Què paga la pena dir sobre la manifestació de l’1 de desembre pel dret a decidir i que no s’hagi dit ja? En primer lloc que ha desbordat tota previsió possible (tot i que el bloc Socialistas del Masnou escriu que a la mani ha estat feta per gente inocente que irá engañada -santa innocència i gran perspicàcia politica, nanos!) Una acció que només cinc o sis dies enrere feia mala pinta, ha tingut la participació més gran dels últims anys i que ha estat explícitament independentista. Vés per on: el pensament català rebrota sempre i enterra els seus il.lusos enterradors, com va dir Francesc Pujols.
En principi, l’èxit impressionant de la mani (èxit també malgrat la manipulació sociata a TV 3) anuncia un canvi de cicle de la política catalana. Del debat sobre infraestructures i sobre qualitat de vida s’ha passat a un debat ras i curt sobre Catalunya nou Estat d’Europa que feia anys que pugnava per sortir a la llum pública i que ara rep un recolzament social potser encara no ultramajoritari però del tot indubtable. ERC i l’independentisme s’han reforçat i la Ministra de Fomento del Independentismo, finalment ens haurà fet un favor que no ens mereixíem. Ara i aquí les infraestructures han passat a a segon pla. Ja estem parlant de les causes (la dependència) i de les respostes (la independència).
De sobte, la perspectiva 2014 és creïble més enllà de la bona voluntat de quatre patriotes. Si com és veu a venir el PSC s’esfondra a les properes eleccions (el tàndem Chacon/Clos és letal per a la taquilla i ‘er Bono’ al Congreso desanima sense més remei), totes les possibilitats -i fins i tot algunes avui inimaginables- restaran obertes.
Sumeu-hi, si us plau, una nova situació política a Europa caracteritzada per l’emergència de les nacionalitats (de Kosovo a Flandes o a Escòcia). I afegiu-hi el previsible replegament cap el nacionalisme dels sectors populars que estan pagant (amb pujades de preu dels aliments, amb atur i amb col·lapse dels serveis sanitaris), els plats trencats de la globalització i de la immigració. Observeu que avui a La Vanguardia en Carod ja parla de fer catalanisme en castellà (cosa que fa anys que s’hauria d’haver començat a fer seriosament)… Coses que fins ara han estat atadas y bien atadadas, comencen a deslligar-se. Atenció, doncs.
Si fos una mica més cínic vulgar del que ja m’estic tornant (i greu que em sap!), diria que un dels espectacles més divertits del panorama hispànic és veure l’exhibició d’analfabetisme que tot sovint fan els polítics i els universitaris d’aquest país quan parlen amb devoció sobre energia nuclear. Com que no la vol ningú enlloc del món, l’energia nuclear s’està convertint en un tòpic local i la nostra suposada classe dirigent catalano-espanyola pretén fer-nos creure que amb més nuclears es resoldrien (santa ingenuïtat analfabeta) ni més ni menys que els nostres problemes energètics. Potser pensen que la gent es mama el dit, carai! O que som una colla de suïcides tots plegats.
L’expresident del govern espanyol Felipe González (el del GAL) va tenir fa poc els dallonsis de dir (20 novembre 2004) al Club de Madrid, que és una entitat que agrupa expresidents sudamericans si fa no fa de la mateixa alçada moral que ell, coses tan increïbles com que: La implantación de la energía nuclear con fines pacíficos es imparable en el mundo. Textual, tu! Com si s’ho cregués ni ell. I a la província la presidenta de la comissió de medi ambient del Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Girona escrivia ha escrit no fa gaire a El Punt (16 de juny de 2007) un article que portava un títol digne de Fray Gerundio de Campazas: Energia nuclear, si; gràcies! No siguem provincians, si us plau. Que fa vergonya aliena.
Mentre tant el Financial Times, gens sospitós d’ecologisme i d’esquerranisme titulava: US utilities are sceptical over nuclear energy revival (November 19 2007/ by Ed Crooks and Sheila McNulty). I David Gow a The Guardian (Thursday November 22 2007) deia que: Ambitions of nuclear power industry in UK are ‘a fantasy’. A hores d’ara el poder nuclear ja només troba propagandistes a províncies remotes i en països farcits d’analfabets en temes científics. Però fins i tot aquí la gent sap connectar-se a Internet.
