L’home que mira

Hi ha amics filòsofs comunitaristes (amics és un dir)  que estan - de debò!- contents amb la crisi perquè segons ells obre una oportunitat per a la solidaritat. Creuen que quan som pobres ens tornem més bons, més solidaris. Fins i tot esperen que la pobresa porti ‘noves virtuts’, que ens faci redescobrir l’agraïment (en diuen l’alegria del compartir) i que ens adonarem de la manca de sentit del consumisme. Santa innocència. Senyal que coneixen pocs pobres.  

En canvi, l’home que mira troba que una cosa bona de les crisis és que ara no fan publicitat de menjar light a la tele. Sembla que es consideraria de mal gust i que les marques han decidit que ‘ara no toca’. El light es ven cada cop menys als supermercats europeus i, en canvi, i d’una manera força més coherent es tendeix a disminuir les racions. Un cas interessant és el donut, que ara es pot demanar en versió mini sense passar per golafre i és igual de bo. Potser el baix en calories no era tan baix però com a mínim la tabarra que donaven ens l’estalvien.

Això si, queda encara un iogurt que promet regularitat indestinal. I és que amb les crisis, de cagalera, molta.   

Una de les actituds que més mal han fet al món occidental després de l’11-S ha estat interpretar el món en termes de western dels anys cinquantes, amb Bush junior en el paper de sheriff Will Kane a Sólo ante el peligro. I no és broma que aquestes coses les busquen i les saben fer prou bé. Els nens que surten del cinema imaginant-se que són el prota del film prefiguren els adults disposats a salvar la humanitat d’ella mateixa. Pocs dies després de l’atemptat a les Torres Bessones, la Casa Blanca convidà a dinar dues vegades els capos de Hollywood, amb qui va negociar la manera com farien negoci i propaganda amb els morts (aquests farien negoci amb qualsevol cosa). El resultat fou que el mateix desembre de 2001, una quarta part dels cinemes dels Estats Units van projectar The sprit of America, una peli de muntatge que ressuscitava ni més ni menys que a John Wayne. I d’aquest mal, creient-nos encara que són com cowboys, en patim tots. Especialment, els que de vaquers no en tenim gran cosa. 

És impossible entendre la manera de pensar d’alguns autodenominats salvadors de la humanitat sense el món ensucrat de Qué bello es vivir de Frank Capra. Cada vegada que llegeixo alguna burrada catalana sobre filosofia de l’educació, acabo pensant en el mal que pot fer empassar-se-la cada Nadal a la tele.  Vivim en el món de les simplificacions i la mania de ser John Wayne o James Stewart (o Robin Williams a El club de los poetas muertos) no seria perillosa si no s’infiltrés en l’inconscient.    

Per cert, encara m’agrada menys el cinema que pretén una cosa tan absurda com fer pensar. però en realitat l’únic que fa és dirigir el pensament. Els directors que volen fer pensar (i els filòsofs que creuen que sense ells no hi hauria pensament al món) són uns pedants de set soles. No m’agrada que em “construeixin el món”. Estic, ben al contrari, a favor d’allò que se’n diu la il·lusió natural que forma part de les estructures bàsiques de la ment, o els universals humans. Bastint un món per als humans, finalment l’únic que s’aconsegueix és incapacitar-los per tal que se’l construeixin ells mateixos. El cinema (i no cal dir, la televisió) ha estat l’eina que ha permès una cosa tan lamentable com expropiar als humans les seves pròpies experiències. Res d’art revolucionari o d’art total (ho lamento pels lectors de Walter Benjamin). Que la gent s’enamori i parli com a les pel·lícules, ens hauria de fer pensar en  la profunda capacitat que tenim els humans per acabar imitant les màquines.

Després d’Hiroshima, Günther Anders, el primer marit de Hannah Arendt, va constatar (1950) que l’home està antiquat. Les construccions tecnològiques tenen un poder infinitament superior al dels humans, que s’avergonyeixen davant la superior capacitat de les seves pròpies eines. I el cinema, és simplement una de les expressions tecnològiques d’aquesta misèria. Emocions tecnològiques per a una societat tecnològica.

No m’agrada el cinema. El cinema és allò que es projecta en sales fosques on hi ha gent desconeguda que menja crispetes i veu Coca-cola setmanes abans que les pelis les facin en DVD - que tampoc m’agrada, perquè quan estic a casa el que em ve de gust és parlar amb la meva dona i amb els meus fills, o  llegir llibres i fumar en pipa mentre em prenc un oporto. No m’agrada el cinema perquè expliquen històries d’idiotes i, a més, les expliquen malament, simplificant a dojo; com si tots fóssim uns adolescents i ens empasséssim qualsevol bestiesa. No m’agrada el cinema perquè tampoc m’agrada la velocitat i en una peli passen massa coses i massa ràpid. No m’agrada el cinema perquè pretenen que m’emocioni i que no pensi. No m’agrada el cinema perquè no m’interessen les imatges del món (allò que en alemany de professor pedant en diuen Weltanschauung), sinó el món dels conceptes - i si em deixessin triar, optaria per la veritat i no per les faules.

