L’home que mira

A l’ISBN (el registre dels llibres publicats a Espanya) consten 3.198 llibres amb la paraula “Dios” al títol, mentre només 32 hi llueixen la paraula “ateismo”. La majoria dels quals per combatre’l. En català, segons la mateixa base de dades, cap llibre no porta la paraula “ateisme” al títol, però 531 llibres inclouen el mot “Déu” al capdavant. Ara seriosament, Jordi, creus que es pot mantenir la teva hipòtesi segons la qual vivim en un temps descristianitzat? Si els bons guanyeu per cinc-cents trenta-un a zero! 

La responsabilitat i la societat responsable és un tema important que està a punt convertir-se en tòpic estèril. L’enganyifa conceptual és relativament senzilla: consisteix a fer passar de matuta responsabilitats i culpabilitats a gent que ni ha provocat els problemes ni té cap mena d’eines per resoldre’ls. En grups comunitaristes s’acostuma a definir “societat responsable” d’una manera tramposa en excés (aquella en què la gent se sent personalment (!) responsable)  passant a l’albir de les persones el que, per la mateixa complexitat de les mesures necessàries només pot ser fet amb èxit per un Estat.

 M’esgarrifo cada vegada que sento bestieses sobre les coses que (suposadament) els nens o les àvies poden fer “per salvar la Terra”. És la manera més patètica que conec de treure’s les puces de sobre.  

Fa uns mesos un funcionari de l’intel·lecte que dóna classes de filosofia en una Universitat catalana i que malforma/desinforma però bàsicament espanyoforma d’una manera delirant, va publicar un llibre que presentava “idees” pintoresques (seria més coherent dir-ne tòpics), sobre homes, sobre màquines i sobre dolor animal. Ara Jesús Mosterín ha respost internàuticament les tesis del curiós personatge d’una manera prou lúcida. Mosterín és –¿cal dir-ho?– tan espanyolista com el seu oponent però com a mínim argumenta amb claredat i distinció quan es parla de drets dels animals. No li tinc cap especial simpatia per un munt de raons que ara no val la pena retreure, ni simpatitzo amb el seu materialisme una mica primitiu; però que a hores d’ara encara calgui recordar obvietats com les de Mosterín en aquest text ja indica prou l’enderreriment de la teoria moral al món ibèric.

La crítica la trobareu a:
http://www.madrimasd.org/cienciaysociedad/resenas/ensayos/default.asp
 

La Universitat nostrada, aquesta estranya barreja de Cambridge i Tanzània (amb alguna fug gril decorativa), reprèn la marxa aquesta setmana i fent honor al Principi de Peter la preparació de classes m’enganxa amb una grip de parenostre. Conseqüència secundària de ser un bon noi (reciclable). Em pregunto si tindré humor per explicar Kant i Mill amb la caparra que gasto i, a més, el Bisolgrip em deixa el cos tan escruixit que si continuo així em faré antiglobi de pura tontera.

 Aprofitant que estic molt malaltó  i que necessito moxaines em penjo a Internet per aconseguir entrades en venda anticipada per a l’exposició europea de l’any: el Praxíteles del Louvre (23 de març/18 de juny). Res a fer; a la FNAC d’Internet es fan el boig. Com que tinc compromesa la Setmana Santa (refarem el mateix viatge grec de fa vint-i-cinc anys), i com que hi ha un munt de compromisos amb els llibres que publico ara d’una tacada, tampoc no puc intentar gaire meravelles amb les dates. De moment el ministeri de Cultura grec ja ha fet saber que l’Efebus de Marató no el presten ni de broma. La resta hi serà quasi tot. Veure juntes l’Afrodita Colonna, l’Afrodita del Velvedere (Vaticà), l’Àrtemis (Albertinum de Dresde) i l’Aberdeen del British i els materials del Louvre em posa les dents llargues. Per si em fallen els avions em consolo encarregant el catàleg.