El Dictionary of the Social Sciences d’Oxord defineix la política així: ‘la manera com s’aconsegueix, s’usa i es perd el poder’. No està de més recordar que política és també una forma de perdre poder.
Imaginem-nos que la Maleni dimiteix. Amb el femer què (ens) deixa, qui seria l’irresponsable que acceptés ocupar el seu lloc fins a finals de març, sense temps material a fer res de res? Només una persona encara més cínica o més ridícula que la Maleni, suposo. Que s’hi quedi, que ministregi i que prengui quina cada dia, què carai.
També ha estat molt instructiu que el Penebé i els gallecs votessin a favor de la Maleni. Així ara ja queda clar a favor de qui està cadascú. Els nens i nenes de les CUP’s que es dediquen a fer la gara-gara als bascos d’ara endavant no podran dir que no saben de què va el tema. Els bascos, rai; tenen el pene bé i ara ja sabem a qui volen donar pel sac. La cosa bona de les coses dolentes és que s’acaben les bromes.
Comments Off
Fa mala pinta la mani de l’1D. Tenim 3 o 4 dies per moure la cosa però de moment aquí no belluga gaire res, excepte els afeccionats molt posats en el joc. Costa convèncer el personal (també anomenat ‘la ciutadania’), i tot i que aquest és un país molt emotiu i imprevisible, ara mateix encara hi ha un munt d’autocars buits. Juga en contra nostra el paradoxal fracàs de l’èxit la mani del 18 F (quan en Mas va vendre l’Estatut per un plat de llenties que al final no es va menjar). Al bar quan en parles fent el cafè et diuen ben clar que manifestar-se és inútil. Els convers estan en plena crisi existencial i no saben ni a quin món viuen (veure el patètic llibre d’en Madí). La gent d’Esquerra no té cap gana especial de sortir al carrer amb els convers i no creuen que serveixi per res (‘ja és masa tard per coses d’aquestes! m’ho he hagut de sentir força), els senyors d’Unió es quedaran a casa perquè són gent d’ordre i els sindicalistes estan en una altra guerra. El traspàs de la xarxa de transports, la recaptació i gestió d’impostos des de Catalunya, etc., segurament són poca cosa per al que necessitem. Crisi de la política? Cansament infinit? A hores d’ara hi ha crisi de fe. Cosa molt filosòfica, per cert.
Els grecs que eren gent sàvia tenien un altar dedicat al déu desconegut, val a dir, als mals endreços i a als imponderables. Gràcies a això Sant Pau predicant el déu desconegut va poder connectar la cultura cristiana i l’antiguitat clàssica. Comença a ser preocupant la mania contemporània de tenir-ho tot conegut, concretat, classificat, endreçat i colonitzat. Si volem que les cultures no occidentals i/o no liberals puguin trobar un espai per connectar amb nosaltres necessitem, amb molta urgència, pensar on situem els nostres déus desconeguts. Tota altra opció ens portarà de cap al xoc de civilitzacions.
Comments Off
Es veu a venir que serà el llibre per encetar el debat central de l’any vinent:
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2636661
El post més terrible, més sinistre, que he llegit de fa molt temps a la xarxa és aquest: http://blocs.mesvilaweb.cat/pvilarrasat El professor de bioètica que porto a dins ha quedat perfectament garratibat. Tenim dret a saber coses de la Pepa.
Dijous i divendres de la setmana passada a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona es va celebrar un Simposi internacional al voltant de l’obra d’Eduard Nicol (1907-1990), un dels filòsofs catalans més significatius de l’exili republicà a Mèxic, en ocasió del primer centenari del seu naixement. Al marge de la necessària recuperació d’una tradició cultural civil, la presència de la seva vídua, Alícia, i d’una sèrie important de deixebles mexicans del filòsof va permetre reconstruir molts elements d’un paisatge que les generacions posteriors (dir-ne joves seria un sarcasme!), coneixíem millor o pitjor per referències. El seu condeixeble a la Universitat republicana Miquel Siguan (envejable lucidesa del psicòleg savi que s’acosta als 90 anys!) i el seu alumne català de València a la UNAM Bernat Castany, juntament amb el filòsof i ara president de l’Ateneo de Madrid, José Luís Abellán ens van oferir també un retrat de Nicol ple de matisos i no mancat d’intriga.
