Al llibre d’Educació eticocívica del meu fill (Mores - Vicens Vives), s’explica una història entendridora: ‘Hi havia una vegada un nen que va tenir sempre tot el que demanava, si més no totes les coses que demanava. Els seus pares, forçats a realitzar llargues jornades laborals, l’estimaven molt i desitjaven veure’l feliç les poques hores que podien estar amb ell. Constantment li feien regals, a ser possible molt cars, i intentaven no negar-li res del que demanava perquè estigués content i els estimés molt (…) El nen va anar creixent i … ‘
L’exercici que es diu ‘llegeix, redacta i reflexiona’ (per cert: ¿l’ase que ha escrit el llibre no sap que abans de redactar s’ha de reflexionar?), pretén que, a partir d’aquesta ‘i….’ amenaçadora, el nen ‘extregui les conseqüències pertinents’ i pregunta si tenir uns pares així ‘Contribuirà a fer-lo més feliç o més desgraciat en la vida’.
La meva resposta és clara. Tenir uns pares com els del conte seria tota una sort. L’home que mira pot explicar que té dos fills, una nena de dinou i un noi de quinze, que han tingut sempre tot el que han volgut i a qui mai no els he negat res, incloent-hi roba i viatges ultracars. El resultat és que una està fent segon de Medicina amb un nou setanta-sis de promig i l’altre està acabant secundària amb un promig de notable alt (considerant que, com els seus pares, és alèrgic a la gimnàstica no està gens malament).
Si no et neguen mai res ¿et maleduquen? Apa i què més! La veritat és exactament la contrària i ho sé per experiència. Perquè sé com em van educar a mi perquè he procurat fer exactament el contrari amb els meus fills i, en la part que depén de mi (deixant de banda la dotació genètica que hagin rebut, excel.lent tot cal dir-ho), me n’he sortit amb èxit contrastable. Educar la mainada per ser rica, lliure, desvetllada i feliç és educar-la bé. Disortadament, però, encara hi ha massa gent que odia la felicitat, que maltracta el seu cos amb gimnàstica i la seva ment amb submissió al poder. Educar infants perquè acceptin ser pobres (de butxaca i d’esperit) submissos al poder, reprimits de cos i ànima, etc; això si que és és fomentar la mala educació.
Ja ho va dir Keynes, que era ric (i ho porta a la pràctica Zapatero, que se n’acabarà essent): ‘Tristos aquests temps en què hem de fer creure a la gent que les coses boniques són lletges i les coses lletges són boniques, simplement perquè les coses boniques són cares i les coses lletges són barates’. Donca això. Menys valors, si us plau, i una mica més de veritat.
comentarà la seva traducció a l’Ateneu Barcelonès. Amb una mica de sort repenem el debat freudià que Martí Domínguez sintetitza en aquest link: