L’home que mira

M’acaben de passar el ranking Time d’enguany de les 200 universitats més importantants del món. No deu estar tan malament Catalunya quan la Universitat de Barcelona és l’única espanyola (i quasi l’única del sud d’Europa) en aquesta llista. I pujant. Felicitats.

 http://www.timeshighereducation.co.uk/Rankings2009-Top200.html

Aixecar-se al matí en aquest país posant la ràdio comença a tenir un punt sinistre. És com si l’estupidesa no s’hagués d’acabar mai i com si entre el govern i el periodisme es proposessin treballar conjuntament pel triomf del mal rotllo. Cada dia toca desvetllar-se amb dues o tres parides noves no se sap si genials o ridícules, però pensades amb tota la mala baba per amargar els pencaires. I cada dia les esquerres i el progressisme polític perden un porró de vots.

L’última idea genial d’en Maragall, per exemple, és una avaluació “global” en forma de nova prova externa de quart de Secundària, que avaluarà les competències bàsiques (castellà, català i matemàtiques, a més d’algunes per concretar)  i que, atenció, que aquesta és bona!, no comptarà per res de res a l’expedient de l’alumne. Absolutament per a res. És a dir que obligaran un munt de mestres de Secundària a fer exactament una feina inútil, només per augmentar l’ego d’uns psicopedagogs calets, poseïts per una ciència més falsa que l’alquímia i la psicoanàlisi juntes, però això si, amb un ego més alt que el Puigmal.

L’examen no serà examen, però les hores de preparació si que seran de veritat i les hauran de fer un munt de mestres (i a més,  incloses per la cara com a noves responsabilitats en un horari laboral ja massa atapeït).  Una nova mostra del que s’entén per dignificar el món educatiu. Com si el professorat de Secundària no tingués prou problemes, ara els afegeixen més pressió, preparant proves i corregint-les, perquè després tota aquesta feina no serveixi de res. De res que no sigui per augmentar els malestar als centres docents, el cansament al professorat i el cinisme en els alumnes que saben que ningú no els podrà suspendre, etc. Està ben clar que les notes  d’aquesta prova “global” ni tan sols constaran en l’expedient de l’alumne. Sublim.

Traduït a llengua fàcil, quan t’exigeixen una feina i d’entrada t’avisen que no servirà de res, l’únic que t’estan dient és que consideren la teva feina com una merda. És això el que realment pensa el senyor Maragall i el seu partit sobre el treball dels professors de Secundària? Ja és ben cert que l’educació d’aquest país a hores d’ara la mantenen els psiquiatres i els farmacèutics; els únics que poden treure algun benefici de la nefasta gestió del conseller Maragall. Però aquest malson s’ha d’acabar ja.

Acaba de sortir un llibre molt recomanable de Margarita Rivière: La fama, iconos de la religión mediática (Ed. Crítica) que planteja en el tema dels ‘nous sants’ de la religió global, els famosos (esportistes, músics, alguns polítics) lloats als altars mediàtics, amb dret a reverència. Val la pena llegir-lo, perquè enceta el debat sobre la manera postmoderna de considerar el sagrat.

Fa alguns anys, en paral•lel al Fòrum de les Cultures, es va presentar també una exposició al Museu Marés, comissariada per Francesc Vicens, sobre el tema del culte a les relíquies, que ja planteja aquest tema: la tesi era també la de constatar els canvis en la funció del Sagrat, mostrant que avui les relíquies autènticament valuoses no serien de Santa Tereseta del Nen Jesús, sinó de Marilyn Monroe que, per cert, té una catalana, Maite Mínguez, entre les més devotes col•leccionistes. Me la imagino al segle setze recollint trossos de la veracreu i em lliga tot.

En aquest món nostre que ha perdut l’anclatge en la tradició (per molt que ho lamentin Alasdair MacIntyre i Jordi Pujol) la santificació ja no és pel que era. No s’assoleix per portar una vida pietosa, ni tan sols està vinculada al treball (tesi aquesta, la del beruf, la de la santificació pel treball que de Luter a Escriva de Balaguer, encara vam conèixer de joves els qui ratllem la coinquantena). Avui el sagrat és la moda, la música, etc. I no entrarem a parlar de les formes de la comunió… perquè abans els tontets de cada poble combregaven amb rodes de molí -i això era francament molt més sofisticat que ‘combregar’ amb pastilles als waters d’una discoteca.

Que està apareixent un nou tipus de ‘sagrat’ amb la moda, amb la santificació en vida i també un nou tipus d’infern mediàtic, és obvi de fa temps. Però la religió no existeix sense ritual (poques coses més ritualitzades que un passi de models), i el ritual demana noviciats i seminaris que formin les noves generacions. A Itàlia parlen de l’escola aei (anglès, empresa, internet), com un nou motlle cultural. L’escola progre, que havia d’ajudar els infants a ser crítics (quina paraula tan gastada!), està formant en realitat creients en la religió de la moda, en l’esperança de l’efímer. Punt sinistre.

El llibre de la Rivière, de debò, hauria d’obrir un debat.

