L’home que mira

Hi comença a haver arreu del món alguns filòsofs i sociòlegs que demanen una teoria filosòfica sobre l’acceleració del temps en la modernitat -com a instrument per a rehumanitzar la vida. Aquest àmbit de reflexió sobre el temps té dos noms especialment significatius, el ja clàssic Paul Virilio i el més jove Hartmut Rosa, deixeble de Heimsoeth i autor d’Acceleració El canvi en les estructures temporals en l’era moderna (2005) . Tota tecnoètica realment possible té una necesitat primària  de pensar l’aceleració perquè amb la velocitat que crea inseguretat emocional, disolució de les identitats i sentiment d’impotència, cada cop hi més sensació de pèrdua de les coses importants. Per un excès de pressa el mateix projecte de la modernitat està quedant cada cop més negat en la seva pròpia asfíxia –en una situació similar a la de qui mor ofegat pel seu vòmit. Pensava en tot això ahir davant el mar en calma a Portbou on un grup de 32 malalts de pensament convocats per la Societat Catalana de Filosofia varem fer un particular homenatge a Walter Benjamin en el 70è aniversari de la seva mort.

A Portbou, ens van acompanyar dos bons coneixedors de l’obra benjaminiana, Gabriel Amengual (vingut expressament de de Mallorca) i Gonçal Mayos, en un dia de tardor, sense turistes ni pluja, quan era especialment intuïtiu contemplar la contradicció entre els dos móns que dibuixen la tragèdia del present: natura i tècnica. Va ser impactant repensar amb ells la contradicció entre el món de la tècnica i el vidre (el de l’estació de ferrocaril on Benjamin es va presentar a la policia) i el de la natura sobre la qual s’alça el cementiri.

Que vivim en un món sense esperança ni pietat, Benjamin ho va saber veure potser com ningú. Que hauriem de ser més lúcids davant la tècnica (però cada cop hi estem més esclavitzats) i que el secret i el sentit íntim s’ha tornat impossibles en un món de vidre (com el de l’arquitectura de Loos o de Le Corbusier), avui ho sabem -i no només per Benjamin- sense poder escapar de la terenyina. Cada episodi de vida és més reduït i el temps (o més aviat la seva manca angoixosa) ens fa mal. Aturar el temps davant la platja de Portbou té alguna cosa, doncs, de transformadora. Clausurar-lo definitivament (el gest de Benjamin) té alguna cosa de brutal.

Hartmut Rosa comenta que fins i tot les simfonies de Beethoven i els drames d’Ibsen s’interpreten avui més de pressa que en altres temps. D’altra banda és banal observar que cada cop quan parlem ho fem fins i tot més acceleradament. Aturar el temps, aprendre a prendre’s temps i a degustar-lo hauria de ser un objectiu bàsic del nou ecologisme. No sé si sabrem o si podrem aconseguir-ho, però cada cop més hi ha veus lúcides que vinculen la crisi de civiització actual amb una mala comprensió de la dimensió temporal.
 

http://www.youtube.com/watch?v=jHL-BwvoQIY&feature=related

Avui us convido a veure una exposició de filosofia. A la Fontana d’Or de Girona acaba d’obrir una mostra que la gent interessada en el pensament no s’hauria de perdre, 20 anys de Pensament Contemporani, sobre els 20 anys d’activitat de la Càtedra Ferrater Mora. És un recull excel·lent de l’activitat d’aquesta Càtedra de la UdG i, a la vegada, una manera de repassar indirectament el que han estat els darrers vint anys de la filosofia a Catalunya i al món.

