Si alguna cosa va tenir l’acte de la Sagrada Família va ser estil. L’estil és una manera de fer (i va més enllà de l’estètica) i quasi és una forma de presentar-se, que ens defineix com a país. En la visita del Papa la contenció, la sobrietat i el saber estar van lluir com poques vegades passa. Em va agradar especialment que a la nau central de la Sagrada Família no destacaven els poderosos d’aquest món. Quasi tothom era, per contra, membre de parròquies i de moviments eclesials: gent de la base i no banquers. Polítics hi havia els que calia i ningú del sinistre star system va espatllar la cosa. No anar a lluir, no epatar és un tret molt català que es va fer evident al llarg de tot l’acte i que realment dóna esperaça, cristiana o simplement humanista. Ens vam estalviar la guerra de banderes, les mantellines i les xuminadetes sectàries dels neocatecumenals (en Quico Arguelles present a l’acte feia una pinta d’emprenyat evidentíssima). Fins i tot l’e-mail que va enviar l’organització Ateus de Catalunya demanant a amics i coneguts que no caiguessin en provocacions i que no fessín el prèssec (en versió lliure) va tenir una qualitat humana molt d’agrair.
S’ha parlat molt de l’absurd detall de les quatre monges netejant l’altar major. Ens l’hauriem pogut estalviar, però també cal dir que el respetable públic va acollir el fet amb un sentiment instantani de malestar. El catolicisme català és molt més madur que no sembla i el detall de silenciar els qui cridaven Viva el Papa perquè la gent volia escoltar l’Escolania de Montserrat mostra que, fins i tot entre els creients, aquí les papolatries són mal vistes. Dues files davant meu un sudamericà, membre d’un Consell Parroquial i catequista, va cridar Viva Cristo Rey per pur costum del seu país i quan va veure que ningú es feu ressò del crit l’home es volia fondre. Sóc testimoni que es va afartar de demanar perdó als veïns. Segurament va aprendre més coses del fet diferencial en quinze segons que en tota la vida. Estem lluny de les histèries col·lectives, ergo anem bé. Qüestió d’estil, al cap i a la fi.
He volgut deixar passar una mica de temps abans d’escriure el post sobre la vinguda de Benet XVI a Barcelona. Bàsicament perquè no sé gaire què valorar la visita, ni amb quin criteri es mesuren l’èxit o el fracàs d’aquesta mena d’actes: és un èxit posar molta gent al carrer?, comparant-ho amb què?, quanta és ‘molta gent’? Llegint els diaris dels dies posteriors vaig tenir la sensació que les cròniques i les valoracions estaven escrites molt abans dels fets. Fes el que fes el Papa a Barcelona no canviarien les idees dels seus partidaris i, encara menys, les dels seus detractors. És significatiu que s’hi oposin els gais? Més aviat forma part del guió. És significatiu que Benet XVI digui el que diu sobre la família? L’estrany seria no dir-ho.
Vaig arribar a la Sagrada Família a les set amb una puntualitat que gairebé no és meva perquè volia veure la nau central amb una mica de calma i amb el nervi rampellut dels voluntaris que feinejaven posant els missals a les cadires. Gaudí no és un arquitecte que em digui gaire res -el meu arquitecte modernista és Mackintosh i de vegades m’emociona també Loos, perquè tots dos havien entès coses sobre el món industrial que Gaudí no va ni ensumar-, de manera que l’espai em va interesar poc. Per televisió resulta molt més potent que a ull nu. Per postres, el bosc de columnes sembla una idea de Gaudí reinterpretada per Subirachs. I a més les catedrals (i les basíliques!) necessiten com a mínim tres-cents anys per saber si funcionen o no. Suspendrem, doncs, el judici fins l’endemà de la ressurecció dels sants.
L’altra cosa que volia fer a la Sagrada Família abans de veure el Papa era llegir amb una mica de calma. No em costa fer-ho entre el soroll i vaig agafar la recent traducció francesa del Per què no podem no dir-nos cristians?, un article de Benedetto Croce (1942), i el debat Habermas - Razinger del 2004 (en l’edició barata de FCE). Em semblen dos dels textos centrals per reflexionar sobre la relació entre cristianisme i modernitat i en un dia com aquest de la vinguda papal la relectura particular tenia un significat propi (espriritual, si s’entén la paraula sense cursilades). Croce va entendre que el problema no és ’ser’ cristians (qui sap què vol dir això en un món pluralista?) sinó dir-nos cristians, lluny de la sospita de pietosa unició i hipocresia (sic) i dir-nos cristians significa asssumir les conseqüències de la revolució més gran de la història: la que posa la consciència moral i la intimitat al centre mateix de la problemàtica humana.