Aquest bloc allarga les vacances fins després de l’11 (total en aquest país no passa res que no hagi passat ja quaranta cops!), però no podem deixar passar per alt la trista circumstància de la mort del fundadador del Partit Ecologista anglès Edward ‘Teddy’ GOLDSMITH (1928-2009), després de tota una vida dedicada a la protecció ambiental i a les cultures amenaçades del món. Sit terra levis i tant de bo que algun dia a Catalunya tinguem burgesos bohemis com ell disposats a patrocinar alguna cosa que no sigui la miserable tarregada.

Vegeu la notícia a Ecodiari, un web que convé visitar sovint i el comunicat d’Alternativa Verda (el partit homòleg aquí):

http://www.ecodiari.cat/?seccio=noticies&accio=veure&id=3363 

http://www.verds-alternativaverda.org/sec.asp?id_link=191&id_up=151

Ahir (dijous, 18 de juny) es van fer a França les proves de ’Sele’ de Filosofia . Copio del Le Monde d’avui (p. 13) els continguts de les proves:

“ Els candidats dels batxillerats generals (L, ES i S) han tingut quatre hores per tal de respondre un dels tres temes que els havien estat proposats; un comentari de text i dues dissertacions, els títols de les quals eren els següents:

A la sèrie literària (L): L’objectivitat de la història suposa  la imparcialitat de l’historiador? , i El llenguatge traeix el pensament?

A la sèrie econòmica i social (ES): Què es guanya en l’intercanvi? i Els desenvolupament tecnològic transforma els homes?

A la sèrie científica (S): És absurd desitjar l’impossible? i Hi ha preguntes que la ciència no respon?

Els comentaris de text han estat sobre textos de Schopenhauer (‘El món com a voluntat i representació’) en la sèrie L; Locke (‘Assaig sobre l’enteniment humà’)  en la sèrie ES i Tocqueville (‘De la democràcia a Amèrica’) en la sèrie S. “

Aquest és el pa que es dóna per França (on només hi ha un curs de filosofia al batxillerat!). I mentre tant en una llista de debat de professors de filosofia  (catalana i internàutica) encara hi ha algun progre disposat a defensar seriosament que els alumnes poden facin faltes d’ortografia…  No ens falta feina ni poca als partidaris de les Llums.

Postdata: trobareu els exàmens resolts al web de la revista http://www.philomag.com Això si: aquesta revista està en francès.

Primer la culpa era de les universitats que, com sap qualsevol lector del Diccionari de Tòpics, malformen la gent. Amb les diverses lleis educatives va quedar ‘clar’ que la culpa era del Batxillerat i de la Secundària, que té un profesorat burocràtic i mal format. Però com que les ciències adelanten que és una brutalitat, gràcies al conseller Maragall  acabem de descobrir que un 25% dels alumnes surten de la primària amb incompetències basiques. Pur material de rebuig amb 9 o 10 anys.

Tal com estan les coses, d’aquí a poc m’espero que un geni de la didàctica ens reveli el secret afrós: la culpa del fracàs educatiu a Catalunya la tenen els ginècòlegs i de les respectives mares de la canalla, que el deuen parir de canto. Mira que es necessita ciència pedagògica per fotre sempre la culpa a un altre!

D’aquí a poc

Ara fa 200 anys del naixement de Darwin. Com que per excès de feina no puc preparar res nou per a l’esdeveniment (a part que us recomano el nº de la reveista Mètode de la Universitat de València amb un curt article meu), us deixo amb una nota sobre natura i cultura en Darwin.

A LA FILIACIÓ DE L’HOME (1871), Darwin explica que la selecció natural, en la mesura que ha facilitat el desenvolupament dels instints socials i l’augment correlatiu de les facultats racionals, ha deixat de ser el factor decisiu de l’evolució. L’extensió indefinida de la simpatia, dels sentiments afectius, de l’altruisme, de la solidaritat, de la moral i del sacrifici s’expliquen perquè els elements de la selecció cultural ocupen el lloc de la selecció natural.
De la mateixa manera la selecció natural va substituint la seva antiga funció eliminatòria per la funció antieliminatòria o inclusiva dels instints socials. En la mesura que la socialització i la cultura augmenten, els instints socials protegeixen i donen auxili als més febles. Per la cultura es curen malalts, reben ajuda els pobres i els qui pateixen, etc.

El conjunt dels principis, lleis i institucions que deriven de la selecció dels instints socials, Darwin els anomena ‘civilització’. Mitjançant la selecció dels instints socials (els animals amb més instint social tenen més probabilitats de sobreviure), i de tota una constel·lació de pràctiques racionals i afectives, la selecció natural ha acabat per ‘seleccionar’ la civilització que s’oposa a la selecció natural. De manera que l’exemplar malalt que en la natura moriria, en la cultura no només sobreviu sinó que ben sovint es reprodueix.

Aplicant els seus propis principis i sense ruptura, la selecció natural esdevingué selecció cultural, aconseguint no trencar l’arrelament naturalista de la cultura.