Difícilment hi haurà una Càtedra europea que pugui presentar un planter de convidats comparables i ha de ser un motiu d’orgull que a Girona hagin fet seminaris amplíssims alguns dels maitres à penser més indiscutibles del pensament contemporani. Des d’en Josep-Maria Terricabras, incansable impulsor d’activitats, fins a l’últim dels qui hem estat assidus oïdors de les sessions sabem que en aquests darrers vint anys la Càtedra ha estat un llocs privilegiat, i que des de Girona hem pogut conversar de tu a tu (i de vegades anar a sopar) amb el millor del pensament contemporani. Noms com Quine, Ricoeur, Chomsky, Priorgine, Davidson, Bunge, Apel, Rorty, Boff, Touraine, Morin, Singer, Cavalli-Sforza, Vattimo o Benhabib són primeríssimes figures en la filosofia del darrer segle que no pot discutir ningú. Això per no parlar d’un economista com Stiglitz, un músic com Nyman, o un cineasta com Angelopoulos, entre d’altres. És segur que per Girona no han passat tots els qui són alguna cosa en l’àmbit del pensament, però tots els qui han passat són gent de referència inexcusable. I qualsevol que recordi la carneriana Girona grisa i negra de la nostra infància farcida de monges i capellans sap quin paper ha tingut la Càtedra (i la generació dels Quim Nadal, Ferrer Gironès, Guillem Terribas o Terricabras) en un canvi social i cultural de primer ordre.  

A més durant aquests dies al mateix espai s’hi faran una gran quantitat d’activitats, amb un seminari especialment important de Rafael Moneo (tot un Pritzker -el Nobel d’arquitectura) que recordarà aquells anys, de finals dels setantes en què ell mateix, abans de marxar a Harvard, amb Bohigas, Rubert de Ventós i alguns altres, van transformar l’urbanisme barceloní. Que jo sàpiga des de fa molts anys Moneo no ha tornat a Catalunya i l’ocasió és, doncs, inmillorable.

L’exposició de la Fontana d’Or a part de ser una panoràmica del millor pensament dels darrers vint anys, ha de veure’s també com un homenatge a Ferrater Mora que amb la donació de la seva biblioteca va permetre establir un fons bibliogràfic de primer ordre sobre el qual s’han assentat molts treballs posteriors en la filosofia catalana. L’exposició permet, a més, escoltar alguns moments especialment significatius dels seminaris de la Càtedra al llarg d’aquests vint anys i entrar en contacte amb píndoles de les conferències que potser algun dia, si es resolen problemes de drets legals, haurien de ser publicades en DVD on en sistemes similars. 

20 anys de Pensament Contemporani (que estarà oberta fins el proper 31 de gener) és de referència inevitable. I el millor és que quan se surt de la Fontana d’Or no hi ha cap sentiment de nostàlgia sinó el convenciment que encara queda molta feina a fer i que en el futur es farà millor perquè en sabran més.    

He volgut deixar passar una mica de temps abans d’escriure el post sobre la vinguda de Benet XVI a Barcelona. Bàsicament perquè no sé gaire què valorar la visita, ni amb quin criteri es mesuren l’èxit o el fracàs d’aquesta mena d’actes: és un èxit posar molta gent al carrer?, comparant-ho amb què?, quanta és ‘molta gent’? Llegint els diaris dels dies posteriors vaig tenir la sensació que les cròniques i les valoracions estaven escrites molt abans dels fets. Fes el que fes el Papa a Barcelona no canviarien les idees dels seus partidaris i, encara menys, les dels seus detractors. És significatiu que s’hi oposin els gais? Més aviat forma part del guió. És significatiu que Benet XVI digui el que diu sobre la família? L’estrany seria no dir-ho.

Vaig arribar a la Sagrada Família a les set amb una puntualitat que gairebé no és meva perquè volia veure la nau central amb una mica de calma i amb el nervi rampellut dels voluntaris que feinejaven posant els missals a les cadires. Gaudí no és un arquitecte que em digui gaire res -el meu arquitecte modernista és Mackintosh i de vegades m’emociona també Loos, perquè tots dos havien entès coses sobre el món industrial que Gaudí no va ni ensumar-, de manera que l’espai em va interesar poc. Per televisió resulta molt més potent que a ull nu. Per postres, el bosc de columnes sembla una idea de Gaudí reinterpretada per Subirachs. I a més les catedrals (i les basíliques!) necessiten com a mínim tres-cents anys per saber si funcionen o no. Suspendrem, doncs, el judici fins l’endemà de la ressurecció dels sants.   

