L’home que mira

Una de les preguntes que algun dia ens haurem de fer seriosament en aquest país és la de per què serveixen els periodistes. Ja sabem que els diaris no tenen preu (poden ser perfectament gratuïts) i que tampoc no és imprescindible que tinguin idees. Com deia Karl Kraus no tenir idees i saber explicar-les és ser periodista. El que resulta barroer i absurd és que als media es doni una imatge radicalment tergiversada de la realitat d’una organització (la que controla més del 20% dels pressupostos de la Generalitat -per greu que sàpiga a alguns), quan uns quants milers de persones poden desmentir-la tan fàcilment, senzillament perquè l’han vist en directe.

Per a interessats en psicologia col·lectiva avui resulta alliçonador veure com cada diari local explica el darrer congrés republicà tal com necessitava que hagués passat i sense cap contemplació envers el que va passar. Quan el periodista ni sap ni entén el que veu potser millor somriure i pensar que aquests són els problemes de la llibertat d’expressió; així que tranqui mainada que quan no passa res, res no ha passat. I un altre dia serà, germans!

Al congrés d’ERC el menjatripartits Carretero va retirar la seva esmena (cosa realment flipant), per por que una derrota el retirés a ell i la militància va enviar en Vendrell a l’atur (cosa perfectament previsible i més que anunciada de feia dies). Per la resta pau i tranquil·litat. És clar que la famosa frase no deixis que la realitat t’arruïni la crònica al diari s’ha complert i avui qualsevol desinformat es pensa que diu i sap més que els (pocs) que realment diuen i saben - i riuen. Tensions a ERC? No fotis, nen! Per tensions les que hi ha entre Convergència i Unió (amb alguna Cambra de Comerç pel mig), els problemes interns a l’Església catalana o la baralla entre PSC i PSOE.  

Una de les coses més sorprenents del paisatge polític és contemplar què de pressa canvia el teló aquesta comèdia tan farcida de baixes passions i d’egos desbocats que és la vida pública nostrada. Només fa dues o tres setmanes tothom patia pels moviments interns d’ERC i ara els rumors es traslladen a l’àmbit socialista. Cada cop el PSC i el PSOE se separen més i cada cop ho dissimulen menys. I en conseqüència els oracles especulen i no paren sobre els difícils equilibris entre ‘Nicaragua’ i el corrent catalanista del PSC, que es poden tornar insofribles passat l’estiu segons com vagi el tema de l’Estatutet al Constitucional.

L’absurda topada del regidor de cultura municipal (bella contradictio in terminis: la cultura sempre és universal)  Jordi Martí ahir al Parlament amb CiU i ERC a propòsit del Grec, dient bestieses sobre les ‘quotes lingüístiques’  (contra la llengua catalana, com sempre, dins el més tronat autoodi sociata) i l’esperat canvi a BTV (per eliminar els perillosos catalanistes de sempre), són dos símptomes dels problemes que està tenint l’aparell per tal d’esborrar la tradició maragallista, molt més arrelada del que sembla. Vist i assumit que els maragallistes no poden guanyar però tampoc no poden perdre i vistes i assumides dels ganes de l’aparell nicaragüenc per ‘matar el pare’, els propers mesos poden ser espectaculars.
 

El Superdissabte d’ERC porta pel carrer de l’amargura tots els frikis de la Catalunya política (patètica La Retaguàrdia d’avui) i deixa molt tranquils els republicans. Guanyi qui guanyi (excepte en l’improbable cas d’un èxit d’en Carretero, que no vulguin els déus), guanya ERC i perden les, els Coloms (aparteu les criatures), les Raholas (hola i rehola) i els Barbeta (que ja inventaran qualsevol altra cosa per tirar de beta). Perd en Mas (en política que cony hi fas!)  i perden els qui usen el nom de Catalunya per fer-se palles mentals o per pagar hipoteques de Cases Grans. Quin descans.

