Ho deia Guy Debord: Els gitanos consideren, amb raó, que només s’ha de dir la veritat en la pròpia llengua; en la de l’enemic amb la mentida n’hi ha prou. Avui he hagut d’explicar això a L., estranyada perquè m’he definit com a gitano, però ella no ho ha entès.
Estranya gent, tan insultant per jove que no sap ni qui va ser Debord.
http://es.wikipedia.org/wiki/Guy_Debord
Dels llibres que he llegit darrerament, pocs tan emocionants com La cova del sol del novel·lista libanès Elias Khoury (1948), premiat com a llibre de l’any per a Le Monde Diplomatique (2002) i que Club Editor acaba de publicar en traducció directa de l’àrab a cura de Jaume Ferrer. Com que el tema és Palestina i com que literàriament és magnífic (la millor novel.la-riu que he llegit en anys!), em temo que us en parlaran poc i que hi haurà poca crítica la premsa convencional. Així que si et trobeu a qualsevol llibreria i malgrat que són 605 planes no el deixeu escapar; val la pena que ens confabulem per posar-lo en circulació. És un tros de llibre per 25 miserables euros. I més important encara, permet entendre moltes coses d’un conflicte estany i terrible com és el del poble palestí. Segur que fins i tot serà un magnífic regal aquest nadal si teniu la típica cunyada a qui agrada llegir o la encara més típica cosineta que estudia filologia. Si per un cas vosaltres sou la típica cunyada o la cosineta, directament, ja l’hauríeu d’haver llegit.
Per fer-vos entrar ganes, copio un fragment de la nota de premsa que aquest cop és exacta i correcta: La cova del sol no és el fresc històric de seixanta anys de conflicte entre Palestina i Israel. Ni encara menys una epopeia heroica amb guerrers i batalles. És un calidoscopi de vides truncades: les de tantes dones que es recorden del càntir abandonat a casa i del qual beu avui una desconeguda, desarrelada com elles; les de tants homes que han perdut les terres però mai el gust amargant de les seves olives; les de tants joves que no podran tenir ni records, tancats com viuen en un territori on no passa mai res fora d’alguna matança. I com un fil que lliga els grans d’aquest immens rosari, corre la vida d’en Jonàs, el vell que es mor, el pagès combatent que ha fet totes les guerres i ha entomat totes les derrotes.
La cova del sol d’Elias Khoury és una novel·la magnífica, à ne pas manquer!
Descobrir que al món hi ha molts móns contradictoris no és precisament cap originalitat. El més difícil és imaginar què passa quan aquests móns es troben, contrasten o xoquen. Ahir quan anava a votar a l’Ateneu, la plaça de Catalunya i la part de dalt de la Rambla eren literalment ocupades per hordes alcohòliques d’afeccionats futbolístics. Seria fàcil carregar les tintes en l’espectacle trist d’aquesta classe obrera britànica avui capada pel futbol i no fa encara gaire, trade-unionista. El trist destí d’un proletariat sense més ideals que els de la cervesa i la pilota, contrastava amb l’esperança dels que ens trobavem per anar a votar i encara creiem que es pot crear un espai de crítica i de ciutadania en una vella entitat reconstruida.
Qui heretarà la terra? La massa de lobotomitzats futbolitzats que envaeixen la ciutat en vols barats, o la minoria que estima els llibres i vota entusiasmada un equip que dilluns mateix ja torna a començar obres per restaurar un ascensor renquejant i modernista? Mentre l’equip Bohigas celebrava discretament la victòria amb dues ampolles de xampany francès a quarts d’una de la matinada, un home que mira no es podia treure de la memòria els càntics dels futbolers. Sonaven com una amenaça zoològica i antiga contra els partidaris de la felicitat civil. Serà que estic noucentista.
Moltes gràcies a tots els socis de l’Ateneu Barcelonès que heu recolzat la Candidatura Oriol Bohigas, a tots els companys i amics de la candidatura i molt especialment als que m’heu convertit en el membre de la Junta més votat després del president. Seguirem fent el que sabem fer per la Cultura i les Idees (platòniques o no) però amb més ganes. De moment, avui mateix a l’Ateneu parlen Jordi Pujol (sobre educació) i l’assagista marroquí Asma Lamrabet (sobre el vel islàmic). A reveure!
Oriol Bohigas - 554 vots - President
Ramon Alcoberro - 550 vots
Francesc Cabana- 540 vots
Ester Escudero - 534 vots
Joaquim Coll - 533 vots
Andrew Davis - 530 vots - Secretari
Ferran Mascarell - 523 vots - Vicepresident primer
Avui eleccions a la Junta de l’Ateneu Barcelonés (espero que la nostra candidatura gauchedivinosa, plena de ‘gente guapa’ i imperial segons l’oposició guanyi, com és obvi, més que res per estalviar-me de sentir coses rares. per un cop a la vida que em diuen ‘gente guapa’, oi?).