 Se me’n va el cap després d’una hora internàutica i just aleshores em truquen de la UOC per dir-me que L’Utilitarisme, el manualet de la col·lecció Què cal saber? que m’han encarregat sortirà d’aquí a quinze dies. Gràcies. Procuro dedicar un parell d’hores a l’art d’estar malalt, però no en sé. La relectura de Kant (quasi exercici espiritual) se’m fa penosa, plorera d’ulls i fum al cap. Miro de dormir. No em surt. Em torno a penjar a Internet. Hauria de preparar la presentació de la conferència de Francesca Mestre a l’Ateneu sobre Dones al casal dels Àtrides (dijous). Fa bona pinta el tema. M’embranco a escriure aquest post. El Bisolgrip ataca. Em rendeixo. No sé estar malalt.

Tenien dues ànimes els grecs? 

I si el problema fos que amb una de sola no n’hi ha prou per copsar l’immens que és el món? 

http://www.alcoberro.info/planes/plato11.html

Fa temps que segueixo amb molt interès Barack Obama (1961), el JFK afroamericà, el senador per Illinois que ara acaba de presentar la seva candidatura a la Presidència dels Estats Units. Bons amics meus pertanyen al Partit Demòcrata Nord-americà (que a Catalunya té la seu oficiosa a l’Ateneu Barcelonès) i, a més, fa temps que vaig jurar que mentre Bush fos president jo no tornaria a posar els peus als USA. De manera que tinc una mica de mono, no ho negaré, però també estic convençut que ara mateix al món per passar les vacances, i fins i tot per estudiar, hi ha força llocs més interessant que l’Amèrica integrista que menysprea la seva pròpia tradició liberal. 

No cal ser gaire savi per intuir que si les coses no canvien d’una manera molt radical, cap demòcrata -i menys encara Hilary o Obama- no arribaran mai a la Casa Blanca en els propers anys. Però que Obama hagi escollit Springfield (la ciutat en què està enterrat Lincoln) per iniciar la missió impossible té alguna cosa de simbòlic. Així està el pati: els neocons nord-americans imposen la guerra al món i per organitzar la resistència ara necessitem polítics del tremp de Lincoln i filòsofs com Thoreau (per cert: que jo hagi pogut prologar l’edició catalana del Walden és tot un honor). 

Si Obama no té cap possibilitat és sobretot perquè “els seus” no el senten com a propi. A Amèrica la comunitat afroamericana fa molts anys que ha triat una política social clarament separatista i de no intervenció en política. La majoria es troben prou bé al gueto (“nos amb nos”) i es neguen per sistema a viure en barris amb menys d’un 40% d’afroamericans. No cal ser un geni (n’hi ha prou amb tenir ulls a la cara), per veure que com a mínim a les ciutats l’ensenyament privat és més segregat i racista ara que al 1960.

Obama és un Oncle Tom i ho pagarà car: massa descolorit per als negres (la seva mare és blanca), massa descaifeinat en una societat que ja no està per mitges tintes (ja no “té venda” l’arquetip del triomfador negre; no se’l creuen ni els que el prediquen!) i massa poc vinculat al món agrari del Sud. 

Tota una llàstima. Però des d’aquí la meva simpatia. En un món de polítics estúpids d’esquerra (Ségolène Royal ara no guanya ni a les enquestes del Le Monde i la Hilary ja no sap què més fer per defensar els interessos més rastrers les multinacionals més passades de rosca), Barack Obama fracassarà però pot passar a la història com un paio senzillament honest; fa anys que no se’n presentava cap a unes eleccions nord-americanes. És greu però és el que hi ha.    

Com que aquests dies he dedicat un parell de posts a dos ateus del XVIII i del XIX i força desconeguts (un de francès -Meslier- i un altre de català -Sunyer i Capdevila, ara d’actualitat per la reedició del Dios), m’ha semblat que es podria completar la sèrie amb l’ateu britànic més ignorat del segle XIX: Charles Bradlaugh, tot un radical victorià que va tenir una vida de lluita i aventures; però que va poder veure com, al final, la seva opció moral rebia el recolzament legal imprescindible.

Republicà, ateu i antiimperialista, l’home va ser escollit diputat a la Cambra dels Comuns l’any 1880 però se li va impedir prendre possessió de l’escó en negar-se a jurar sobre la Bíblia per raons de consciència. Quan es van repetir les eleccions l’any següent les va tornar a guanyar i es va repetir l’expulsió de la cambra. Fins i tot va acabar anant a presó per denunciar la tupinada.

