Canals, catedrático de Metafísica de la Universidad de Barcelona, estampó un cartel en el tablón de anuncios de la Facultad, mayoritariamente ocupado entonces por los pasquines del nuevo y clandestino Sindicato Democrático. El cartel reproducía una encuesta publicada en un periódico sobre los practicantes de distintos credos en España. Su cómputo venía a ser más o menos el que sigue: católicos, 18.320.432; luteranos, 5.424; musulmanes, 2.122; ateos, 1.670; calvinistas, 624; budistas, 63; sectarios de la intelectiva 1.

 
Como puede verse, esta clasificación tiene algo de aquella enciclopedia china citada por Borges donde los animales se dividían en: 1. Pertenecientes al emperador. 2. Embalsamados. 3. Cochinillos de leche. 4. Pintados con un pincel de pelo de camello. 5. No incluidos en la presente clasificación. 6. Innumerables, etcétera. Ambas clasificaciones son pintorescas, de fijo, pero lo que a mí más me impresionó y no he dejado de preguntarme es quién sería aquel pobre “sectario de la intelectiva” que obligó al encuestador a establecer una categoría para él solo. Y no es que nos falten hoy sectarios y doctrinarios de las especies más extravagantes, especies que merecerían sin duda un puesto en el listado del doctor Canals. Tenemos más de un “sectario de la intelectiva”, ciertamente, pero también los tenemos del Monetarismo o del Constitucionalismo, de las Prístinas Esencias Nacionales o, por el contrario, de las Intangibles Fronteras Patrias.

 
Simplificando, diría que hay sectarios del Cristianismo, sectarios del Monetarismo (los liberal-leninistas) y sectarios del Oficialismo y de la integridad de la (su) patria. Los primeros creen sobre todo en la Iglesia católica; los segundos, en el Libre Mercado, y los terceros en el Boletín Oficial del Estado -o simplemente, en el papel timbrado-. A todos ellos les une eso, la fe. No la fe en lo mismo, obviamente, pero sí el hecho de entender aquello en lo que creen como la Única Verdad, como la inapelable Realidad, como el Hito que separa lo que va y lo que no va a misa. A su particular misa, claro está.

 
Aquí mi acuerdo es grande con el artículo de Savater Nuestras raíces cristianas (EL PAÍS, 5 de julio de 2003) y con la tesis de su más reciente libro La vida eterna. Sostiene Savater que ese discurso sobre “las raíces cristianas” debemos privatizarlo y aparcarlo lejos de la Constitución. Cierto que en otro artículo (EL PAÍS, 5 de marzo de 2003) yo había defendido algo distinto: que Europa sí resulta ser cristiana en un sentido que a veces llega a horrorizarme, y que sin embargo no me atrevería a negar. Pero esta diferencia de matiz es irrelevante comparada con la absoluta coincidencia en lo que a ambos nos gusta y lo que nos disgusta.

 

Nos gusta la alergia del cristianismo a las idolatrías de este mundo y su “concentración parcelaria” en el otro; apreciamos su pasión desmitificadora, su tácito empuje (al menos donde y cuando ha estado en minoría) a la secularización de la sociedad y a la separación de poderes; valoramos (yo, al menos) el hecho de que fueran tres católicos -Monnet, Schuman y De Gasperi- quienes se atrevieron, para construir Europa, a sacar los huevos del cazo (”los Estados europeos son huevos duros”, había dicho De Gaulle, “y con huevos duros no se hace una tortilla”). Nos asusta, en cambio, a Savater y a mí, la terrible y excluyente pasión cristiana por “la Verdad y la Vida”; una pasión que está en la base de la ciencia, ciertamente, pero también de todas las guerras y holocaustos que han caracterizado y diseñado Europa.
Lo único que me atrevería a añadir es que esta crítica a la religión dogmática y doctrinaria debiéramos seguir aplicándola también a los otros dogmatismos -al del Mercado y al del Estado- que han venido a tomar el lugar de aquéllos en las sociedades más secularizadas. Dejo aquí el del Mercado, cuyas disfunciones han sido ya apuntados desde Polanyi y Stiglitz hasta los más recientes antiglobalizadores. Y me limito a las del Estado democrático:  aquel que, en nombre de la Voluntad Popular, sacraliza el ámbito y las fronteras dentro de las cuales esta voluntad tiene derecho a expresarse.
El perfil de los Estados actuales pocas veces resultó dibujado por ninguna Constitución o voluntad popular: Montesquieu nos dejó una teoría del dintorno democrático (separación del Ejecutivo, el Legislativo y el Judicial, etcétera) pero no de su contorno. De hecho, el trazado de las actuales fronteras es producto del azar y de la violencia: del semen de sus reyes, el pacto de sus señores y la sangre de sus súbditos.

 

Ir desacralizando mitos fundacionales y proponer un referéndum sin violencia como forma de definir este ámbito me parece un fenomenal avance democrático. Y considerar por principio una aberración antidemocrática el que pueblos como el vasco o el catalán puedan decidir sobre su futuro votando “a la canadiense” me parece el mayor abuso que pueda hacerse de las palabras Constitución, Democracia o Libertad. ¿O es que tales términos sólo son sagrados cuando han sido con-sagrados a sangre y fuego por una historia que hoy todos reconocemos no apta para menores? ¿O es que cuando se trata de África las buenas fronteras han de haber sido trazadas por las potencias coloniales con la regla y el compás? ¿O es que sólo son demócratas las fronteras defendidas en Argelia o Turquía por unos militares golpistas que todos reconocen como impresentables? ¿O no será al fin y al cabo que aquel solitario “sectario de la intelectiva” en la lista del doctor Canals forma hoy en España legión: una legión que no duda en anteponer un nacionalismo camuflado en Constitución a la expresión libre de los pueblos “no incluidos en la presente clasificación” borgiana?

 
Los catalanes que aspiramos a una cordial relación bilateral, a una libre y pactada federación con España, sólo pretendemos escribir una historia apta para todos los públicos. Una historia cuyo enemigo primero y principal son los terroristas, claro está (al fin y al cabo ellos son hoy los más cualificados mantenedores de aquella cartografía dibujada a base de sangre y fuego). Pero una historia -hélas- que necesitaría contar punto y seguido con la comprensión -iba a decir: con la complicidad- de los propios españoles.

 
Éste es el escenario que me aparece hoy tan necesario como inviable, tan imprescindible como imposible. Del sueño en un Estatut de corte bilateral, votado por nuestro Parlament, hemos despertado ante la cruda realidad de tener que seguir mendigando una infraestructura de más, un peaje de menos, una balanza fiscal equitativa, por el amor de Dios. El equilibrio de fuerzas y nuestra capacidad de negociación con España no parecen dar mucho más de sí. Ni tampoco parece que vaya a permitirnos superar el procedimiento humillante, entre pícaro y servil, del peix al cove, el pescado al cesto. Desde perspectivas distintas, tanto Roca como Maragall tropezaron contra este hecho tozudo, contra este meme bien injertado en el hipotálamo de los españoles y con el que Pujol nunca dejó de contar. De ahí que algunos catalanes puedan ir llegando a la conclusión de que, en aras de la cordialidad entre unos y otros, y por el bien de todos, debiéramos invertir así los términos: “No queremos más peix al cove; queremos simplemente el cove”. Una variante del conocido dicho mexicano: “Ahora ya no quiero queso; sólo salir de la ratonera”.

 
Así de simple; así, por ahora, de imposible

 

Xavier Rubert de Ventós 
 

 

October 7, 2007

L’IEC per molts anys !

Filed under: Societat — ralco @ 9:54 pm

L’Institut d’Estudis Catalans commemora centenari i penja al YouTube una part significativa dels videos de l’exposició que està fent aquests dies a la seva seu del carrer del Carme de Barcelona. Sembla mentida que encara calgui explicar que l’IEC és la nostra Acadèmia Nacional, però així està el país per les nostres misèries. En aquest vídeo, un servidor de vostès i molta altra gent reflexiona sobre el futur de l’Institut. Però el més interessant és la visita live a l’exposició que permet observar una història de resistència i un prsent de molt treball sovint poc divulgat. A més de gratuïta l’exposició també està oberta, fins i tot, els diumenges al migidia.

I sobretot no us perdeu aquests videos del Youtube:

Video 1

Video 2

Video 3

Video 4

Video 5

Video 6

Video 7

El nivell C

Filed under: Educació — ralco @ 11:01 am

 

  

El diari explica que de 1.008 examinats de català (nivell C) a Barcelona aquest estiu, només han aprovat l’examen 349 persones. És a dir, som 348 més un servidor de vostès que amb gran goig d’amics i família després d’haver escrit i publicat en catalana llengua més d’una vintena de llibres (individuals, en col.laboració o traduccions) i després de fer sempre classes  en català, des del 15 de setembre de 1980, ha estat finalment ‘normalitzat’ a tots els efectes (jo ja estava ‘normalitzat’ d’abans, que consti, mitjançant un paper signat els anys vuitanta pel director general de la cosa que es deia Arenas -i no era del GRAPO precisament-; però resulta que ara aquell paper ja no val). Total; que he superat l’examen de nivell C i ara puc, dir, a més que formo part d’una minoria selecta. 

La cosa sembla una broma pesada però senzillament no és cap broma. Un dia d’aquests igual m’animo i explico en detall els detalls de l’examen. I és clar que a tot arreu els examens s’aproven i es suspenen, però no està de més demanar que tinguin cara i ulls. Amicus Plato, sed magis amica veritas es diu en aquests casos.  

 

October 6, 2007

Avís de Ludwig Feuerbach a piròmans barbamecs

Filed under: Filosofia — ralco @ 11:11 pm

 

Fa molts anys, al 1841 per ser més exactes, a L’essència del cristianisme, Ludwig Feuerbach va escriure: ‘sens dubte el nostre temps prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l’original, la representació a la realitat, l’aparença a l’ésser. El que és sagrat per al nostre temps és la il·lusió’. Ara que ha donat per cremar imatges del Borbó, la frase del clàssic agafa tot el sentit, de pura ironia. Ai, Feuerbach, que poc el llegim i tant com el necessitem! 

