Estava a punt ahir de fer un post destroyer sobre la política catalana d’ara mateix quan em va arribar la nota de l’Ateneu Barcelonès sobre la campanya Apadrina una paraula, que és poesia pura i recuperació de món –en la mesura que la paraula fa món.
Resulta que –real com la vida mateixa, o serà que la realitat imita l’art– en Carod ha apadrinat la paraula balafiar [malgastar] i en Mas la paraula mesell [acomodatici, traïdor] i si ho porten tan clar ja em direu què més hi pot afegir un filòsof… En tot cas, aquest parell m’han estaviat un post. Hi ha paraules com sonen com tests projectius. La meva és badomeria.
Aquest dijous comença el debat al Congrés de la nova Llei de Benestar animal, que està previst que sigui aprovada abans de finalitzar l’actual període de sessions. De vegades, notícies com aquestes reconcilien amb la política –per misèries de la vida, em temo que aquest tema serà passat per al als grans mitjans de comunicicació –igual que s’ha menystingut informar de recent document del Parlament de Catalunya demanant perdó al poble gitano per la persecució racista
La felicitat no és completa perquè aquesta Llei no afecta els espectacles taurins, ni la caça, ni la pesca; però és imprescindible per visualitzar un estil de civilització. I l’enemic ho sap: per això El Mundo regalava diumenge el primer volum de l’enciclopèdia dels assassins de toros (El Cossio) Allò que als vells temps es deia la lluita ideològica els maoïstes reciclats a ultres la tenen molt clara. Però contra salvatgia, civilització.
La Fundació EPSON es complau a convidar-vos a la presentació dels nostres dos darrers llibres La empresa responsable, (Ed. Claret) de Ramon OLLÉ -director general d’Epson Europe- i Ética,economía y empresa, (Ed. Gedisa), coordinat per Ramon ALCOBERRO -professor a la UdG i consultor de la UOC- L’acte serà el dia 18 d’abril a les 19.30 h., a l’Ateneu Barcelonès, (c. Canuda, nº6 - Barcelona). Comptarem amb Pere ESCORSA, catedràtic de la UPC, que parlarà sobre Ètica, empresa i innovació tecnològica.
Us hi esperem, fins i tot si creieu (ai !) que l’ètica empresarial és a l’ètica el mateix que la música militar és a “la” música. Potser ja seria hora que l’ètica deixi de consistir en un recurs retòric o d’evitar que s’hagi de quedar -pura i estèril com donzella noucentista- a la porta de la fàbrica.
Bea Bossi analitzava aquesta nit a l’Ateneu Barcelonès les dues cares de l’amor a Grècia: Safo (el cos com a coneixement) i Diòtima (l’Eros fill de Poros i Pènia que es descobreix alhora feble i fort). De fet el que ha mostrat és com l’un connecta amb l’altre a través de l’exègesi d’un text de Màxim de Tir: A l’amor l’anomena Sòcrates sofista i Safo creador de mites Ell cau en deliri amorós per Fedre; a ella l’amor li regira les entranyes Eros ha regirat les entranyes meves com un vent abatent-se les muntanya amunt sobre els roures… Per a la professora Bossi el punt en comú entre Safo i Diòtima es trobaria en aquella frase del Fedó (114 d) que l’home que mira sempre retreu a amics seus del gremi missaire, massa encaparrats: Creure en la vida immortal de l’ànima és un bell risc. Estimar, com creure, només pot ser una aposta.
Més modestament m’he quedat amb un fragment del poema 58 C de Safo: Però jo estimo la vida esplendorosa… això també a mi / -el radiant desig de sol i de bellesa- m’ho té assignat el destí. Quasi hauria dit amb veu baixa: amén. Senzillament i ben mirat hi ha coses que ens mereixem tu i jo, oi?
Fa massa temps que sento a parlar de la crisi de l’ensenyament secundari i com més trompetegen la qüestió, més tendeixo a creure que està mal plantejada. El que està en crisi és l’ús de la paraula. I l’educació és una aposta per l’ús de la paraula.
Quan tants de professors -i tants pocs mestres!- sembla que tinguin més passió per la disciplina que per l’alumne o pel coneixement, repensar l’Eros pedagògic, que havia estat un dels grans temes (avui semioblidat) de la tradició filosòfica catalana des de Xirau fins a Octavi Fullat, s’està tornant urgent.
¿Però que cerquen les nostres ànimes viatjant sobre podrits fustams mariners de port en port? Aquesta pregunta J i jo ens la fem des del primer de maig del mil noucents setanta-cinc. Han passat moltes coses. Les preguntes, però, no passen.
