L’home que mira

 El proper mes de maig la Càtedra Ferrater Mora de la UdG tindrà com a convidat el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz que aquests dies deu ser un dels savis més entrevistats al Forum de Davos. El projecte més significatiu que ara porta entre mans Stiglitz (conjuntament amb un altre Nobel, Amartya Sen) és un encàrrec de Sarkozy: un treball economètric molt important sobre la manera de canviar els instruments de mesura del creixement, anant més enllà del desprestigiat economicisme del PIB i amb menys voluntarisme bonista que els diversos índex de desenvolupament humà (o de qualitat de vida) propiciats per l’ONU. 

 Fa anys que se sap que la mesura convencional del creixement (a través del PIB) no tan sols no permet mesurar el benestar, sinó que porta a prendre decisions polítiques errònies. Així, per posar l’exemple tòpic, crear molts llocs de treball de carceller o de bòfia, augmenta el nombre de persones ocupades però mostra que la societat no va bé i significa que, en realitat ens empobrim. A més, els països pobres tenen molts dubtes (i amb raó) sobre si realment el creixement econòmic els compensa la degradació ambiental i la pèrdua de biodiversitat.  El problema és que els índex alternatius (els de qualitat de vida) fàcilment es tornen irrellevants quan mesuren dades en què els països desenvolupats han arribat a nivells no millorables (el nivell d’escolarització de les dones, per tornar al tòpic). I, a més, elements com l’organització del treball sovint tenen més importància que la despesa material. En altres paraules: gastar molt en sanitat, o en educació - o treballar moltes hores - no té necessàriament gran cosa a veure amb gastar - o amb treballar - bé. 

Com va dir explicar més d’un segle John Stuart Mill, necessitem una economia crítica i fins i tot una economia utòpica per obrir camins -tot i saber que molt sovint restarà en l’àmbit purament especulatiu. Però també és bo saber que, de vegades, la visió de liberals d’avançada com Sen o Stiglitz té possibilitats reals d’operar canvis globals amb seriositat radical. A Girona, aquest mes de maig podrem parlar sobre aquesta qüestió i sobre molts altres temes d’economia ètica.

Des de fa vuit o deu anys la paraula clau en marketing és ‘storytelling’. Traduït, això vol dir que per vendre l’essencial és explicar una història i mobilitzar sentiments i emocions al seu voltant. Estem davant del ‘gir narratiu’ en marketing per dir-ho irònicament. Ara demanem a la marca que produeixi emocions i fins i tot que sigui capaç de canviar la visió del món del consumidor. A l’època de la ‘destrucció massiva’ (del medi natural, de les economies locals, etc.) es necessitaven eines de ‘distracció massiva’ del personal. I per aconseguir-ho, res millor que un bon ús del conte, a ser possible amb final feliç com eina didàctica.

Nascut del món de la promoció política, un bon ús del ‘storytelling’ (les llàgrimes de la sra. Clinton, l’estranya parella Sarkozy-Bruni, en Bush salvat de l’alcohol per la religió, i a casa nostra la injusta expulsió de Carod del govern de la Generalitat o en Pujol al Matagalls…) serveixen per tocar el cor i porten més gent a votar que els mil programes polítics incomprensibles per al comú dels mortals. Es tracta, en definitiva, de fer servir les tesis de la intel·ligència emocional en el context de la venda política. I funciona.
 
El personatge a seguir és David R. Gergen http://www.davidgergen.com director de comunicació de Clinton l’any 1992 (i que ja havia tingut el mateix càrrec amb Reagan i Nixon -o què us penseu?); el gran teòric d’un marketing que s’adreça al cor perquè realment no té res a dir a la raó. És més, si es dirigís a la raó no es tolerarien determinats missatges.

 Com que és dijous xafaré la guitarra a un bon amic. Prepareu-vos a veure Carme Chacón marejada abandonant un míting com a conseqüència del seu embaràs. Seria un cop de pur ‘storytelling’, difícil de millorar.
 