October 5, 2007

A propòsit del ‘Mauricio’

Filed under: Llibres — ralco @ 9:05 pm

 

Quan se’m va acudir comentar en una tertulieta aproximadament literària i molt barcelonina que el Mauricio o las elecciones primarias de Mendoza era un autèntic pestiño, una fan del gran escriptor va anar de poc que no se’m mengés cru. Per sort al Le Monde d’avui (5 d’octubre) Martine Silber diu en la crítica de la traducció francesa d’aquest llibre (Seuil): la vacuité des protagonistes -même si elle est volue- et la relation minutieuse de leus faits, gestes, déclarations, et pensées sont un peu fastidieuses. Doncs això, què carai, els lectors ja ho sabíem abans. La pregunta és per què no ho sabia la crítica literària local.    

October 4, 2007

A l’Autònoma

Filed under: Educació — ralco @ 9:58 pm

 

Avui, primera classe a l’Autònoma. Arribo força més tard de la cremada del ninot borbònic i, per tant, no en puc dir res. Com a català i com a amant de les tradicions, constato que se n’està creant una altra, simplement. A més, plovia. 

Per moltes raons -algunes prou curioses-, he tingut poca relació amb l’Autònoma fins ara, però sempre m’hi he sentit molt còmode; potser perquè l’espai té alguna cosa de vaixell immens. Em costa fer la classe en castellà (la meitat de l’alumnat són becaris sudamericans i l’apostolat patriòtic resulta fora de lloc el primer dia); però puc parlar de tecnologia, de ciberespai i de la relació entre sistemes tècnics i avaluacions morals. Feia temps que no tenia l’ocasió de fer-ho en públic; tot i que em sembla que he agafat l’audiència desprevinguda (l’estat perfecte de l’audiència segons els sofistes), 

Contra el pessimisme cultural

Filed under: Societat — ralco @ 12:22 pm

 

No tinc cap ganes de carregar-me Alberti, ni Delibes, ni Ortega però només cal saber llegir per descobrir que Alberti és molt fluix si es compara amb Estellés, que Delibes no arriba a la sola de la sabata de la Rodoreda o que –a triar entre feixistes- Ortega era molt més mal filòsof que D’Ors. I la mateixa cosa es pot dir de tantes i tantes ‘parelles culturals’. La cultura no és cosa de ‘o fulanet o menganet’ però resulta que en la cultura catalana i especialment en la cultura catalana actual hi ha un nivell mitjà molt superior a la cultura de l’oest veí. No veig, honestament, d’on surt el pessimisme cultural. En tot cas, no dels creadors culturals. La mateixa nòmina de pensadors catalans que recollia ahir el suplement Cultures de La Vanguardia era impossible fa vint o trenta anys. 

October 2, 2007

Berggasse 19, A-1090 Wien

Filed under: Filosofia — ralco @ 10:43 pm

 

Al matí hem estat a la casa de Freud, que ara és un museu no tan bo com, ni de lluny, el de Londres. El propi Freud reconeixia que la casa de Londres era més àmplia i que la col·lecció d’antiguitats ‘llueix millor, tot i que ara ja no s’amplia’. Hi ha una habitació de la família i algun moble, però queda tot plegat molt deixatat. La resta és una exposició amb fotocòpies i materials de poc valor sobre la vida de Freud. Com la biografia de Jones però en edició il·lustrada, amb algunes -no totes- les primeres edicions de les seves obres. Tinc la sensació que aquestes parets resulten massa enxubades per la quantitat de gent que hi devia viure -baixes passions amb la cunyada a part. Recordo vagament les memòries de Paula Fichtl, la criada de la família, quan deia (els senzills entraran abans que vosaltres a la casa de Pare, ja se sap) que a la consulta de Freud els pacients entraven fent mala cara i sortien fent-la molt pitjor.


 A la botiga trobo el llibre de Silvia Tubert (Edaf) i el de Thomas Mann (Alianza) com úniques aportacions hispàniques a la glòria del mestre. A la biblioteca de la casa (ni rastre de l’original) tenen també l’edició d’obres de Biblioteca Nueva. Consulto el llibre de signatures de la casa per descobrir que les mamonades més insignes són en català: Tenim 20 anys però hem dit que en teníem 18 perquè ens sortís més barat. O per culpa del puto Freud em van suspendre la selectivitat. I encara un altre: A la casa no hi ha quasi res, tot són fotocòpies i l’entrada és molt cara. Aquest és el nivell cultural del meu país.


El barri és el de la facultat de medicina i té una pinta de tardor perpètua, com si esperés un càstig. Al voltant de la casa de Freud han crescut com bolets un munt de consultes de psiquiatres. Tot s’encomana. Curiosament la veïna del pis de Freud es diu Kafka.


Sortim de la casa amb la sensació del creient que ha complert el ritual i anem a veure el museu de la facultat de medicina, al Josephinum. Hi ha una col·lecció didàctica de representacions de la musculatura humana del XVIII florentí, molt bona.  
 

« Previous Page — Next Page »

Powered by WordPress