Ho sentim molt pels qui deien que ERC era un estel fugaç. Si aviat farà 32 anys que CiU no suca a l’Ajuntament Barcelona i només els nota a faltar la Junta d’Obres de la Sagrada Família, no crec que posem per cas vint anys més de tripartit puguin fer mal a ningú. A ningú decent, es clar.
 

M’ho comuniquen ara mateix i se’m fa difícil de creure, Sebastià Salellas, l’advocat gironí de les causes impossibles, acaba de morir amb cinquanta-nou anys. Sense ell (i sense Ferrer Gironès, impossible d’oblidar) Girona és una mica més pobra i més trista. En els fonaments de la Ciutat d’avui hi ha persones fonamentals i ells dos ho han estat. Sit terra levis.

Imaginem que per puresa independentista, Carretero guanya al congrés d’ERC (cosa impossible tal com estan els jocs) i que es trenca el govern d’esquerres. Felicitat completa del PSOE i CiU que l’endemà mateix fan un govern d’unitat basat en el principi jo et dono un permís d’obres a tu i tu em dones una exempció d’impostos a mi. I qualsevol canvi seriós el deixem per a la propera generació. En definitiva, un suïcidi polític de l’independentisme. Ja se sap, ERC són uns immadurs crònics que no estan preparats. I la independència un somni, bla, bla. Com vols votar uns paios que no volen manar? Etcètera.

Per sort ja s’han acabat els temps en què a les manifestacions independentistes hi anavem vint independentistes, quaranta tocats de l’ala i cent cinquanta policies El futur de Carretero consisteix a ser votat pel Jordi Barbeta i pel Conde de Godó el dia que ingressin a ERC, cosa que vist l’interès que tenen pel partit jo diria que pot passar d’un moment a l’altre. I el de l’independentisme depèn de si se sap sortir de la marginació.  Voteu el que us doni la gana, però torneu la Heidi a la muntanya.

Un dels mites més lamentables de les esquerres en política és el de la puresa. La puresa com se sap és incompatible amb la funció que ha de fer un partit polític, que és -estrictament- créixer, multiplicar-se i reproduir-se en vots. Cosa que no lliga amb la puresa ideològica, amb l’econòmica o amb la cultural. Els escrúpols, els purismes i la ingenuïtat d’Esquerra Republicana, per exemple, no els té -ni els necessita- cap altre partit polític a la Catalunya d’avui. Fins i tot té un toc cursi quan es predica des de les muntanyes. I d’això podem morir, purs i verges. 

I l’altre mite -també profundament cristià, però no per això menys tòpic-  és que ‘el fi no justifica mai els mitjans’. Doncs bé, suposant que el fi no justifiqui els mitjans, què els justifica? Un mitjà només té sentit per a un fi i pot ser proporcionat o desproporcionat, però òbviament sempre està justificat quan la fi el fa necessari. No acabo d’entendre per què quan els enemics de les Esquerres fan el que els surt de l’aixella (especulació immobiliària, mobbing als treballadors, especulació de matèries primeres…) tothom ho troba normal i, en canvi, hi ha grans escarafalls quan ho fan els pobres. Ho sento molt, però la crueltat forma part del cervell humà i no m’escandalitza quan d’en tant surt la bèstia que portem a dintre.

El que m’escandalitzaria és una ètica tan miserable que impedís defensar-me. En altres paraules, l’endemà del dia que els de la COPE parin l’altre galta, ens podrem començar a pensar si la parem els bons.

El proper 29 de maig (a les 5 de la tarda) i organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, l’economista Joseph Stiglitz, parlarà al Centre Cultural La Mercè (Pujada de la Mercè, 12 - Girona), sobre el seu darrer llibre: The three trillion dollar war, és a dir, sobre les conseqüències econòmiques de la guerra d’Iraq. La conferència és gratuïta i amb traducció simultània però cal inscripció prèvia, a l’adreça web: dir.cfm@udg.edu.