Amb aquests posts L’home que mira s’acomiada de vostès fins passada la Setmana Santa.
Comments Off
Primer hi havia la mar. Jo vaig néixer en plenes illes.
Illa jo mateix tot just emergida amb temps d’entreveure la llum també ella feta pedra i de tornar a l’abisme.
Les muntanyes vingueren més tard
Jo mateix les vaig triar per compartir aquest servatge
que pesa sobre el país d’ençà de segles
M’agrada Patrikios; un poeta de la generació més dura de Grècia: la dels exilis i les deportacions per la causa de les esquerres, la dels homes genials i malmenjats alhora, que malgrat tot sabien: sembla català.
Amb aquests posts L’home que mira s’acomiada de vostès fins passada la Setmana Santa.
Es fa difícil trobar a Barcelona llibres editats a Mallorca; però paga la pena buscar Les Interpretacions del poeta Lluís Calvo, publicat per Edicions del Salobre al port de Pollença (es troba a la llibreria del CCCB i en altres proveidors d’exquisiteses a Barna City). És un text de 165 planes, en escriptura aforística i fragmentària -un estil que facilita el pont entre filosofia i poesia. És, a més, una reflexió sobre el que pot fer el pensament quan massa gent enyora els bàrbars. Potser quan una cosa és -ens diu l’autor- ha entrat inevitable en la mort però els poetes posats a filòsofs valen perquè ens en fan adonar.
La impossibilitat d’adequar-nos d’entrada a allò que llegim (el costum de ser intempestius) que Calvo esmenta a “Plató i les cacatues” vindria a ser el motor d’una obra realment molt suggestiva, impossible de seguir en tots els meandres i més fixada en la mirada que convoca el món que en la paraula que el fixa (“Hermes el mitjancer”).
En un temps líquid (saludem el mot tòpic de Bauman) en què -per dir-ho en mots de l’autor: el discurs incorre, seguint lleis gairebé inevitables en la xerrameca, un llibre com aquest -amb sobreentesos i més saviesa filosòfica oculta de la que pot assimilar-se a primer cop d’ull convida a lectura i a relectura. Wittgenstein i Pascal surten a passejar junts en les planes d’aquest text i això sempre anuncia una conversa entretinguda.
Amb aquests posts L’home que mira s’acomiada de vostès fins passada la Setmana Santa.
Comments Off
La força d’existir de Michel Onfray, que acaba de publicar en català Edicions de 1984, és el llibre que sintetitza l’obra del filòsof materialista més significatiu a França ara mateix. O com a mínim del filòsof que millor argumenta en una tradició cultural feta malbé per l’hermetisme més insubstancial. A La força d’existir trobarem un “discurs del mètode” (que inclou una ètica, una bioètica i una eròtica), que aposta per una filosofia utilitarista i pragmàtica i no pas per la seva germana enemiga: idealista i conceptual i que permet comprendre el món d’una manera consistent Una filosofia clara, concreta, llegible (…) sensata, capaç de provocar efectes en la vida quotidiana, sofística i epicúria en sentit no trivial -lluny, doncs, dels camins tristois i perdedors dels foucaultians/biopoderosos (he!) o dels negris/negronis/matamoros (ha!) que han convertit el pensament progre en estupidesa.
La força d’existir potser passarà una mica desapercebut al costat del més llaminer Tractat d’ateologia del propi Onfray però em sembla francament molt més significatiu des del punt de vista estrictament filosòfic. Ateologia era el text divertit, però previsible, d’un il·lustrat/positivista com tants n’hi ha. Informatiu i poc més. De bon llegir i amb el punt just d’escàndol que fa vendre però sense la capacitat filològica d’altres llibres d’Onfray especialment els dedicats a escèptics i a cínics grecs. Crec sincerament que, en canvi, al darrer Onfray publicat en català hi ha un programa materialista digne de discussió, ben argumentat.
Amb aquests posts, L’home que mira s’acomiada de vostès fins passada la Setmana Santa.
Comments Off
Hi ha dies que em dec explicar fatal –i suposo que hi ha gent que té ganes de no entendre’m. O pooooootser ho faig massa complicat i al final no s’entén –o el personal entén el que vol entendre. Com que sempre es pot dir tot més senzill per evitar que el pensament desideratiu faci de les seves comemplementaré el post anterior: 1.- no em sembla una cosa seriosa fer una proposta política (ni més ni menys que l’exercici del dret d’autodeterminació) en una calçotada 2.- no té sentit tampoc -i més aviat fa riure- la por (el pànic) a la paraula “autodeterminació” que tenen els destinataris de la proposta en qüestió. 3.- I no s’ha de canviar un pacte –que funciona raonablement bé- als quatre mesos de fer-lo. Així ho veig jo.