Malgrat el recolzament que va obtenir de gent molt important del període (entre els quals i de manera destacada John Stuart Mill), fins l’any 1886 no va poder seure a la Cambra dels Comuns -i això després d’una sèrie de judicis molt significatius. Hi ha qui sospita que si finalment el van tolerar és perquè (oportunament) es va separar dels seus amics socialistes; però ho ignoro. 

A part que Charles Bradlaugh està en l’origen d’algunes de les teories de Mill sobre la religió, el que sempre m’ha interessat és que aquest personatge enfocava el tema de l’ateisme i el lliure pensament des del més estricte empirisme. Tradueixo de A Plea for Atheism (1864): «Un ateu no diu: “Déu no existeix”. Sinó que diu: “no sé què vol dir la paraula “Déu”; la paraula “Déu” no és per a mi sinó un só que no tradueix cap afirmació clara o distinta» 

Per cert: malgrat la complexa peripècia històrica del pobre Bradlaugh, l’any 1888 el plet de l’ateisme i de la llibertat de consciència va quedar resolt a Anglaterra per sempre més. Aquí al cap de cent cinquanta anys de les bullangues federals i de lliure-pensadors, tipus Sunyer, el debat sobre el laicisme i la llibertat de consciència no tan sols es va tancar de la pitjor manera possible, sinó que ni tan sols sembla que hi hagi ganes de reobrir-lo.

Segons explica Santa Wikipedia a l’enterrament de Bradlaugh hi van anar 3.000 persones, entre les quals el jove estudiant Gandhi. És que ja no ens podem fiar de ningú!  

El filòsof més desconegut de la història de Catalunya és l’ateu, republicà, conspirador i ministre vuitcentista, Francesc Sunyer i Capdevila (1826-1898), autor d’un llibret tan amagat com imprescindible: Dios (1869), el primer text del materialisme català, que va establir en frases rotundes i feuerbachianes que: el hombre no será hombre mientras Dios sea Dios. El hombre es la ciencia, Dios es la ignorancia; el hombre es la verdad, Dios es el error. Ja sé que d’en Sunyer no n’heu sentit a parlar mai; però no és culpa vostra. És culpa de com us han ensenyat la història una colla d’indocumentats.

Sunyer i Capdevila fou el nostre primer ateu i el federal més important en la segona meitat del 19; però en aquest país els silencis pesen tant i la manipulació de la història és d’un nivell tan brutal que ningú no sap ni que una vegada vam tenir higienistes, icarians, positivistes i ateus -com en tots els països normals del món. Aquesta gent -els nostres radicals de debò- se l’ha esborrat de totes les llistes i els de sempre faran l’impossible perquè no se’n sàpiga res; però juro que el personatge existeix i el seu llibre (d’una modernitat absoluta per al seu moment) també es troba si forgeu molt en biblioteques. I des de fa una setmana s’ha reeditat.

Ara una editorial naturista, Edicions Cedel (Apartat de Correus, 99066, Barcelona, e-mail: cedel@kadex.com) acaba de publicar una edició molt anotada i prologada del Dios de Sunyer. No crec que es trobi fàcilment en llibreries, vista la distribució peculiar d’aquests materials, però el dijous dia 8 de febrer a 2/4 de 8 es presenta a l’Ateneu Barcelonès. Val la pena que llegiu el Déu. Permet entendre  i reconstruir moltes, moltes coses, d’una història manipulada i incivil. La nostra.

Va ser Max Weber qui va definir el que ell considerava les tres qualitats decisives per a un polític: «passió, sentit de la responsabilitat i seguretat interna» i les va contraposar al «”nerviosisme estèril” que caracteritza una determinada mena d’intel·lectuals». Com que em preguntes què opino sobre la deriva suposadament responsable i moderada d’ERC, només se m’acut respondre que fa molta pinta «de llibre». El nerviosisme estèril mata i confondre la dèria amb la realitat -el pensament desideratiu- és un error molt català. Evitar-los al màxim resulta d’una obvietat que no cal discutir gaire. Et diré més: la conferència weberiana sobre La política com a vocació no faria mal ni a l’Artur Mas. I si algú l’hi explica l’ambiguïtat del títol, encara millor.

