Segons narren les Analectes, Zixià, un dels deixebles de Confuci, digué: Estudiar amb extensió i ser seriós en els propòsits, preguntar incisivament i meditar de ben a prop: en això hi ha una certa solidaritat humana. Decididament, eren altres temps. Però millor llegir Confuci que mirar la tele.
Segons les Analectes de Confuci: el mestre caçava amb arc i no amb xarxa i no disparava mai als nius. Caçar tords amb xarxa (o amb besc), tot i ser un costum ardidament montsianenc, té el problema que cau tot, indiscriminadament, indiferenciadament. Tord i puput (que no és digestiva). La caça amb arc resulta infinitament més difícil i té aquell punt aristocràtic que convé a la comprensió filosòfica de les coses. També Ciceró comparava el filòsof a l’arquer. En cap cas, però, no s’ha de disparar als nius. Per això deixaria fora del debat filosòfic l’educació per a la ciutadania. Els trobo massa tendres. Als pressumptes ‘caçats’ i als caçadors també.
Deia Confuci (ara traduït en bon català per Antoni Prevosti) que només els savis més savis i els estúpids més estúpids no canvien. Aquesta màxima caldria escriure-la en algun racó dels diaris cada dia.
El proper 29 de maig (a les 5 de la tarda) i organitzat per la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, l’economista Joseph Stiglitz, parlarà al Centre Cultural La Mercè (Pujada de la Mercè, 12 - Girona), sobre el seu darrer llibre: The three trillion dollar war, és a dir, sobre les conseqüències econòmiques de la guerra d’Iraq. La conferència és gratuïta i amb traducció simultània però cal inscripció prèvia, a l’adreça web: dir.cfm@udg.edu.
Stiglitz, premi Nobel i ara tot un cap intel·lectual dels economistes crítics, ha provocat un debat molt viu sobre el tema del cost de la Guerra (1,75 bilons d’eurons segons ell i ‘només’ 750.000 milonets d’euros per a l’Oficina Pressupostària del Congrés americà). Però el seu llibre també ha encetat de retruc un meló que feia temps que estava per obrir: el de la metodologia econòmica adient en el càlcul del cost dels conflictes. Una mica cansats de més de deu anys d’estudis sobre la psicologia de les decisions econòmiques, que ha estat el tema predilecte dels darrers premis Nobel, no està de més tornar a les bones i velles discussions de metodologia bàsica: ¿una guerra s’ha de considerar despesa o inversió?, ¿en quins termes d’amortització s’ha comptar la despesa/inversió bèl·lica? ¿en relació al PIB o en relació a altres paràmetres? Vietnam significà un 4% del PIB nord-americà al seu temps. Iraq amb prou feines passa de l’1% (i per a molts no hi arriba). Però: vista la recesió de l’economia nordamericana -mal disfressada estadísticament, però òbvia- és més ‘car’ o més ‘barat’ Iraq que Vietnam?
I com s’ha de valorar el ‘cost d’oportunitat’ de la Guerra? (és a dir, el que rendirien aquests diners invertits no pas en guerres, sinó en altres negocis). 170.000 individus combatent directament (i un quart de milió ocupats indirectament) què valen? I el ‘lucre cessant’ (és a dir, el que produirien els morts si estiguessin vius i treballant fins la jubilació): com es calcula? I el ‘desgast de marca’ (és a dir, la pèrdua d’influència dels Estats Units al món, com a conseqüència del femer iraquí): quina valoració té?
Òbviament, provocar dèficit no ha preocupat mai cap imperi fins que ja estava ofegat en la seva pròpia teranyina, és a dir, fins que no era massa tard -i si ho voleu comprovar llegiu Quevedo en llengua fàcil parlant sobre la Castella del seu temps. Possiblement aquest sigui el cas dels Estats Units d’avui en dia. A més les terenyines del dèficit, a poc ben calculades que estiguin, sempre ofeguen les generacions futures. Però en teoria un imperi és caracteritza, entre d’altres coses, perquè sempre aconsegueix gastar i que siguin els altres (els que no estan convidats) els qui paguin la festa. En aquest sentit l’argument de Stiglitz no impressiona gaire: via encariment del combustible o del menjar les arques s’omplen ràpid. Si fóssim freds i acadèmics The three trillion dollar war té com a mínim el mèrit d’haver obert un debat sobre metodologia. És obvi que al mateix temps n’hi ha un altre estrictament polític, sobre el paper dels dèficits com eina per crear adhesions i clienteles en la governació.