Stiglitz, premi Nobel i ara tot un cap intel·lectual dels economistes crítics, ha provocat un debat molt viu sobre el tema del cost de la Guerra (1,75 bilons d’eurons segons ell i ‘només’ 750.000 milonets d’euros per a l’Oficina Pressupostària del Congrés americà). Però el seu llibre també ha encetat de retruc un meló que feia temps que estava per obrir: el de la metodologia econòmica adient en el càlcul del cost dels conflictes. Una mica cansats de més de deu anys d’estudis sobre la psicologia de les decisions econòmiques, que ha estat el tema predilecte dels darrers premis Nobel, no està de més tornar a les bones i velles discussions de metodologia bàsica: ¿una guerra s’ha de considerar despesa o inversió?, ¿en quins termes d’amortització s’ha comptar la despesa/inversió bèl·lica? ¿en relació al PIB o en relació a altres paràmetres? Vietnam significà un 4% del PIB nord-americà al seu temps. Iraq amb prou feines passa de l’1% (i per a molts no hi arriba). Però: vista la recesió de l’economia nordamericana -mal disfressada estadísticament, però òbvia- és més ‘car’ o més ‘barat’ Iraq que Vietnam?

I com s’ha de valorar el ‘cost d’oportunitat’ de la Guerra? (és a dir, el que rendirien  aquests diners invertits no pas en guerres, sinó en altres negocis). 170.000 individus combatent directament (i un quart de milió ocupats indirectament) què valen? I el ‘lucre cessant’ (és a dir, el que produirien els morts si estiguessin vius i treballant fins la jubilació): com es calcula? I el ‘desgast de marca’ (és a dir, la pèrdua d’influència dels Estats Units al món, com a conseqüència del femer iraquí): quina valoració té? 

Òbviament, provocar dèficit no ha preocupat mai cap imperi fins que ja estava ofegat en la seva pròpia teranyina, és a dir, fins que no era massa tard -i si ho voleu comprovar llegiu Quevedo en llengua fàcil parlant sobre la Castella del seu temps. Possiblement aquest sigui el cas dels Estats Units d’avui en dia. A més les terenyines del dèficit, a poc ben calculades que estiguin, sempre ofeguen les generacions futures. Però en teoria un imperi és caracteritza, entre d’altres coses, perquè sempre aconsegueix gastar i que siguin els altres (els que no estan convidats) els qui paguin la festa. En aquest sentit l’argument de Stiglitz no impressiona gaire: via encariment del combustible o del menjar les arques s’omplen ràpid. Si fóssim freds i acadèmics The three trillion dollar war té com a mínim el mèrit d’haver obert un debat sobre metodologia. És obvi que al mateix temps n’hi ha un altre estrictament polític, sobre el paper dels dèficits com eina per crear adhesions i clienteles en la governació.

Deixant de banda el problema ètic de les guerres, Stiglitz planteja una qüestió essencial: ens les podem pagar? Com els pobres que han de ser virtuosos a la força, simplement perquè no es poden pagar el vici, guanyi qui guanyi les properes eleccions, haurà de plantejar-se abandonar Iraq. Però la fantasmada ideològica de la guerra global contra el terrorisme ens perseguirà molts anys. No hi ha res que trigui més a tornar a la tomba que els fantasmes. En tot cas, la conferència gironina de Stiglitz promet.
 
http://www.project-syndicate.org/commentary/stiglitz97/Spanish
  

 
 

Ja tenim Consell de Cultura. Tremolo, tot i que bons amics meus estan molt contents.

Voldria equivocar-me, però havent seguit de prop el procés durant cinc anys, es veu a venir la segona part d’aquest invent: servirà per a que els ‘creadors’ de cinquanta o seixanta anys facin la vida (encara més) difícil als ‘creadors’ de vint o trenta anys que no siguin afectos. I morirà hiperpolititzat o de pura impotència, perquè si alguna cosa no hi haurà al tal Consell seran neurones -més aviat regalments de comptes i mala llet. O si no, deixeu que passin un parell d’anys. 

No m’ho ha preguntat ningú (pitjor per a ERC que amb el Consell no es cobreix precisament de glòria) però jo organitzaria directament una agència de viatges per comptes d’un Consell de Cultura. Sortiria millor de preu i no enganyariem ningú.  

