L’home que mira

També dec un post sobre la famosa memòria històrica i em sembla que el deuré molt temps. Com a antic lector de Nietzsche tinc una malfiança instintiva per la memòria. Em sembla tramposa, manipulable, unilateral i, en definitiva, enganyadora. Ni m’agrada que el pes dels morta ofegui els vius, ni tinc cap especial simpatia per raonaments que fonamenten el futur en el passat. El meu republicanisme és, en definitiva, cívic i poc històric. I no sóc tan estúpid com per oblidar que en una guerra la brutalitat no és patrimoni d’un sol bàndol.

Dit això que la memòria històrica sigui promoguda per gent que encara no ha assumit la seva responsabilitat en l’assassinat d’Andreu Nin és una broma de les que fan història. Més que memòria hauria volgut “reparació” en forma d’ajuts (econòmics per començar) a les víctimes del franquisme. No sé si de memòria en posarem un tros al plat. Però sé el menyspreu, la postergació i l’odi que van patir tants excombatents republicans i tants antifeixistes literalment convertits en escòria humana, en putos cojos i en rojos de mierda de per vida.

No sé si els antics presos antifranquistes necessitem memòria o coses francament molt més tangibles. La memòria em fa tot l’efecte de ser una  manera com una altra de fer volar coloms i de fer impossible la reparació necessària. Veurem en què para tot plegat, però amb gent com en Saura al davant no me’n refio ni gens ni mica.

Si algun cop fan un homenatge a la Generalitat a l’Andreu Xandri o a en Nin, o als homes del Front Nacional, a en Josep Armengou, o a en Muñoz Espinalt… potser em podria començar a creure alguna cosa.  Però no sembla que n’hi hagi cap de programat.  En aquestes condicions la memòria històrica fa una pinta de sarcasme que no pot amb ella.

No em ve gaire de gust fer l’inevitable post modernet sobre Jon Sobrino que tot catòlic i tot filòsof es veu obligat a escriure en dies com aquests. D’una banda perquè ja està dit el poc que té sentit dir (què hi podria afegir jo?) i de l’altra perquè, horror!, la meva simpatia per la teologia de l’alliberament és francament nul·la. M’interessa com a gest i com a metodologia que pretén acarar el nucli del problema cristià -la confessió de l’esperança- amb la modernitat nihilista. Però tinc la sensació que aboca a un carreró conceptual sense sortida, a una hipervaloració de l’economia i de la sociologia en la fe que, senzillament, porta a equívocs.

Amicus Plato sed magis amica veritas el contingut de la teologia de l’alliberament (marxisme aigualit i profetisme utòpic) no m’inspira cap confiança intel·lectual. En dies pessimistes i en tardes allargassades, llegeixo amb força més interès els Comentaris a l’Epístola als Romans de Karl Barth i algunes coses de Rahner que no pas textos de l’alliberament que -perdonin- em semblen més catequètics que teològics. 

Dit això, ni entenc la condemna a Jon Sobrino, ni entenc la manera de conduir aquest procés, ni entenc -i això em sembla el més important- tant dolor absurd, tanta creu, tanta negació de l’esperança per part d’una Església que per definició ha de ser Dives in misericordia. Fins i tot al marge de les seves concepcions teològiques, Sobrino és un home que hauria pogut morir en el martiri de Sant Ellacuría (és Sant qui el poble diu que és Sant segons la millor tradició cristiana), i que només per això mereix un lloc de respecte en l’Església universal com a testimoni de fe. Si no acabo de veure quin és el sentit d’una teologia des del lloc del pobre (els teòlegs els veig massa savis per parlar des del lloc del pobre), em sembla obvi que qualsevol paraula de pietat val més que qualsevol silenci còmplice. 

Jesús no va inventar ni la teologia ni el dret canònic que més aviat semblen astúcies infernals i no sóc capaç d’entendre que una institució pugui prohibir el diàleg en nom del Crist. Si Ell parlava amb publicans i fariseus, per quins set sous no es pot fer un diàleg intel·lectual amb els marxistes? Aquesta condemna absurda -com tot el dolor absurd que es vessa al món- fa mal també als qui la proclamen i tanca portes de diàleg. Però la misèria (ni la misèria econòmica, ni la misèria conceptual) mai no dirà la darrera paraula. 

LA CARTA DE SOBRINO AL PARE GENERAL DE LA COMPANYIA DE JESÚShttp://blogs.periodistadigital.com/tabira.php/2007/03/13/carta_de_jon_sobrino_a_kolvenbach_sobre_ 

Fa temps que tinc a sobre de la taula per ressenyar la traducció de L’art de governar de Ciceró [De Re publica] a cura de Pere Villalba Varneda (Prohom Edicions: Barcelona, 2006), amb un Pòrtic també prou interessant de Joan Puigcercós i Boixassa. Tractant-se d’un dels clàssics del pensament republicà de tots els temps aquesta edició en català ha estat rebuda amb un silenci ferreny, analfabet i perfectament esperable. Vivim uns temps de ferro, sense cap capacitat per al matís i quasi sembla que comentar Ciceró sigui una fantasmada o una fugida d’estudi. Però un llibre de més de set-centes planes i escrit per un romà perdut en el núvol del temps acaba essent perfectament actual.

Trio una frase ciceroniana: Què és doncs una nació sinó una convivència dels seus ciutadans segons dret? (I, XXXII, 48) i mentre cau una pluja mínima sobre una ciutat que no és la meva penso que només una glossa sobre aquesta frase, exacta i imprescindible, donaria per moltes hores. En proposo una altra: Tot Estat -diu el clàssic- ha de regir-se per un cert projecte perquè pugui durar (I, XXVI, 41). Difícil trobar textos més adients per descriure el que ara està passant -i més pròpiament el que no està passant- a casa nostra. 

A Catalunya quan en Mas (o menys) va trair el Parlament del seu país i es va vendre l’Estatut -l’acció més repulsiva que pot fer un patriota- es van acabar la convivència i el projecte comú (la transversalitat) que per a Ciceró constitueix la nació. El fet va ser inexorable i definitiu: ni té marxa enrera ni la tindrà. Però la màquina del dimoni no s’atura i ja s’acosta el segon acte del drama.

Amb la nova venda a la baixa de les despulles del pobre Estatutet que avui anuncien els diaris la convivència dels seus ciutadans segons dret rebrà un patac que ni ens imaginem. Senzillament, si la voluntat del poble no és llei: la democràcia on queda? Si un tribunal decideix que la voluntat expressada en referèndum no és font de llei, el Dret s’acaba i comença una altra cosa molt fosca. Cal ser conscients del que això implica i respondre cadascú des del seu lloc. Si la derrota de l’Estatut s’explica en part perquè ERC no tenia poder -i recuperar-lo com fos resultava la primera condició per retornar la dignitat a un país venut per en Mas als seus botxins- ara cal pensar com s’administra una situació que donarà poques possibilitats als matisos. Llegiu Ciceró.