L’home que mira

Arriben notícies, molt en comptagotes, de l’escàndol francès per la plaga de suïcidis per excès de treball en les empreses. Fa temps vaig intentar explicar què era el karoshi al meu web: http://www.alcoberro.info/pdf/eticaemp7.pdf però sembla que el concepte encara no és gaire conegut. O que es coneix però no interessa donar-lo a conéixer.

En dies com aquests, plujosos i que conviden a la nostàlgia seria bo meditar si, entre tots, no estem creant una tecnologia tòxica i quina part de la responsabilitat en el malestar correpon a Internet. És clar que sempre resulta més senzill dir que la culpa és de l’altre.

El respirar dels dies de Josep-Maria Esquirol (Barcelona: Paidos, 2009) és un dels llibres de filosofia més fascinants que s’han publicat darrerament. Parla sobre el temps -incloent-hi reflexions molt significatives sobre el temps ‘que ho cura tot’, el temps que ‘es perd’ i el temps de la mort. I només per indagar sobre el temps, que és un dels grans temes de la metafísica, el llibre ja seria important. Però, a més, ho fa des de la consciència plana que amb la modernitat la serenor del temps s’han tornat impossible i que, per tant, la fatiga de l’existir en el temps, s’ha convertit en un tema crucial.

Per als grecs era el període racional que el moviment ha de menester’ i o ‘el nombre del moviment’ segons Aristòtil. En la modernitat, en canvi, s’ha instaurat una mena de tirania del present, que potser (i sobretot) és dolenta perquè un present massa ple d’objectes i d’objectius, ens torna sords al ritme de les coses.

De tot això que no és poc en parlarem dilluns, en una conversa entre Josep-Maria Esquirol i Gregorio Luri, a l’Ateneu Barcelonès (C/Canuda, nº6, a les 19:30, entrada gratuïta).

Els vells escolàstics medievals distingien entre les coses ‘en elles mateixes’ (in res) i les coses segons la manera de fer-les (in modo). Com que fa  més de trenta anys que la filosofia escolàstica no surt a l’examen de Selectivitat, la gent aquestes coses no les sap -i és una llàstima perquè s’estaviarien problemes.

Amb el tema de l’avortament passa exactament això: que pot ser un dret -i a mi em sembla que ho és; però la manera de fer les coses el pot convertir en una salvatjada. De la mateixa manera protestar contra l’avortament és un dret, però fer-ho al carrer i al costat de personatges de segons quina mena, fa com fàstig. 

Una altra qüestió, bàsica en filosofia política, és si són els parlaments els qui han de prendre les decisions sobre temes de consciència (matrimoni homosexual, avortament, etc). La tradició política republicana, la de debò, no la que s’inventen el camarada Putxi i quatre indocumentats, és perfectament clara i diu el mateix  de fa segles: els governs han de legislar sobre coses públiques, però en l’àmbit de les coses privades el que s’ha de fer és un referèndum, perquè política i societat no pertanyen al mateix àmbit i perquè la política no pot ocupar tot l’espai social. Creure que ser gai o avortar té a veure amb ser de dretes o d’esquerres és no entendre res o no conéixer ni gais ni avortistes. Comprenc la por de tots dos bàndols a perdre un referèndum, però aquests temes no depenen de majories polítiques sinó de majories socials.

Això deixant a banda que permetre avortar a una noia de setze anys sense permís patern i, en canvi, prohibir-li comprar tabac per protegir la seva salut és senzillament absurd. In res però també in modo.

Hans Blumenberg va escriure un llbre d’erudicció aclaparadora -i de 680 pàgines- sobre la història de les interpretacions del mite de platònic de la caverna. La tesi és que els habitants de la caverna ignoren que viuen en la presó subterrània i que, per això mateix, no poden ni imaginar que es pugui viure d’una altra manera. Plató, astutament, va fer que els habitants de la caverna no tinguessin la capacitat de somniar i, per això mateix, ni en somnis podien concebir un altre món. En aquest sentit, tots portem una caverna a dins nostre, perquè tots estem lligats a la nostra pròpia ignorància.

He pensat molt en el llibre de Blumenberg aquests dies i especialment avui quan un magnífic historiador, bellíssima persona i senzillament equivocat en pólítica -com ens hem equivocat tots tantes vegades- ‘amenaça’ de (sic):  “estirar de la manta, posar el país en crisi i convertir això en Itàlia”.