Una cosa diferent és si es pot governar estudiant un únic llibre, per bo que sigui. En sociologia weberiana es pot ser de matrícula; però tingues per segur que a ERC encara falten lectures. Qualsevol manual de física explica també què passa quan algú es passa de frenada. Es diu «inèrcia». Com més lectures i més diverses, millor.

Segurament el filòsof més digne de compassió en la història del món ha estat un capellà ateu francès que va viure quasi quaranta anys aïllat en una parròquia rural a les Ardenes. Es deia Jean Meslier (1664-1729); es va fer sacerdot per complaure la seva mare que volia donar-li una vida tranquil·la i potser mai no va sortir del cul de món al qual l’havia destinat el seu bisbe. A cavall dels segles XVII i XVIII, sense poder parlar sincerament amb ningú, sense disposar pràcticament de cap llibre, excépte la Bíblia i un Fénelon, i a partir d’un patiment personal extrem, va escriure en secret un llibre de més de mil planes, una sàtira contra els que ell anomenava els cristícoles, o si ho preferiu una defensa de l’ateisme, la Memòria o Sentiment de Mossèn Meslier.

Destinat a ser un pòstum perquè Meslier estava disposat a ser confessor de la veritat, però no màrtir, tingué el valor de convertir el seu aïllament en crit de protesta quasi desesperat i hi va deixar anar tota la fel contra una religió l’obligava a aparentar una vida de falsedat que odiava.  Meslier no era un mal capellà: vivia -això si- amistançat amb la majordoma -i als cinquanta-cinc anys consta que en tenia una de divuit, cosa que va significar que com a càstig el bisbe l’internés un mes en un convent a Reims. Quan predicava ho feia en tercera persona (els cristians diuen…, els cristians creuen…) i només alguns altres mosssens de la comarca s’havien adonat que es posava la mà a la boca, com tapant-la, abans de pronunciar algunes oracions o algun sermó.

Però ningú no va poder retreure-li que no tingués cura de la seva parròquia i fins i tot es va enfrontar amb els feudals del lloc en defensa dels pagesos. Senzillament era un ateu que odiava els qui vivien de la mentida -però era prou lúcid per adonar-se que ell en participava i per necessitar fer-se perdonar per això. 

El mossèn de pagès ha estat també el revolucionari més desconegut de la història. D’ell prové la frase que Diderot usava per brindar entre amics quan estava segur que els de la bòfia no l’escoltaven gaire: pengem l’últim noble amb els budells de l’últim sacerdot! (Diderot hi afegia: celibatari) i també està en l’origen de la imprecació de Voltaire contra els déus de pasta i de farina. Com es pot imaginar no va resultar senzill publicar i fer conèixer un llibre pòstum de més de mil planes, verborrèic a extrems, escrit amb el cor i des de l’odi més absolut contra els que l’havien convertit en un ésser frustrat. Fins l’any 1970 no vam tenir una edició científica del text, que ara mateix ja és introbable.

Això no significa que el pobre Meslier fos desconegut: Voltaire va manipular el Sentiment convertint un llibre ateu en una proclama deista i D’Holbach va publicar com a Bon Sentit de Mossèn Meslier un llibre on no hi havia ni un mot escrit pel capellà. 

Fa trenta anys vaig conèixer de lluny un Meslier català, mossèn C.; no era mal home, va publicar alguns llibres a l’abadia de Montserrat i fins i tot té un carrer al seu poble adoptiu. D’en tant en tant quan es veia apretat baixava a Barcelona i la feia petar amb un amic agnòstic, crític de teatre. Algun cop m’he preguntat com s’ho feia per suportar tant dolor secret. No tinc resposta.    

Per què és divertit el sexe?, és una bona pregunta i un mal llibre. Editat per Debate en castellà i obra d’un dels divulgadors científics més coneguts ara com ara, Jarred Diamond, l’obra respon als pitjors tòpics de la mala vulgarització pseudocientífica. Passa sense ordre de cap mena d’un tema a l’altre, proposa tota mena d’analogies arriscades -i sense fonament- entre espècies i cicles vitals que no tenen res a veure, i acabar sense respondre la pregunta. 