Sobre Razinger com a teòleg continuo pensant el mateix que n’he dit sempre (al menys des que vaig llegir fa més de vint anys el seu Informe sobre la fe, amb Vittorio Messori): és capaç de presentar el problemes filosòfics i teològic amb una rara lucidesa i al mateix temps és absolutament incapaç de resoldre’ls per pura por a les conseqüències que tindria l’única sortida que ell -i qualsevol lector avisat- entén que caldria adoptar. Hi ha alguna cosa de tràgic en tot pensador que lluita per evitar les conseqüències d’allò que sap i Ratzinger (que llegeix millor Kant que Sant Agustí) és un home d’aquesta mena.
Continuarà
És terrible que el millor argument de molta gent (catòlics de missa inclosos) per defensar la visita del Papa a Barcelona sigui que deixarà molts diners. L’argument per ell mateix explica la crisi del pensament cristià ara mateix millor que cap crítica atea. Qualsevol que recordi el passatge evangèlic de l’expulsió dels mercaders del Temple, ja sap (o hauria de saber) que bestieses com aquestes no van ni amb piles en una visió ja no cristiana sinó humanista de la vida.
No parla ningú, però, d’un fet que a mi personalment m’interessa molt més: la visita de la tarda a l’Obra del Nen Déu, una escola per a deficients físics i psíquics, un lloc dur que porten les franciscanes del Sagrat Cor; un dels forats de la vida que no surten a la televisió i que fa pensar. Com que de nobis ipse silemus no seguré per aquí: de les coses importants de la vida no se’n fa lliçó; per això són importants.
Però quedi escrit que sense la presència del voluntariat del Nen Déu i sense un munt de catòlics de missa en llocs d’avantguarda social tota la resta del viatge té poc sentit. El catolicisme català d’ara és això: una estranya barreja de lliris i cards; de voluntaris fent-se càrrec de drames duríssims (situacions on no veuràs mai un funcionari municipal), de ties maries i de politicastres. Tots resen al mateix Déu i alguns (els millors) dubten si Déu creu en ells. Minoria dinàmica? Catolicisme cultural? El catolicisme català és tan divers i tan pobre que ni tan sols pot publicar una revista catòlica mínimament digna perquè el ventall d’opcions cristianes és trasversal a totes les ideologies. Del president d’honor d’ERC, Jordi Carbonell, a l’extrema dreta passant per qui vulguis.
Avui he rebut (gràcies; tenir amics fa aquestes coses!) una invitació per assisitir a la dedicació del Temple. Lloc assignat a l’interior del Temple: H2 F08-S12. El problema és que tocarà matinejar. Miraré de fer-ho pels amics dels voluntariats difícils, pels qui m’han explicat coses sobre la pobresa, sobre la SIDA o sobre la immigració que són tan o més importants que moltes classes sobre Kant o sobre Mill. I si puc, en un racó del temple, miraré de llegir el debat Habermas-Ratzinger.
El proper dijous a l’Ateneu Barcelonès hi ha (simultànies!) una conferència d’Eudald Carbonell sobre paleontologia i un debat amb Ferran Saéz, Margarita Riviere, Manuel Cruz et alteri sobre el futur de les esquerres. No hi puc anar perquè a aquella hora estic fent classe a Girona, però cada vegada tinc més clar que el futur de les esquerres famoses (i el de l’independentisme català) passa per entendre que si has de triar entre Picasso i van Gogh no pots dir que vols la Gioconda. La metàfora és de l’Amartya Sen però per aquí van els trets.
Comments Off
El meu fons jansenista (qui no té fons jansenista farà bé a inventar-se’l tal com s’estan posant les coses), m’obliga a practicar la filantropia però no a creure-hi. La filantropia és sempre ambivalent i sospitosa. El filàntrop massa sovint no creu en la llibertat de consciència que proclama i s’enfada quan no se li accepta el que els altres veuen com a paternalisme i ell considera com a generositat. El filàntrop és un filomarxista que quan es veu menyspreat en les seves ànsies de fer el bé tendeix a pensar que els pobres viuen alienats i, simplement, no el comprenen. Costa poc conformar un filàntrop.
El fons jansenista és com el fons armari de les senyores de casa bona. Sempre es troba alguna cosa per tapar un pobre.
Avui explica El País que el 58% de les persones ateses a Carites (l’organització catòlica de caritat) ha anat abans a demanar ajuda als seus ajuntaments respectius i han estat derivats pels serveis socials col·lapsats i infradotats. Muchas veces, -explica el diari- son los organismos públicos quienes los envían a la ONG católica, a la espera de que los funcionarios de turno tramiten los expedientes de rigor durante tres o más meses. En 2009, Cáritas prestó ayuda de primera necesidad a 800.000 personas en España, 150.000 más que el año anterior y el doble que hace dos años. En això ha parat el desig de justícia social del nostre govern d’esquerres, bon déu!