Deixant de banda el problema ètic de les guerres, Stiglitz planteja una qüestió essencial: ens les podem pagar? Com els pobres que han de ser virtuosos a la força, simplement perquè no es poden pagar el vici, guanyi qui guanyi les properes eleccions, haurà de plantejar-se abandonar Iraq. Però la fantasmada ideològica de la guerra global contra el terrorisme ens perseguirà molts anys. No hi ha res que trigui més a tornar a la tomba que els fantasmes. En tot cas, la conferència gironina de Stiglitz promet.
http://www.project-syndicate.org/commentary/stiglitz97/Spanish
Feu l’examen de Selectivitat? Heu triat filo per comptes d’història? És a a dir que teniu bon gust. Llavors doneu un cop d’ull a aquest Dossier. Us pot ajudar a triomfar. Suposant, cosa molt disctible, que triomfar sigui aprovar la Sele:
http://www.alcoberro.info/planes/selec0.html
Fa anys el gran Joan Brossa va profetitzar que Catalunya no seria independent fins que el Barça no estigués a segona divisió. Pels qui creiem que la veritat del món és la poesia, la situació actual de l’equip és, doncs, magnífica. Però amb una mica de sort, l’any vinent la millorarem. Tant de bo el futbol (la pitjor arma de distracció massiva que ens ha caigut a sobre), s’ofegui en la seva pròpia merda i aquest país pugui arribar a la vida adulta.
Ja tenim Consell de Cultura. Tremolo, tot i que bons amics meus estan molt contents.
Voldria equivocar-me, però havent seguit de prop el procés durant cinc anys, es veu a venir la segona part d’aquest invent: servirà per a que els ‘creadors’ de cinquanta o seixanta anys facin la vida (encara més) difícil als ‘creadors’ de vint o trenta anys que no siguin afectos. I morirà hiperpolititzat o de pura impotència, perquè si alguna cosa no hi haurà al tal Consell seran neurones -més aviat regalments de comptes i mala llet. O si no, deixeu que passin un parell d’anys.
No m’ho ha preguntat ningú (pitjor per a ERC que amb el Consell no es cobreix precisament de glòria) però jo organitzaria directament una agència de viatges per comptes d’un Consell de Cultura. Sortiria millor de preu i no enganyariem ningú.
Envíovos este correo pra informarvos de que xa podedes escoitar o BARCELONA ATLÀNTICA na rede, no blog do programa http://bcnatlantica.blogspot.com. Alí están disponíbeis os programas de Abril (exceptuando o do día 8 de Abril) e pódense escoitar íntegros.
Recordade, o BARCELONA ATLÀNTICA emítese de 20 a 21 horas tódolos MARTES. E pódese escoitar por internet na web de Ràdio Trinitat Vella, http://www.rtv-fm.com.
Unha forte aperta a todos!
Doncs això!!
Des que Luc Ferry i Alain Renaut a La pensée 68 (1985) van vendre la moto d’un Maig del 68 narcisista i culpable de la desorientació cultural del nostre present, el tòpic s’ha expandit en ambients no necessàriament dretans. Bloom, Steiner i ara Lindsay Waters als Estats Units i tot l’arc de carques francesos que van de Ferry a Marcel Gauchet (a més dels seus epígons hispanocasposos), han repetit la mateixa cançoneta. El 68 va ser infantil, nen-de-pis, retòric, neoriquista, insubstancial, falsament rupturista i origen d’una crosta de pseudointel·lectuals tronats, pedants i profundament cursis (de Castoriadis a Sartre i viceversa).
Val. Entesos. Però és que la competència de Maig tampoc no ha demostrat res: Luc Ferry el van fer ministre a França i va acabar d’esfondrar l’ensenyament públic. I quan els sarkocinets han manat (és a dir ara mateix), ja es veu que s’ofeguen en un got d’aigua. Fins i tot André i Raphaël Gluksmann van haver d’escriure un Mai 68 expliqué à Nicolas Sarkozy (Denoël, 2008) per explicar-li que Lluny d’estat reglamentades o enterrades les qüestions obertes per Maig del 68 havien de dominar l’espai i el temps (p. 105, d’aquest pamflet d’altra banda excel·lent). Així ha estat i qui li piqui que es rasqui.
No és que l’home que mira estigui especialment a favor del Maig que enguany fa quaranta anys. Però imparcialment s’ha de dir que l’esperit de Maig, comparat amb els seus crítics, resisteix prou bé. Així que, amb permís de ningú, us diré quatre coses que al cap de quaranta anys vull agrair al Maig de l’any que jo en vaig fer onze.
1.- Em va ensenyar que desitjar la realitat està bé, però que realitzar els desigs és millor. 2.- Em va ensenyar que l’Estat burocràtic (franquista, gaullista o comunista) estava ferit de mort. 3.- Em va ensenyar que la realitat del capitalisme és l’espectacle. 4.- Em va ensenyar que la vida quotidiana és una força.
I tot això (que jo i els meus amics vam aprendre una mica més tard al Canet Rock i a les JRC), hem procurat no oblidar-ho gaire, tot i que més d’un cop ens hem fet el despistat. Vulguin o no el que ve de Maig forma part inesborrable del que nosaltres som. Fins i tot ‘del millor’ que nosaltres som.
Estem a l’era dels visionaris minimalistes, que és com el filòsof del dret Cass Sunstein ha qualificat Barack Obama. Visionari, Obama ho es per la seva mateixa combinació genètica Ken-Kan (pare de Kènia, mare de Kansas) que ajuda força a esperar l’inesperat i a no posar-se nerviós.