En el tema de la sexualitat humana mai no he acabat d’entendre si és legítim separar el que és cultural del que és biològic i, excepte que algú tingui alguna fixació rareta, dedicar un munt de planes a divulgar els costums sexuals de tota mena de micos tampoc no justifica res de seriós sobre les peculiaritats dels sapiens-sapiens. El llibre explica tantes excepcions en les conductes sexuals animals que al final el lector sospita que, senzillament, en aquest camp no hi ha regles. Trencar-se el cap amb divagacions sobre perquè la tita dels orangutans és tan curta en comparació amb el dels humans (per cert, sembla que no només és curta sinó també flexible, cosa que no sabia), no explica dissortadament si es diverteixen més o menys que nosaltres. I cas que ho expliqui, la veritat és que saber-ho no treu a res en absolut. Ja posats en matèria quan l’autor divaga sobre les experiències sexuals de las aves costeras llamadas jacanas, las hembras de los andarríos manchados y las de los faloropos tricolores a qualsevol lector se li escapa un somriure per pura bestiesa. L’acumulació d’anècdotes no ha estat mai més que això: anecdòtica. 

Tan creïble resulta que el sexe masculí sigui un desperdici energètic que fa l’espècie, (dedicant a fer créixer el nap el que s’aprofitaria millor si ens creixessin les neurones!) com que sigui un símptoma i una exhibició d’alguna altra cosa (bons gens, per exemple). I tan difícil és de creure que tota la sexualitat humana estigui vinculada a la reproducció com que no ho estigui mai. De tot hi haurà a la vinya del Senyor, suposo. En fi: si voleu saber per què és divertit el sexe?, passeu del llibre de Jarred Diamond; pregunteu-ho directament a la parenta o al parent, o a tots dos si sou molt moderns. Com a molt pot passar que us diguin: “el sexe és divertit; però amb tu no, cari!”. Això exactament li va succeïr a Rousseau a Venècia i, vés per on, es va dedicar a la filosofia. 

En el troç de món que va de Palafrugell a Torroella de Montgrí la gent parla i no para de l’alcalde de Begur, Carles Arnau (CiU) . Si hi hagués periodisme d’investigació en aquest país, les curioses similituts entre Andratx i Begur ja faria anys que estarien a les planes dels diaris i la destrucció del paisatge del Salt d’en Ribes i de les roques de la platja de Pals (administrativament, la platja del Recó de Begur) l’hauria tractada una comissió especial al Parlament de Catalunya. Però per ara aquí no es mou ningú, en el millor estil dels silencis  opacs que provoca l’urbanisme gansteril. La sospitosa aparició d’alguns russos a Begur no està ajudant gaire a millorar l’ambient, com si diguésim.

Dimarts, amb la seva pinta giliygilesca més tòpica, Carles Arnau va fer col.locar una fotografia seva presidint el Saló de plens de l’Ajuntament i quan l’oposició li va retreure el gest, va respondre l’homenet que si vol hi posarà (sic.) la Natàlia Verbeke en pilotes. El senyor (?) alcalde no en va tenir prou i es va arrancar amb la següent prosopopèia política i/o declaració institucional que per més fidelitat reprodueixo del Diari de Girona del dia 1 de febrer: Espanya és un país de fira i pandereta perquè un Ajuntament hauria de tenir tota l’autoritat respecte a les seves parets. És a dir, que “ell” és l’Ajuntament i a a casa seva ha de fotre el que li surt de la punta del nas. I a continuació va deixar anar la cosa de la Verbeke, puntualitzant però que no tenia intenció de fer-ho per ara. Amén i gràcies. Tot cal dir-ho, fins i tot alguns regidors de CiU es van posar nerviosos amb la pallassada, però no van piular. Així està el personal polític municipal. Destrucció del medi natural, xuliputisme i altres herbes sovintegen a tot arreu i potser n’hi ha a tots els partits a hores d’ara. Però a Begur ja s’estan passant. Si us plau, que facin alguna cosa i ràpid els que per llei tenen l’obligació de fer-ho.