L’equivalent de les sirenes en la mitologia catalana és masculí i s’anomena el Peix Nicolau: era un nen petit que es passava el dia a l’aigua fins que un dia la seva mare li va dir tant de bo et convertissis en peix. I tal dit, tal fet: en Nicolau es va autodeterminar i des d’aleshores regna feliç sobre les aigües dels catalans països. Tendre i rondallístic, oi?
Doncs amb això de l’autodeterminació sembla que volen fer una versió postmoderna del conte del Peix Nicolau: un dia d’indigestió de calçots (els calçots són cebes al caliu que repeteixen molt) algú que anava una mica passat de rosca digué: Arturet tan de bo et converteixis en líder de l’autoderminació. Però, ai carai, resulta al revés del conte l’Arturet no vol ser sirena (les sirenes són vaques marines) sinó conseller d’Albertis que de bones a primeres sembla més reditici.
Quina tropa, bon déu, quina tropa! Entre un que proposa canviar les aliances electorals en mig d’una calçotada i un altre que quan li ofereixen que mani li tremolen les cassoletes… De debò que ja no sé si demanar la jubilació anticipada al Mont Athos o si suïcidar-me llegint Asha Miró que pel que em diuen escriu amb una emotivitat laxant (¿o era re/laxant ?) .
Apèndix per a interessats en rondallística: veure el Peix Nicolau porta mal averany (s’emprenya i t’enfonsa la barca) i un cop a l’any en Nicolau surt a visitar la terra. Ho fa pel març però no consta si li agraden els calçots.
El proper dia 29 –dijous de la setmana entrant- a la Llibreria 22 del carrer de les Hortes a Girona es presenta un llibre singular, l’epistolari entre Carles Rahola i Serra Hunter, una obra pacient i meritòria de Miquel Verdaguer, compliador del volum i segurament la persona que millor coneix el pensament noucentista a Catalunya.
Són llibres com aquests, que tenen una venda difícil però un procés il·lusionant al darrera, els qui al cap i a la fi defineixen una cultura. Llibres que ningú no ressenyarà segurament als grans mitjans i que de vegades costen més d’un desengany a l’autor i a l’editor. Però al cap i a la fi textos com aquest Epistolari es publiquen per aquella cosa aparentment tan poc valuosa (al menys en aquest país darrerament) que s’anomena dignitat nacional. És per dignitat que hauríem de conèixer la història intel.lectual de Catalunya i és de vergonya que a cap Universitat no tinguem ni una càtedra, ni uns estudis regulars sobre història de la filosofia catalana. En aquest cas, a més, el llibre fa gironisme, planta exòtica i que demana cura. Si uns noms són sinònim de civilitat i de republicanisme a Girona són els de Rahola –màrtir- i de Serra Hunter –mort a l’exili. A tot això s’hi afegeix la bonhomia d’en Miquel Verdaguer, de manera que la Llibreria 22 dijous hauria d’estar plena. No hi falteu.
La paradoxa de l’amoral consisteix en què creu que només ell pot ser amoral. Per a l’amoral només ell (l’Únic, el Superhome) té drets, mentre la massa (els moltons, els nihilistes) han nascut amb la taca del deure i per servir el Gran Home. Només algú que es pensa absurdament que ell és únic, irrepetible i sublim (error de vegades perdonable en la primera adolescència) pot autoconvèncer-se que tot li està permès, incloent trepitjar sentiments i drets –sentiments i drets dels altres, és clar, perquè amb els seus tenen la pell molt prima.
El problema és que, per molt que ho intentéssim ser amoral costa; fins i tot té un preu psicològic prohibitiu. No tothom sap ni pot tenir la cara de ciment armat que requereix l’ofici; no podem ser amorals perquè a alguns aquest menyspreu profund de l’Altre senzillament no ens surt de dintre. De tota manera tal i com s’estan posant les coses en molts àmbits (de la política a la cultura) potser n’haurem d’aprendre per pures raons d’autodefensa.
Per increïble que sembli, l’amoral guanya sempre, grimpa i destaca perquè quan el vent va a favor no té problemes i quan van mal dades confia en la solidaritat i en altres llagrimeigs de l’ofici.