En fi sembla bastan clar qui espera Benet XVI i qui no l’espera, oi? L’esperen (de fet, més que esperar-lo el necessiten) els qui sense Caritas no menjaran calent i no l’esperen ni l’Oriol Amorós, ni en Joan Herrera. Quina trista misèria d’esquerres pateix aquest país, déu meu!
Segons sembla que va escriure Nietzsche -però no localitzo el lloc- qui no disposa per a ell mateix de tres quartes parts del dia és un esclau. Pensava en l’impressionant augment del nombre d’esclaus entre els fills de casa bona quan avui un jove amic em demanava un minut sabàtic.
Un vell republicà fa anys em va donar l’argument més seriós que he sentit mai contra el multiculturalisme. A més el va sintetitzar en una sola frasé. És molt cansat, em va dir. El multiculturalisme, ara i sempre, ha estat un problema de gestió, o més exactament de digestió. Les digestions pesades cansen. Els països, com la gent, s’engreixen i s’aprimen. La digestió complicada del dinar del diumenge a ca la sogra es compensa amb l’ensalada o la verdureta de dilluns a la feina. Ara estem, com a societat, en temps de verdureta. Però les dietes dures a part de provocar mals humors, no se suporten gaire temps. Quan es necessiti gent per treballar a cap preu es cridarà, com sempre els denostats ‘diferents’ i ‘inassimilables’. Perquè al cap i a la fi oferir una feina mal pagada no és assimilar ningú.
El que sap greu és constatar el nivell de tòpic en què es plantegen qüestions com la del multiculturalisme que es respon en un blanc i negre lamentable per la pobresa intel·lectual que manifesta. A poc que la pressió de l’economia es tranquil·litzi tornarem a escotar els arguments bonistes més tòpics igual com ara toca aguantar velles estupideses que dissimulen tan malament com poden el ferum autoritari. El vell republicà també ho tenia clar: han vingut a treballar o a robar? Doncs això, si han vingut a treballar, qui accepta el seu trebal i els seus impostos ha d’aceptar les seves manies. Van en pack, com les cerveses.
Aquest estiu ha mort una de les dues tortugues mediterrànies que viuen al Jardí de l’Ateneu Barcelonès i el fet ha merescut un llarg comentari a la Junta Directiva d’avui. Les tortugues ateneistes són sempre mascles i ho són per raons curioses, llargues d’explicar (es tracta d’una petita venjaça a un comentari de Josep-Maria de Sagarra, mantinguda de forma incruenta però inalterable per des diverses juntes de la casa). Una es diu Pompeu i l’altra Fabra però puc desmentir que sàpiguen llegir. Tampoc no parlen i ara com ara ara no sabem del tot segur si ha mort en Pompeu o en Fabra. La mort ha estat sentida com ho fou anys enrrera la de Diana, la gata que es passejava per la sala de lectura. En tot cas, la parella de merles ha criat com cada any a dalt de la seva palmera. Segueix la vida.
Com cada any per aquest temps, l’home que mira es despedeix de la distingida clientela. Ens tornarem a veure, en aquest blog o allí on ens porti el vent, a finals de setembre. Apa siau.
També ha acabat aquesta mena de pesta emocional que es diu el Mundial de futbol. La mistificació del juntos podemos, l’agressió emocional de l’a por ellos (significa que van a per gent com jo i els meus, no us enganyeu). Fracassats de l’ESO que troben sentit a la seva vida botzinant perquè de parlar ni en saben. Xovinisme, idolatria, racisme i xenofòbia convertits en sentiments nobles i potenciats per les televisions: això és el futbol. Misèria de la vida qüotidiana.
La pesta defineix cada cop més la vida dels humans i el futbol expressa cada dia amb tota la força la maltempsada que vivim. Si als afeccionats els han pogut fer creure que en un aquari alemany hi ha un pop capaç d’endevinar els resultats dels partits, els podran fer creure qualsevol cosa. Per què cal la lobotomia si hi ha er furbó?
Sobre la manifestació dle dia 10 (parafrassegem Karl Kraus) no se m’acut res. Hi vaig passar massa calor. I, per la resta, em sembla que comentar una manifestació en què el del davant demanaven una cosa (Estatut d’Autonomia) i els del darrera en voliem una altra (Independència), ja explica prou com està aquest país. Un exèrcit sense capitans (o amb capitans aranya com els de la capçalera) pot fer patxoca al carrer. Però apunta, i no sabeu les ganes que tinc d’equivocar-me, a derrota - especialment si ara els partits polítics no saben entendre per què han arribat a un nivell d’autisme com el que gasten.
És clar que per a mi, que sóc capaç de recordar quants independentistes hi havia l’any 1973, veure com ha crescut el moviment té un punt emocionant. Quasi sembla que la vida d’un ha tingut una mica de sentit. Però l’autocompassió és detestable. L’home que mira, per si un cas, dedicarà l’estiu a llegir coses sobre la República de Weimar. No per res. O sí. Per molt.