Valorar Nicol significa una feina àrdua per a la qual no em sento gaire preparat però em sembla significatiu -i a repensar- la seva crítica al heideggerianisme ja des de la primera hora. Ja quan Francesc Gomà va presentar la seva tesi doctoral sobre el concepte de no-res en Heidegger, la crítica que en feu Nicol es resumí en una frase: el no-res no és res i si d’alguna cosa val el meu testimoni, certifico que al Dr. Gomà aquesta frase li va donar matèria de pensament per anys. Per a Nicol és senzillament impossible ocultar el Ser i el que s’oculta són, senzillament, els prejudicis d’una època que un altre temps trobarà inacceptables. Al claustre de Sant Domènec vaig tenir una llarga conversa amb un professor mexicà sobre el tema por qué a los catalanes les gusta Sartre y no Heidegger? i sobre la distància entre el compromís i el nihilisme que algun dia més aviat que tard haurem de completar aquí o allí.
Dels diversos materials d’aquest Simposi -que tard o d’hora es publicaran en forma de llibre- tenim dret a esperar-ne no una recuperació arqueològica, sinó l’únic homenatge que un filòsof pot fer a un altre: oferir eines per pensar-lo.
http://creacio-filosofica.blogspot.com
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2631464
http://www.alcoberro.info/V1/heidegger1.htm
Comments Off
El mes passat a l’Ateneu Barcelonès ens plantejavem amb Jaume Mensa, Alain Blomart i Antoni Bosch-Veciana què és allò modern dels antics. Van sortir qüestions filosòfiques sobre la diferència i la semblança entre el logos grec i la racionalitat moderna, però també un debat molt viu sobre el sentit de la ciutat grega en relació a la ciutat moderna i, específicament, sobre la ciutadania en un món com el nostre cada cop més`ple de ‘metecs’.
Dimecres vinent farem un pas més i preguntarem pel mite grec a Francesca Mestre, professora del departament de filologia grega de la Universitat de Barcelona. Això és una manera indirecta de preguntar si el mite no serà una forma de lucidesa. Potser fins i tot, la millor forma de lucidesa. O en altres paraules: com ens pot explicar el mite el sentit del que (ens) passa.
Fins i tot si no creieu que el logos sigui una especialitat grega (com l’ouzo o el sirtaki) la pregunta és significativa.
EL MITE GREC / Francesca MESTRE
Ateneu Barcelonès
21/11/2007 - 19:30 h.
Sala Verdaguer
Gratuït
Els tòpics són inevitables i no necessàriament falsos, però si viviu amb algú capaç de dir sense immutar-se tres o més de les següents frases convé pensar seriosament a redecorar la vostra vida; el paio o la pàia que usen expressions com aquestes llegeix massa i pensa poc, és directament un ase o -encara pitjor- té un mal gust que impedeix prendre’l seriosament:
1.- Que llest és Sarkozy
2.- El neoliberalisme mata els nens de l’Àfrica
3.- Cal llegir Strauss
4.- Envair Iraq va ser un error però seria encara pitjor abandonar els iraqians a la seva sort
5.- Com va dir Heidegger (o encara pitjor ‘Com va dir Foucault’ o en el summum del ridícol ‘Zizek pensa’)
6.- El nacionalisme és patètic / L’internacionalisme és patètic (i en general qualsevol ús de la paraula ‘patètic’ que no tingui a veure amb W. Allen)
7.- La biopolítica, el biopoder (i en general qualsevol ús de ’bio’ associat a la política)
8.- El meu gos es fashion (i en general qualsevol ús de la paraula ‘fashion’)
9.- La societat es fa cada cop més líquida (i en general qualsevol ús de la paraula líquid)
10.- Deconstruir…