Els qui un moment o altre hem treballat en temes d’ètica empresarial estem acostumats a escoltar una queixa -o una sorrrrrrpresssssa- quan tenim contacte amb estudiosos de l’economia originaris d’aquell lloc mental imprecís que Espriu anomenava ‘nord enllà’. No falla mai: sempre apareix algú que ens pregunta, més o menys escandalitzat o divertit: ‘Però amb el nivell tan bèstia de corrupció que hi ha a Espanya, com s’explica que vostès siguin capdavanters ens temes de Responsabilitat Social Empresarial, de bones pràctiques i de moral empresarial? La veritat és que s’explica fàcil però quan xerres el secret a gent de tradició luterana se’ls posen uns ulls com plats. És molt més senzill publicar un estudi sobre RSE que un treball d’econometria en una revista internacional (i dóna punts, cosa que les escoles de negoci privades ho saben perfectament). A més, a Espanya hi ha una llarga tradició de ‘llestos’ que consideren l’ètica com una ‘maria’ que no es creu ni que la predica (explicar què és una ‘maria’ a un professor europeu també és tasca complexa, us ho ben juro).

En els índex de bones pràctiques i d’empreses socialment responsables que s’elaboren a Espanya (avalades per escoles de negocis privades) els resultats acostumen a provocar el que per pietat anomenariem vegonya aliena. Inevitablement hi surten destacades El Corte Inglés, Repsol (supersolidària amb els negrets de la cursa del Dakar, com ens recorden cada dia a la tevetrés) i -escarni d’escarnis!- sovint la màxima puntuació la treu Adif (la dels trens que mai no arriben, que deu ser molt bona pel tracte amb els seus proveïdors, però tracta la clientela com el pito del sereno.) Una hipòtesi per explicar tanta misèria dels rànquings és que qui paga mana. Ja ho va dir Quevedo parlant dels jesuïtes, tot i que en aquell temps no s’havia inventat ESADE: ‘donde hay mucho dinero, hay mucha bendición’.    

Però les coses són més complicades. Sense deixar de banda la possibilitat d’un intercanvi de favors entre universitats privades i empreses privadíssimes (una explicació massa ‘conspirativa’), em sembla que el que cal revisar a fons en RSE és la metodologia d’ús més comú i el paper de les empreses de certificació, sobretot quan es comparen empreses i sectors econòmics molt diversos sobre la base de dades estadístiques que no admeten comparació.

Massa sovint les pràctiques de responsabilitat social s’han projectat amb una càrrega voluntarista i paternal que no va enlloc, perquè fer el bé sense preguntar als afectats pel bé que realment volen té poc futur. Sembla que la trobada de Davos aquest dies representarà el final d’un paradigma moral que va ser útil mentre va durar però que no pot donar resposta a massa problemes de l’empresa i de la circulació de capitals. La fallida de concepte de RSE (substituït cada cop més pel de ‘empresa sostenible’ o per les pràctiques de concertació i arbitratge sobre bases neutrals), segurament és una bona notícia. Una ficció que es manté massa acaba per no enganyar ningú.     

Per cert al Fòrum Mundial de Davos això dels pobres interessa poc. N’haurem de seguir parlant.

El web oficial: http://www.weforum.org/en/index.htm

Per als del temps del francès: http://blog.lefigaro.fr/davos/archives.html

Com va explicar Voltaire, a la borsa l’única heretgia imperdonable és arruïnar-se. El nombre d’heretges avui (amb la borsa europea en mínims) ha crescut un bé de Déu. Ara cal parar esment a veure quins seran els propers màrtirs immolats per la Causa. Perquè ja es veuen unes cues d’hipotecats en marxa cap a l’escorxador que fan feredat.

El Capital és un déu (fals) molt simpàtic quan les coses li van bé però amb unes males puces de no dir quan no menja cada dia.     

Em sembla que era Lacan qui recordava que en una conversa Koveje li havia dit que en Plató el més interessant és el que no s’explica. Redacto aquesta frase (absurda) en homenatge a l’estil platònic. L’estil platònic és sempre el mateix: una vegada algú va sentir dir que temps enrere algú havia comentat que havia sentit a dir que Sòcrates enraonava amb no-sé-qui sobre no sé-què.. però es va adormir mentre Sòcrates, grandíssim fill de sa mare, continuava  xerra que xerra.

 I d’aquest sentir a parlar que es parla, en diem la cultura.   
 