Ahir commemoració dels trenta anys de Gedisa i curta conversa sempre interessant amb Roger Chartier. Dijous classes a l’Autònoma i Asma Lamrabet (feminista de Rabat) que parlarà a l’Ateneu Barcelonés sobre l’ús del vel islàmic a l’escola, (pels que no pogueu venir sortirà també al programa de l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio i espero que tingui uns minuts a TV3).
Divendres tarda tinc reunió llarga amb l’editor d’un conjunt de conferències de filosofia que han de surtir el mes entrant. També he de convocar reunió a Tecnoètica. Divendres nit i dissabte al matí, viatge a Marsella per participar en la manifestació ecologista contra l’ITER.
Prou. La meva agenda té un problema d’agenda.
La paradoxa escolar fa anys que està estudiada per multitud de sociòlegs molt llegits, però no s’ha pogut resoldre enlloc. Resulta que en un país amb desigualtats, l’escola serveix com a ascensor social, però arribats a un cert nivell igualitari, l’escolarització perd importància i, en canvi, el que es torna determinant són les diferències individuals entre estudiants. Com més s’amplia la la cobertura escolar d’un país i com més arriba la cultura a tot arreu, menys significativa és l’escola com a eina de socialització i més incapaç resulta de fer una bona transferència de coneixement.
A l’escola igualitària -i com més igualitari és el país- es fan més importants els factors individuals capaços de marcar diferència (intel·ligència, herència genètica, nivell cultural dels pares, etc.). Fins ara l’escola només ‘iguala per sota’ i arreu del món es dóna la curiosa circumstància que indefectiblement els alumnes amb millors notes a secundària i batxillerat tendeixen a ser… fills de professors de secundària i d’ensenyants universitaris en general. A can Generalitat tenen una magnífica estadística sobre les professions dels pares dels alumnes amb millors notes a la Sele, que algun dia haurien de fer pública.
Si no fos tan ofegadora la pressió social que ens obliga a combregar amb rodes de molí, caldria que algú reflexioni sobre si no hem mitificat massa el valor social de l’educació. Altrament pot acabar passant el que ja passa: que com més educació per a la ciutadania s’estudia, menys ciutadania es practica.
Al tren paro l’orella en una discussió entre dos homes en la trentena sobre l’educació dels fills, i sobre la conveniència o no de ventar alguna cleca d’en tant en tant. Discussió civilitzada d’executius cansats i que diria que arriben a casa seva honestament derrotats cada dia.
Mentre intento mig dormir -el trajecte és llarg- penso que si un nen ha de plorar més val que sigui perquè el seu pare no s’ha pogut aguantar els nervis que perquè la subcontracta d’una multinacional l’obliga a fer no sé quantes hores, o perquè cal filar catifes per als turistes. Dec tenir el dia demagògic.
El passat dia 30 d’octubre va morir a la universitat d’Ellensburg, la ximpanzè Washoe, als 42 anys, una vida prou llarga per al que és habitual en aquesta espècie. La singularitat de Washoe és que se li va ensenyar el llenguatge dels sords-muts amercans (ASL) amb què es comunicava amb els seus cuidadors. Quan a principis dels anys 1960 la NASA va deixar de treballar amb ximponautes, Washoe fou cedida al matrimoni Gardner per a un experiment sobre el llenguatge dels sordsmuts.
La ximpanzé fou educada llavors en un entorn el més semblant possible al d’un nen sord-mut i ens va revelar moltes coses sobre la intel·ligència animal. Washoe usava un vocabulari amplíssim i era capaç de fer frases amb sentit que ningú no li havia ensenyat. Però als sis anys resultava difícil de conviure amb ella en una casa, de manera que els Gardner la van cedir a un centre de cries per a subministrament de laboratoris. Aquí va entrar en la història un becari, Roger Fouts, que va continuar els treballs d’investigació amb ella. El que Fouts pretenia era saber si un cop tingués fills, Washoe ensenyaria al seu torn el llenguatge dels sord-muts als seus descendents. Washoe va perdre la cria, però es va aconseguir donar-li un jovenet, Loulis, que ella va adoptar. No només això sinó que va ensenyar-li en llenguatge humà, convertint-se en el primer ximpanzé que aprenia ASL a través de l’ensenyament d’un altre ximpanzé. En la lluita per tal que es reconeguin els drets dels nostres germans evolutius, Washoe ocupa un lloc especialment significatiu. ara que ha mort potser alguns diran que se la va convertir en un monstre. A mi, en canvi, em sembla que intentava explicar-nos alguna cosa molt profundament significativa. alguna cosa que espanta una mica: potser no som tan diferents.