El problema d’alguna gent és que estan tan acostumats a viure a la caverna, confonent les ombres amb les llums, que ni imaginen que es pugui viure d’una altra manera. Fora de la caverna platònica hi ha món i no cal confondre les ombres manipulades pels sofistes i el petit foc que escalfa la vivenda subterrània, amb la llum del sol. Com que l’historiador m’és amic/conegut/saludat de fa més de trenta anys i estic perfectament convençut que és del tot incapaç d’embutxacar-se ni cinc, i -al revés- em consta que el catalanisme li ha costat peles-, li desitjo que la cruel até, no li jugui una mala passada.

Nota idiomàtica: en grec la cruel até és una de les formes de la desmesura o hubris.

Acaba de sortir un llibre molt recomanable de Margarita Rivière: La fama, iconos de la religión mediática (Ed. Crítica) que planteja en el tema dels ‘nous sants’ de la religió global, els famosos (esportistes, músics, alguns polítics) lloats als altars mediàtics, amb dret a reverència. Val la pena llegir-lo, perquè enceta el debat sobre la manera postmoderna de considerar el sagrat.

Fa alguns anys, en paral•lel al Fòrum de les Cultures, es va presentar també una exposició al Museu Marés, comissariada per Francesc Vicens, sobre el tema del culte a les relíquies, que ja planteja aquest tema: la tesi era també la de constatar els canvis en la funció del Sagrat, mostrant que avui les relíquies autènticament valuoses no serien de Santa Tereseta del Nen Jesús, sinó de Marilyn Monroe que, per cert, té una catalana, Maite Mínguez, entre les més devotes col•leccionistes. Me la imagino al segle setze recollint trossos de la veracreu i em lliga tot.

En aquest món nostre que ha perdut l’anclatge en la tradició (per molt que ho lamentin Alasdair MacIntyre i Jordi Pujol) la santificació ja no és pel que era. No s’assoleix per portar una vida pietosa, ni tan sols està vinculada al treball (tesi aquesta, la del beruf, la de la santificació pel treball que de Luter a Escriva de Balaguer, encara vam conèixer de joves els qui ratllem la coinquantena). Avui el sagrat és la moda, la música, etc. I no entrarem a parlar de les formes de la comunió… perquè abans els tontets de cada poble combregaven amb rodes de molí -i això era francament molt més sofisticat que ‘combregar’ amb pastilles als waters d’una discoteca.

Que està apareixent un nou tipus de ‘sagrat’ amb la moda, amb la santificació en vida i també un nou tipus d’infern mediàtic, és obvi de fa temps. Però la religió no existeix sense ritual (poques coses més ritualitzades que un passi de models), i el ritual demana noviciats i seminaris que formin les noves generacions. A Itàlia parlen de l’escola aei (anglès, empresa, internet), com un nou motlle cultural. L’escola progre, que havia d’ajudar els infants a ser crítics (quina paraula tan gastada!), està formant en realitat creients en la religió de la moda, en l’esperança de l’efímer. Punt sinistre.

El llibre de la Rivière, de debò, hauria d’obrir un debat.

A Itàlia, que passa una situació més o menys com la nostra, de bloqueig mental i de menyspreu per la cosa pública (tot i que la cosa púbica va com mai!), el president de Fiat (i de Ferrari), Luca Cordero di Montezemolo, -amb la benedició indirecta de l’església catòlica que es veu venir un problema gruixut si no canvien depressa les coses-, ha  organitzat una fundació  per revitalitzar el debat polític i dies enrrera va presentar-la a Roma conjuntament amb  Andrea Riccardi de la Comunitat de Sant Egidi, que va denunciar la pobresa del discurs polític italià i la seva teatralització. Us sona això?

M’agradaria tenir un Luca Cordero di Montezemolo, però d’Artesa de Segre o d’Amposta. Dissortadament aquí o no en tenim o no responen.

Cas Millet, cas Laporta, cas Gurtel, demagògia bananera al Reagrupament i prepotència del camarada Putxi. Tot plegat fa venir arcades. Així que, per comptes d’indignar-nos, més val rememorar una història certa com la vida. S’explica que van preguntar a un dels diversos impresentables que han presidit aquell país petit i dissortat que es diu Nicaragua -i que molts, per record i homenatge al gran home que fou José María Valverde, portem al cor:

.- Presidente, ¿qué es para usted la moral?