Des que Luc Ferry i Alain Renaut a La pensée 68 (1985) van vendre la moto d’un Maig del 68 narcisista i culpable de la desorientació cultural del nostre present, el tòpic s’ha expandit en ambients no necessàriament dretans. Bloom, Steiner i ara Lindsay Waters als Estats Units i tot l’arc de carques francesos que van de Ferry a Marcel Gauchet (a més dels seus epígons hispanocasposos), han repetit la mateixa cançoneta. El 68 va ser infantil, nen-de-pis, retòric, neoriquista, insubstancial, falsament rupturista i origen d’una crosta de pseudointel·lectuals tronats, pedants i profundament cursis (de Castoriadis a Sartre i viceversa).

Val. Entesos. Però és que la competència de Maig tampoc no ha demostrat res: Luc Ferry el van fer ministre a França i va acabar d’esfondrar l’ensenyament públic. I quan els sarkocinets han manat (és a dir ara mateix), ja es veu que s’ofeguen en un got d’aigua. Fins i tot André i Raphaël Gluksmann van haver d’escriure un Mai 68 expliqué à Nicolas Sarkozy (Denoël, 2008) per explicar-li que Lluny d’estat reglamentades o enterrades les qüestions obertes per Maig del 68 havien de dominar l’espai i el temps (p. 105, d’aquest pamflet d’altra banda excel·lent). Així ha estat i qui li piqui que es rasqui. 

No és que l’home que mira estigui especialment a favor del Maig que enguany fa quaranta anys. Però imparcialment s’ha de dir que l’esperit de Maig, comparat amb els seus crítics, resisteix prou bé. Així que, amb permís de ningú, us diré quatre coses que al cap de quaranta anys vull agrair al Maig de l’any que jo en vaig fer onze. 

1.- Em va ensenyar que desitjar la realitat està bé, però que realitzar els desigs és millor. 2.- Em va ensenyar que l’Estat burocràtic (franquista, gaullista o comunista) estava ferit de mort. 3.- Em va ensenyar que la realitat del capitalisme és l’espectacle. 4.- Em va ensenyar que la vida quotidiana és una força.

I tot això (que jo i els meus amics vam aprendre una mica més tard al Canet Rock i a les JRC), hem procurat no oblidar-ho gaire, tot i que més d’un cop ens hem fet el despistat. Vulguin o no el que ve de Maig forma part inesborrable del que nosaltres som. Fins i tot ‘del millor’ que nosaltres som.   

Estem a l’era dels visionaris minimalistes, que és com el filòsof del dret Cass Sunstein ha qualificat Barack Obama. Visionari, Obama ho es per la seva mateixa combinació genètica Ken-Kan (pare de Kènia, mare de Kansas) que ajuda força a esperar l’inesperat i a no posar-se nerviós.

El preocupant és que sigui minimalista. Això dels compromisos incompletament teoritzats (és a dir minimalistes), em recorda massa el President Maragall. Al filòsof republicanista del free speech el minimalisme sembla que li fa molt el pes. Però des de l’experiència catalana en minimalismes polítics que fan de necessitat virtut, a la tesi (retòricament molt aconseguida, això si) se li veuen cada dia forats màxims.

La Colometa ensuma sang a ERC, somriu com una hiena i renilla una micona. Serà la seva manera peculiar de celebrar l’any Rodoreda. Quin fàstic. 

  M’estranya que ningú no s’estranyi però, efectivament, ningú no se n’ha estranyat. En el debat d’investidura de Zapatero ningú (ni ell, ni l’oposició tampoc) no han dit ni un mot sobre cultura. Cap proposta sobre cultura. Res. Zero. I tothom ho ha trobat perfectament normal. La cultura no es conflictiva, em diuen. Fa molts anys Maquiavel va explicar que el conflicte és l’estat natural de les coses humanes i que sense conflicte no hi hauria vida. Vol dir això que la cultura ha mort, assassinada per la gestió i per l’espectacle?