Em costa tornar al bloc. Ja fa molts anys, parlant amb el mestre Valverde sobre el Journal dels germans Goncourt, em va avisar: lo malo de escribir un diario es que acabas viviviendo ‘para el diario’. Efectivament, les coses són així. Es crea una xarxa, unes implicacions, un deure autoimposat. I al final, s’acaba dominant una certa tècnica que et posa al nivell de este magnífico público al que tanto quiero y que tanto me quiere. Però que només al seu nivell i, per tant, impedint el que en principi seria la gràcia d’un bloc: la possibilitat de ser contradictori i contradit alhora.  He passat un mes llarg de tancament (a la presó en deien ‘xapat’) al meu estudi, escrivint un parell de capítols d’un llibre més, refent curriculums/ridiculums i preparant el semestre acadèmic. Redactant projectes d’investigació pel Ministerio i cremant les neurones en algunes conspiracions de butxaqueta. Un mes llarg sense quasi ni obrir el bloc i, el que és pitjor i més significatiu, sense necessitar-lo. Deu voler dir alguna cosa, això.  Saber estar al nivell del que ens passa i no forçar les coses té alguna cosa a veure amb la saviesa.   

A l’ATENEU BARCELONÈS (C/ Canuda, nº6, Barcelona) estem fent una sèrie de conferències sobre Història del Pensament Grec, Us volem convidar a la xerrada sobre PLATÓ i EL LEGAT PLATÒNIC que farà el prof. Josep Monserrat  Molas, (Universitat de Barcelona), dimecres dia 16 a 2/4 de 8 de la tarda.

Josep Monserrat Molas és un dels millors especialistes en aquest tema i de ben segur serà un acte molt interessant. 

Avancem també que el proper mes de febrer, Víctor Gómez-Pin dissertarà sobre Aristòtil (dia 20) i  Jesús Hernàndez Reynés ho farà sobre Epicuris i cínics (27 de febrer).
Tancarem el cicle amb una exquisitesa cultural: (28 de febrer, dijous) el poeta Josep Palau Fabre que als seus 90 anys acaba de publicar la seva traducció i interpretació dels fragments d’Heràclit (La claredat d’Heràclit - Ed. Àmbit, Girona), en conversa amb Oriol Izquierdo i Jaume Mensa.  
Com (quasi) sempre a l’Ateneu, tots aquests actes són oberts a tothom i gratuïts.

Em vaig fer regalar per Nadal (¿contra pronòstic?) les memòries barcelonines d’en Jiménez Losantos perquè mirades per sobre les tres o quatre primeres planes del llibre prometien força. Això és molt típic del personatge, que sempre explica les coses com si s’hagués d’acabar el món i al final no passa mai res i no n’hi havia per tant. A mi m’agrada llegir de tot i no m’interessa que em confirmin en la fe (més aviat m’agrada que me la tornin problemàtica), així que llegir en por-todos-los-santos, per Nadal donava un punt de morbositat que contrasta prou bé amb el desig universal de bon rotllo típic del les dates.

A més, per pura circumstància generacional, també vaig començar l’ofici del que se’n diu viure a l’època dels setantes, tot i que quatre o cinc anys més tard dels esdeveniments que explica el profeta de la Cope. En altres paraules, també vaig passar per l’Ajoblanco, el Rrollo, els Farriols, en Sisa i el Canet rock amb setze o disset anys (i per la presó amb divuit, però això és una altra cosa). Per a algú amb les meves credencials, és fàcil enganyar-se pensant que ‘les coses divertides’ es van acabar el 78 amb la Constitució -que va tornar formals els nostres (en el meu cas inexistents), ‘germans grans’- i encara pitjor que el cop d’estat de Tejero ens va tornar imbècils o amnèsics a tots plegats. Per tot això tendeixo a simpatitzar amb qualsevol que digui que aquells anys (i no els de la ciutat olímpica) són els millors que ha conegut Barcelona. No m’agradava, però, el Cafè de la Òpera -ni m’agrada ara, perquè no em diuen res els llocs on cal anar ‘perquè et vegin’. Prefereixo mirar a ser vist, és obvi. El que passa és que el dibuix d’aquella època és excessivament parcial, retrospectiu i fet per tal que tot ajusti quan en la realitat mai no ajusta res.