I l’home va contestar tot seriosament:

.- La moral es el árbol que da moras.

En això estem a Catalunya també. ¿Fins aquí hem arribat?

Alguns lectors se m’han enfadat perquè ahir vaig dedicar un post no gaire amable al Reagrupament. I potser el títol podia ser ofensiu per a algunes sensibilitats. M’excuso, doncs, si és que he pecat contra la discreta charitas que en la tradició jesuítica és l’enteniment que ha d’acompanyar la bona voluntat Però, formes a part, les coses són com són. ¿Vostè contractaria un lampista (o un metge) que li digués: ‘No sóc professional, ni vull ser-ho’?  Doncs bé, feu orella perquè en un esclat de lucidesa el  Dr. Carretero ho ha deixat clar a l’Avui d’avui: No som polítics professionals ni volem ser-ho. Si no fos una frase que recorda un personatge sinistre  n’hi hauria per riure. Poseu-vos en mans de metges afeccionats i veureu com us deixaran la pleura, família. Que yo no soy un político, ja ho deia en Franco i en el seu cas concret, a més, era del tot veritat. Ara en tenim un altre que tampoc no és polític professional i que com que no és polític professional es presentarà a les eleccions. Ai déu meu que això acabarà fatal!

A més, el Dr. Carretero no ens explicarà quin programa defensen les seves esforçades hosts (no professionals) perquè es veu que no té cap importància i perquè cada diputat seu al Parlament de Catalunya tirarà pel dret com li roti, excepte si es vota per la independència o per la regeneració democràtica, que sembla que són articles de fe. És a dir, que els suposats diputats reagrupats, seran només responsables davant les assemblees (res més fàcil de manipular que una assemblea!), davant Déu i davant la Història. Amos anda! És a dir, que al Reagrupament acaben de redescobrir la Falange. Amb ceba. Tendra, diria.

Per postres resulta que segons el líder màxim (no-professional) a Catalunya ja no ens queda cove. Ja no ens queda peix… Doncs miri, el pressupost de la Generalitat catalana principatina per al 2009 són 23.086 milions d’euros (més que el de Xile, per posar un exemple). Tot pot anar millor, però de cove i de peix n’hi ha. Quasi cinc bilions de pessetes, per si el Dr. Carretero no ho sap. Cosa que francament dubto. I un partit polític (professional) el primer que ha de saber és com es vol gastar aquesta pasta (més els afegits que caiguin del nou finançament). En això hi ha la diferència entre tenir un programa i tenir un eslògan.

Finalment a la mateixa entrevista de l’Avui el no-professional i aspirant a administrador de quasi cinc bilions de pessetes també comunica al personal que la primera passa cap a la independència és telefonar a la secretària d’Estat americana; val a dir canviar d’administrador colonial. I això que només és el primer dia i la primera passa! A la segona, la gent decent hauriem de buscar piset a Perpinyà, em sembla.

Siguem seriosos, si hi hagués regeneració democràtica, de la de debò, un polític que diu que no és un polític, que no li importen els pressupostos i que la independència consisteix a oferir bases catalanes als americans, no el deixarien ni sortir de casa. Per demagog. Per tanta parida junta. Ja és trist que el nivell polític d’un país hagi caigut tan baix com per prendre’s seriosament gent d’aquesta mena, ufffff !!

Tenia escrit un post en estil Santiago Rusiñol enfotent-me del Reagrupament (clàssica síntesi catalana entre tradicionals especialistes a donar lliçons de patriotisme a compte de les butxaques d’altri  i  tradicionals especialistes a rebre hòsties patriòtiques). Mira que és fàcil entendre qui paga i qui cobra en aquest cas! Truques al Palau de Congressos i t’expliquen que llogar la sala un dia val 40 mil euros… i després truques al Palau de la Música preguntant si algú et pot prestar 40 mil euros… Però més val deixar-los tranquils en la seva innocència. Sempre hi haurà creients en els ovnis i gent que es guanya la vida escrivint llibres sobre ovnis. Per tant, no pot sorprendre que hi continuï havent gent que confon la política amb la moralina i moralizadors de pa sucat amb oli. Està vist que l’espècie humana està feta així. Llàstima d’innocència malmenada.