No m’agrada el cinema perquè és una indústria que fabrica somnis industrials i jo amb la indústria hi tinc males relacions. A més, sóc un professor de filosofia i la filosofia, ja se sap, és feina d’artesans. No m’agrada el cinema perquè la meva mirada és meva i no estic m’agrada que un director decideixi on he de concentrar la vista. Precisament perquè m’agrada badar, i deixar volar la meva imaginació, m’empipa que em prenguin per badoc i vulguin controlar els meus somnis. No m’agrada el cinema perquè els sentiments es presenten a punt de caramel, simplificats; com correspon a la forma industrial de gestionar-los en societats tecnològiques.

Les històries que ensenyen al cinema acaben essent com una mena de divulgació (secularitzada) de la història cristiana de la salvació: tot va malament, però els protagonistes tenen molta fe - i la seva fe els salva. Preciós. Ja fa temps que dos crítics de Heidegger, Karl Löwith (1897-1973), i un senyor tan de dretes com Ernst Topitsch (1919-2003), van fer la crítica de l’historicisme sobre la base que era una versió secularitzada de la història de la salvació. I el cinema és això: historicisme contra la història, resum simplificador (bons i dolents) contra la complexitat del real. Simulacre ensucrat contra drama humà.

Com es fa per perdre eleccions? Doncs és molt senzill; primer un conseller de Cultura és tan pobre, tan pobre, que no troba enlloc dos-cents mil euros per comprar unes fotografies a la família Centelles i igualar així l’oferta de l’Estat central (que en aquest cas es comporta com el que és: un xupòpter). Però, per si un cas, es procura que la merda caigui a sobre dels republicans, i el conseller Castells ja s’espavila prou per tal d’ofegar totes les conselleries d’ERC, no fos que les coses es féssin com cal i ell quedés amb el cul a l’aire.

A continuació, sense temps ni per respirar, s’accepta un traspàs de trens de rodalies de la senyoreta Pepis, (que no inclou ni les vies, tu!) i que, a sobre, només va de Sant Vicenç de Calders a  Maçanet-Massanes, deixant fora ni més ni menys que Girona, Tarragona i Lleida. És a dir, que la Generalitat (siguem seriosos, el partit socialista) ha acceptat una cosa tan brutal i tan greu com fracturar allò que ells en diuen el territori i nosaltres el país. Gràcies a gent com els germans Nadal ara tindrem catalans ferroviaris de primera i catalans ferroviaris de segona. Què bonic, oi?

No cal ni explicar l’emprenyament que hi ha aquest matí als bars de Girona amb la cosa dels trens. La batalla del café, que és la que decideix el clima social cada matí, les esquerres la tenim perduda. Així es perden eleccions. Però, més enllà, dels fets, hi ha una reflexió de fons que toca al tema de la lleialtat. La lleialtat és un valor republicà bàsic. Vol dir compromís a la paraula donada i respecte al pacte. Sense lleialtat no hi ha confiança. I sense confiança no hi ha construcció en comú d’un país. Ni tan sols d’una comunitat de veïns. Comprenc que la paraula lleialtat té un dring estrany. Fa molt poc un amic empreguntava: La lleialtat  cotitza en el mercat polític? Doncs en els països que funcionen, cotitza molt amunt. Aquí, en canvi, ja es veu que la primera característica dels socialistes catalans és passar-se-la pel forrro. La conseqüència de tot plegat serà una debacle.

Si no canvien molt les coses, Esquerra Republicana es fotrà l’hòstia de la seva vida a les properes eleccions per dues raons. Primera, per tenir un grup dirigent que va per la vida a base de pit i collons però amb una patètica manca de neurones. Això és una desgràcia per al partit i, sobretot, per als dirigents. Però la segona raó és molt més fotuda per a tots. La gran hòstia vindrà per haver estat lleials a un pacte al qual no ho ha estat ningú més. Actuant amb lleialtat (amb gent que no ho era) l’únic que s’ha aconseguit és que els votants considerin ERC com un apèndix inútil d’un partit prepotent (i francament incapaç com a gestor). La lleialtat fa honor. Però l’honor no dóna vots.

.

Ella no sap ortografia, però està enamorada d’un Kevin. I jo vinga a dir-li que de Kevins en trobarà per tot arreu i que no cal fer el ridi a YouTube. Però com que és el que volia, us faig arribar el link del seu video. Més que per res, per si trobeu un Kevin aquest cap d’any en alguna discoteca entre Cerdanyola i Sabadell.

http://www.youtube.com/watch?v=JDtdiliHdn8

Ho va escriure Vinicius i els versets de A terra prometida resumeixen el millor desig de l’epicuri: 

Ter amor e dar amor
E receber amor até não poder mais
E sem querer nenhum poder
Poder viver feliz pra se morrer em paz 

Doncs, això mateix. Bony any per a tothom.