El preocupant és que sigui minimalista. Això dels compromisos incompletament teoritzats (és a dir minimalistes), em recorda massa el President Maragall. Al filòsof republicanista del free speech el minimalisme sembla que li fa molt el pes. Però des de l’experiència catalana en minimalismes polítics que fan de necessitat virtut, a la tesi (retòricament molt aconseguida, això si) se li veuen cada dia forats màxims.
Per les nostres vergonyes un any més torna el Gran Premi d’Espanya de Fórmula I. Vet aquí un puríssim absurd de contaminació del medi ambient, de brutícia, de soroll i de malbaratament de gasolina (ara que va barata!), un puríssim i absurd exercici de masclisme i explotació sexual (només cal sopar com jo ahir en un determinat hotel de Barcelona per adonar-se que la ciutat s’ha omplert de putes de luxe acompanyades per ‘enginyers’ o viceversa), una pura i simple explotació de nois i noies joves (que cobren 100 euros per dos dies sencers al sol, contractats per Adecco que no els dóna ni broncejador), un puríssim i absurd exercici de cinisme i de manipulació (vegis la publicitat de les beques Universia que va fer Alonso a la UPC).
Resulta simplement miserable que ens estiguéssim queixant del canvi climàtic i al mateix temps hàgim de fer festa gran perquè ens ve a veure la gent ‘dels cotxes’ disposats a contaminar a l’engròs. Haver de suportar un esport tan contaminant, tan masclista, tan explotador com la Fórmula I és ben trist per a qualsevol persona que tingui una mica de sensibilitat ecològica … i que TV3 el trompetegi i que els polítics perdin el cul per sortir fotografiant-se amb paios com en Mosley (conegut per les seves orgies nazis) demostra la misèria mental de la classe dirigent d’aquest país. És senzillament lamentable. Si tinguéssim un govern progressista, ecologista i d’esquerres s’hauria de notar.
Fa anys –potser des dels temps de Terenci Moix- que no havia vist a Barcelona un Sant Jordi tan massiu com enguany amb cues inabastables no tan sols amb Ruíz Zafón sinó també amb els autors que paraven a La Central (enviada a passeig de Gràcia, com es lamentaven) o a la FNAC. I això està molt bé fins que la gernació cansa.
Enguany l’Ateneu Barcelonès ha iniciat –veurem si es consolida- una modalitat diferent de signatura de llibres, la signatura slow a càrrec d’alguns socis amb llibre nou o recent que són autèntics ‘menys sellers’ i necessiten un ambient lent (slow) com el que només pot oferir un Jardí Romàntic amb tortugues, per degustar llibre i conversa. Autors com Jordi Coca (que l’any passat va signar llibres a casa seva), Julià de Jòdar o Joan Rendé necessiten, certament, un ambient especial, lluny de tràfecs, amb llum zenital i sense focus televisius.
Carlo Petrini va fundar l’any 1986 un moviment slow food contra la cuina de Macdonalds i després va aparèixer un moviment de ciutats i pobles slow (aquells en què encara es pot dormir la migdiada i tenen barris prohibits als cotxes). Pals, Begur i Palafrugell són avui slows reconegudes oficialment. Potser haurem de pensar en una literatura (i en signatures de Sant Jordi) per a gent slow tipa i farta de cacau mediàtic. De moment, a l’Ateneu ja han començat. Caldrà seguir-ho.
I si voleu més informació sobre els slow:
http://www.alcoberro.info/planes/eticaecol14.htm
Ahir a l’Ateneu, Xavier Rubert de Ventós comentava amb Miquel Costa (que ha fet l’edició del clàssic Per què Filosofia? en la nova edició a Can 62), la paradoxa d’una ‘natura’ que està canviant més de pressa que la ‘cultura’. Tradicionalment la natura era l’àmbit del que funciona ‘sub especie eternitatis’ i la cultura era un belluget, pura transformació i moviment. La natura era cíclica i previsible (’ensopida’) i la cultura s’obria a la novetat i a la creativitat. Casos com el de les dones de seixanta anys que volen ser mares (i ho aconsegueixen!) o com els dels ciborgs (barreja de neurona i xip), o la mateixa possibilitat de clonar-se obren la via a una transformació brutal del concepte mateix del natural. La natura s’està tornant tan imprevisible com creativa.
El problema, però, és que al pas que anem acabarem confonent el metge amb el perruquer i demanant ‘nens a la carta’ com qui demana que li tallin el serrell o li posin metxes. Apassionant i amb un punt de sinistre. Per a XRV la filosofia és això: l’opció per veure fosc el que tothom veu clar. L’opció per no creure que-ara-si-que sabem (potser només creiem?). L’opció per posar un dubte allí on massa gent vol instal·lar una ciència.
Compte amb confondre el metge amb el perruquer. O potser acabarem com en la maledicció clàssica i quan els somnis d’autonomia absoluta es facin realitat el perill serà descobrir monstres. Però per Sant Jordi compreu Per què Filosofia? de XRV. El llibre més popular de XRV per fi en una edició digna.
Powered by WordPress