Per si un cas (i seguint amb la campanya: per estalviar-vos un nyap, cal ensenyar a qui no sap), us deixo un link amb un text que us pot interessar si voleu entendre la psicologia política de la gent que sempre té raó i mai no es menja un pastisset. És a dir, dels fans del Reagrupament (versió bona gent).

http://www.alcoberro.info/planes/psico42.html

En dies com aquests em sap greu que ja no quedin jesuïtes com els d’abans (excepte dos o tres). Al menys aquella gent sabia que la bona voluntat sense enteniment és el pitjor dels mals.

Espero no trair la confiança de ningú si explico que un dels històrics protagonistes del cas Banca Catalana em comentà dies enrere  que cada vegada que sentia parlar del cas Millet, notava el mateix malestar físic que  quan en Villarejo i en Mena li buscaven les puces. Banca Catalana i Cas Palau no són situacions gaire diferents en el fons (que no en la forma).

Estem on estàvem i on estarem, sempre condicionats per les famoses ‘inversions P.C.’  (inevitables en tota nació sense Estat propi!). Amb l’agreujant que els hooligans socialistes tenen ganes de jugar el partit de tornada, una revenja endarrerida de fa anys. Ahir la crucifixió pública del Sis-ales (un paio que em cau fatal, però que segurament és el més tontet en aquest embolic), ja anunciava que el ventilador funcionaria a tot gas. Amb en Millet  es gira molta merda, no pas per la qüestió econòmica, sinó per la profunda misèria moral, o cívica, que el cas fa patent. I això per molt que ara resulti que ’se sabia’ (excusa que tan sols empitjora les coses).
Arribat a Girona aquest matí a quarts de vuit i després d’una nit de maldormir, només fullejant La Vanguardia i el Punt és obvi que la veda està oberta. El dubte és si ara fileres convergents contraatacaran amb algun informe sobre, per exemple, el camarada Paz Dorado o amb alguna altra història similar. Que no em sorprendria en absolut.

Del cas Banca Catalana en va sortir malparat tothom, començant pels socialistes que, com a conseqüència de tot plegat, van trigar deu o quinze anys més del compte a arribar a la Generalitat. Però ara hi ha una generació que no sap res del franquisme ni (sobretot!) de l’antifranquisme i que no se sent a gust amb un sistema polític cada vegada més llunyà a l’estructura social real del país. Una cosa és que política i societat no siguin el mateix (que no ho han de ser!) i una altra que (com passa a Catalunya des de fa més de vint anys) no tenen res a veure. El mateix fet de la desproporcionada quantitat de blocs polítics al país ja explica que poc poc tenen a veure la premsa i els mitjans de comunicació amb el que passa al carrer.

 
L’extinció de fet de la socialdemocràcia en el liberalisme deixa moltes vores mal cosides en la política tant a Europa com aquí i cal veure si (només) continuarà creixent l’abstenció o si entre tots mataran la vaca.

No resulta gens edificant tot plegat. Però és que ja han edificat massa tots plegats, tan que han acabat la pasta. Si us plau, només demano que ens estalviem el discurset sobre els valors. Una mica de pudor (moral), que ja fa massa pudor (olfactiva) tot plegat.  

Un dels problemes més greus del liberalisme és que els liberals no se l’apliquen ells mateixos. Ho va dir Marx, segurament, però no deixa de ser cert.   

Als divuit anys vaig llegir una frase del Catecisme positivista de Comte que em va impactar prou per haver-la recordat tota la vida: els vius sempre són governats pels morts. Aleshores manava Franco (obvi exemple de la veritat profunda de l’aforisme comtià) i ingènuament em vaig proposar fer el possible per demostrar que les coses no tenien per què ser així necessàriament. Però lamentablement el món va com va: no tan sols (ens) governen els morts sinó que les millors famílies els conserven a l’armari i els treuen a passejar d’en tant en tant.  

Benvolguts amics, coneguts i saludats del web http://www.alcoberro.info

Només uns mots per comunicar-vos que acabem d’obrir (de moment amb dos articles) un nou Dossier Socialdemocràcia:

-  Els tres grans debats que definiren el socialisme
http://www.alcoberro.info/planes/socialdemo1.html

-  La tercera via i el declivi de la socialdemocràcia
 http://www.alcoberro.info/planes/socialdemo2.html

Els trobareu a l’adreça:

http://www.alcoberro.info/planes/socialdemo0.html

També hem ampliat el Dossier John Rawls amb tres nous textos:

-  Objeciones a la teoría de la Justícia.