L’altra cosa que volia fer a la Sagrada Família abans de veure el Papa era llegir amb una mica de calma. No em costa fer-ho entre el soroll i vaig agafar la recent traducció francesa del Per què no podem no dir-nos cristians?, un article de Benedetto Croce (1942), i el debat Habermas - Razinger del 2004 (en l’edició barata de FCE). Em semblen dos dels textos centrals per reflexionar sobre la relació entre cristianisme i modernitat i en un dia com aquest de la vinguda papal la relectura particular tenia un significat propi (espriritual, si s’entén la paraula sense cursilades). Croce va entendre que el problema no és ’ser’ cristians (qui sap què vol dir això en un món pluralista?) sinó dir-nos cristians, lluny de la sospita de pietosa unició i hipocresia (sic) i dir-nos cristians significa asssumir les conseqüències de la revolució més gran de la història: la que posa la consciència moral i la intimitat al centre mateix de la problemàtica humana.

Sobre Razinger com a teòleg continuo pensant el mateix que n’he dit sempre (al menys des que vaig llegir fa més de vint anys el seu Informe sobre la fe, amb Vittorio Messori): és capaç de presentar el problemes filosòfics i teològic amb una rara lucidesa i al mateix temps és absolutament incapaç de resoldre’ls per pura por a les conseqüències que tindria l’única sortida que ell -i qualsevol lector avisat- entén que caldria adoptar. Hi ha alguna cosa de tràgic en tot pensador que lluita per evitar les conseqüències d’allò que sap i Ratzinger (que llegeix millor Kant que Sant Agustí) és un home d’aquesta mena.

Continuarà

És terrible que el millor argument de molta gent (catòlics de missa inclosos) per defensar la visita del Papa a Barcelona sigui que deixarà molts diners. L’argument per ell mateix explica la crisi del pensament cristià ara mateix millor que cap crítica atea. Qualsevol que recordi el passatge evangèlic de l’expulsió dels mercaders del Temple, ja sap (o hauria de saber) que bestieses com aquestes no van ni amb piles en una visió ja no cristiana sinó humanista de la vida.

No parla ningú, però, d’un fet que a mi personalment m’interessa molt més: la visita de la tarda a l’Obra del Nen Déu, una escola per a deficients físics i psíquics, un lloc dur que porten les franciscanes del Sagrat Cor; un dels forats de la vida que no surten a la televisió i que fa pensar. Com que de nobis ipse silemus no seguré per aquí: de les coses importants de la vida no se’n fa lliçó; per això són importants.

Però quedi escrit que sense la presència del voluntariat del Nen Déu i sense un munt de catòlics de missa en llocs d’avantguarda social tota la resta del viatge té poc sentit. El catolicisme català d’ara és això: una estranya barreja de lliris i cards; de voluntaris fent-se càrrec de drames duríssims (situacions on no veuràs mai un funcionari municipal), de ties maries i de politicastres. Tots resen al mateix Déu i alguns (els millors) dubten si Déu creu en ells. Minoria dinàmica? Catolicisme cultural? El catolicisme català és tan divers i tan pobre que ni tan sols pot publicar una revista catòlica mínimament digna perquè el ventall d’opcions cristianes és trasversal a totes les ideologies. Del president d’honor d’ERC, Jordi Carbonell, a l’extrema dreta passant per qui vulguis.   

Avui he rebut (gràcies; tenir amics fa aquestes coses!) una invitació per assisitir a la dedicació del Temple. Lloc assignat a l’interior del Temple: H2 F08-S12. El problema és que tocarà matinejar. Miraré de fer-ho pels amics dels voluntariats difícils, pels qui m’han explicat coses sobre la pobresa, sobre la SIDA o sobre la immigració que són tan o més importants que moltes classes sobre Kant o sobre Mill. I si puc, en un racó del temple, miraré de llegir el debat Habermas-Ratzinger.