M’han decebut les memòries d’en Jiménez. Totes les memòries es fan per justificar-se un mateix i sempre necessiten el punt amnèsic; el mateix gènere literari ho imposa. Però en aquest cas hi ha tan pocs ‘fets’ (ni que siguin explicats de la manera més subjectiva) que quasi ni el nom de ‘memòries’ no seria correcte aplicar-hi. Es recullen materials d’arxiu però el que un lector esperava era alguna precisió sobre ‘com’ van ser les coses -i no tant sobre un ‘per què’ autojustificatiu.

En aquestes memòries no hi surten ni en Martin Villa, llavors governador civil de la ‘província’, ni el ‘delegado de información y turismo’, Roson Hernández; personatges essencials per a la trajectòria barcelonina del Losantos. Tampoc no queda clar com es va organitzar el mític viatge a Pequín des de Barcelona que tan important va ser per desenganxar del marxisme una part dels fills de la nostra ‘millor burgesia’ de Badera Roja a mitjans dels setantes, ni si el seu era el mateix viatge que va organitzar en Francesc Vicens des de la Fundació Miró (per cert van publicar un opuscle que es diu ‘¿Por qué en China no suben los precios?’, francament impagable -el vaig donar a la biblioteca de la UdG, i allí deu ser per si algú vol riure).  

Em falta sobretot, i cada vegada és més obvi que fa molta falta, un retrat del personatge més estrany d’aquella colla d’estudiants de filologia dels temps en què llegíem Marta Haernecker. Em refereixo a Alberto Cardín; un paio de qui mai no he conegut ningú que en parli bé com a persona, malgrat que tothom coincideix a dir que era molt intel·ligent. Antic jesuïta (no sé si va arribar a cantar missa), homosexual i una de les primeres víctimes de la Sida, Cardín vivia literalment de la bona administració d’alguns secrets d’alcova, reals o inventats, sobre alguns capellans i algunes nenes de casa bona i sempre m’ha semblat la prefiguració del personatge que després va construir en-todos-los-santos a la cadena dels bisbes. En una societat que volia ser cosmopolita però resultava esfereidorament provinciana com la de la Barcelona dels setantes, amb moltes coses per callar (i amb catifes de prou nusos com per amagar-hi a sota molta merda), Cardín molestava i, a la seva manera, vivia esplèndidament de molestar, escrivint rotllos brutals sobre semiòtica, semiologia i semàntica -o així.

A les memòries santes d’en Losantos, personatges com Cardín no poden ser explotats amb tots els matisos que ofereixen, ja ho entenc. Però explicar-ne coses és el que les hauria convertit en un document d’època. La resta del llibre té molt de bla-bla-bla i sembla que en Losantos s’hagi arribat a creure de veritat que són ell i la seva colla d’aragonesos els qui es van inventar una Barcelona que portava ja molts anys inventada.

Sobre el tema de la construcció d’un moviment charnego a Catalunya quasi tot el que explica és simplement mentida. Qui diuen que en pot xerrar molt és Amando de Miguel, potser, però m’hi jugo alguna cosa a què no ho farà. Mort Rosón i amnèsic per vocació i per càrrec Martín Villa aquest tema dels origens de l’espanyolisme postfranquista quedarà per a llibres futurs, que de ben segur algú acabarà escrivint. D’arxius, al cap i a la fi, n’hi ha molts.  

De tota manera hi ha una cosa que jo sé prou bé sobre en Losantos i que l’home no explica. Quan estúpidament els Terres van optar pel ‘piernicidio’ del qual tanta gent porta tants anys vivint, en Losantos (a part de lògicament acollonit) es va passar tot el segrest parlant en català. Això, com a mínim, ens ho hauria d’haver explicat. Qui seria avui en Losantos sense el rellotge aturat dels Terres, que volien fer el basc quan ja no tocava i l’únic que van fer és un màrtir de la causa? El llibre ho dóna a entendre prou clar. Un professoret progre i perfectament oblidat. D’una època, això si, que no hauríem de passar per alt. Perquè aleshores tot semblava possible i, al final, res no va ser ni tan sols acostat.  

Posats a tancar per vacances he tingut l’estranya pensada de fer la llista del que he publicat en paper sobre filosofia en l’any de gràcia de 2007 que ara acaba  i després (ja em dispensareu) m’he apuntat a una meditació nostàlgica i previsble sobre la futilitat de la feina del filòsof català. No sé ni si m’ha sortit un post trist. Potser el que és trist no és el meu post.

Primer us penjo la llista de les meves publicacions d’enguany (així entendreu des d’on parlo):

1.- Pròleg al Walden de Thoreau publicat per Símbol edicions de Sant Cugat del Vallès

2.- Edició del Dios de Francisco Sunyer i Capdevila, el primer llibre ateu publicat a la Catalunya del XIX, a Ediciones Cedel (Barcelona)

3.- Coordinació i edició  del llibre col.lectiu: Ética, economía y empresa a Gedisa (Barcelona - Mèxic)

4.- Publicació del llibre del meu bloc: L’home que mira a Cossetània de Valls

5.- Publicació del llibre L’Utilitarisme a EdiUOC de Barcelona

6.- i 7.- Publicació d’un mòdul sobre Teoria del Coneixement en el volum coordinat per Francesc Nuñez a EdiUOC de Barcelona (versions en català i espanyol)

8.- Publicació d’un pròleg, notes i material didàctic al llibre de Fernando Savater Ètica per al meu fill, editat per Ed. 62 de Barcelona

9.- Publicació d’un text al llibre col·lectiu del Liceu Maragall Fars del Pensament, editat per La Busca  (Barcelona)  

10.- Publicació d’un article sobre Ernst Jünger al llibre col·lectiu Cons & Neocons, editat per Joan Vergès i publicat a Documenta Universitària de Girona.

11.- Publicació d’un text al llibre col·lectiu Carrers de Frontera amb què la cultura catalana es va presentar a la Fira de Frankfurt

12.- Coordinació i edició del text col·lectiu de l’Ateneu Barcelonès Històries de la Filosofia, publicat per La Busca  

13.- Pròleg, edició i notes del diàleg de Diderot: El Nebot de Rameau, publicat per Accent Editorial, de Girona

14.- Nota preliminar a l’edició de Walter Benjamin: Tesis sobre la Filosofia de la Història, que ha publicat l’Associació Cultural Republicana Constantí Llombart a València. 

Hi podeu sumar també els més de vuitanta textos meus i d’altra gent que afegit al web i que trobareu endreçats per ordre cronològic a l’adreça següent:

 http://www.alcoberro.info/planes/novetat.htm.

Afegiu-hi unes vint-i-cinc conferències que he organitzat i coordinat a l’Ateneu Barcelonès, mitja dotzena de textos periodístics i entrevistes llargues, unes quantes participacions en el programa d’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio i la feina d’aquest mateix bloc. Sempre fora d’hores d’oficina, és clar. Perquè un servidor s’aixeca cada dia a les set del matí i mai, però mai, ningú no m’ha donat ni una beca, ni un ajut.

Fins aquí el què fet enguany. Ara la meditació.

Si segons l’Evangeli l’obrer és digne del seu salari, suposo que tinc dret preguntar-me: ¿Tot plegat a canvi de què? Si hagués treballat a canvi de reconeixement, la resposta no pot ser més bèstia. De tenir un contracte putejadíssim a la Universitat. De notar ganivets d’odi que em van arribar a fer por física quan a La Vanguardia se’ls va acudir posar-me en una llista de filòsofs catalans (on no hi figurava el que em perdonava la vida amb la mirada). De silencis i copets a l’esquena més insultants que altra cosa. De quasi ni cinc al calaix en drets d’autor (ja ho sabeu: un filòsof és un senyor de cinquanta anys amb una família de possibles que el manté).  

D’editors que són purament impressors i ni saben distribuir llibres. D’aguantar més d’un polític deficient mental dient parides sobre cultura. De què hagin de ser ‘els meus’ (ai carai!) els qui es carregaran la filosofia al batxillerat l’any 2008.

No diré que em queixo, ni que plego, és clar. Al cap i a la fi a la meva edat sóc plenament culpable dels meus èxits i la meva situació personal ni em deprimeix, ni em posa content. Senzillament me la miro de lluny. Però estic cansat. Molt cansat. I a hores d’ara no em crec que 2008 sigui diferent de 2007.  

El problema de la gent d’ànima és que sovint necessitarien més d’un cos. Perquè un sol cos es cansa massa.