Cada vegada és més clar que una bona filosofia ha de servir per a una bona vida. A la revista Philosophie Magazine, l’economista Jean Gadrey (Lile) s’ha dedicat a calcular els indicadors de felicitat segons els criteris de ‘bona vida’ propugnats per Aristòtil, Epìcur, Epictet, Descartes i John Stuart Mill. Resulta que surten coses esperables (Colòmbia és el millor país per practicar l’estoïcisme, Japó el més epicuri) i altres no tant (Estats Units resulten ser el menys utilitarista i França és poc cartesiana). Revisar aquest estudi dóna per a una tarda molt divertida i permet comprendre com s’interrelacionen filosofia i vida. Ho trobareu a:
Una de les coses que més clarament diferencien la generació dels qui estan en la cinquantena dels grups d’edat més joves és la desagradable tendència que tenim els de la meva edat a reduir les coses a una sola dimensió, generalment la dimensió política, el poder pur i dur, mentre els més joves tendeixen a considerar un fenomen social com una qüestió multifactorial i multiexplicativa que per arribar a fer-se comprensible necessita aproximacions molt diverses o fins i tot contradictòries.
En el món mental dels més joves generalment més viatjats i amb millor coneixement d’idiomes, la dimensió social de les coses és molt àmplia i més diversa que la pura ‘societat política’ i difícilment situen la política al lloc central dels conflictes. L’atzar i la casualitat entren sempre com a factor explicatiu en la concepció del món dels joves Per tendència un home o una dona de vint anys analitza les coses d’una manera més complexa i ‘cooperativa’. Possiblement hi ajuda el fet que estan més acostumats a veure un món en xarxa i, per tant, pluricausal.
En canvi els qui teníem divuit anys quan va morir Franco fàcilment estem acostumats (uns més que altres, certament) al ‘pinyó fix’ i al punt de vista ‘conspiratiu’, com si alguna mena de força poderosa i secreta dediques el seu temps d’oci a fabricar conxorxes diverses -en què normalment sortim perdedors, detall no pas insignificant.
Sembla que a la mitjana edat es fa necessari que les coses ‘quadrin’ a risc d’acabar explicant-les d’una manera delirant o de malgrirbar ‘teories de la història’ que tenen molt i massa de teoria de consolació. Que això ens passi a gent de dretes, d’esquerres i d’extrem centre, ens hauria de fer reflexionar. Sobretot perquè és cada cop més obvi que les teories monistes (’tot és sexe’, ‘tot és política’, ‘tot és diner’, ‘tota la culpa és de Madrid’, etc) ja no poden explicar la bestiesa ambiental.
Pel que sembla la manifestació d’avui a Barcelona contra el desgavell ferroviari, només ha tingut una assistència migrada. Un miler de persones, diu Vilaweb, i quatre-centes segons la Guàrdia Urbana. L’inefable e-notícies explica que els manifestants s’han barallat entre ells per una bandera estelada i vés a saber tu si és veritat o no. En fi, per no treure gaire pit, tot plegat. Si en una ciutat d’un milió sis-cents mil habitants, només se’n mobilitzen al carrer un miler mal comptat, ningú no ho pot considerar un èxit. Ep, diria jo.
Dues lliçons òbvies: la primera, que encara no hem arribat al moment en què des de la xarxa es pugui fer política de la de debò. La segona, que per malament que gestioni el govern (el d’allí; perquè el d’aquí no hi té competències, tot i que hi tingui alguna incompetència), encara no està tan malament la cosa com perquè el país es refiï de CiU i del PP. Al cap i a la fi són els partits que van decidir l’actual traçat de la via i que, per tant, caldria responsabilitzar en primer lloc del pitafi.
Internet està molt verd com a eina dels moviments socials perquè de moment només s’hi connecta una minoria segurament activista i simpàtica però gens representativa del país real. I a més en aquest país els experiments antipolítics no funcionen. La primera cosa potser canviarà amb el temps. La segona és millor no tocar-la: el millor ‘antipolític’ sempre serà pitjor que el pitjor polític.
Feia molts anys que no passava un cap de setmana a Vic, una ciutat que des de la infància associo amb nens que ploren, amb monges dominiques de l’Anunciata de toques immenses i amb un fred escardat que es posa a la punta dels dits. Hi ha llocs que si no hi he d’anar expressament, és difícil que em caiguin de pas; i per això mateix, a l’atzar de la vida, tinc més per mà els Campi Flegrei de Nàpols que la Catalunya central. Potser hi hauria de posar remei. Avui, però, em venia de gust perdre’m en una ciutat on no em coneix ningú i on sóc exactament un foraster. De totes maneres, Vic o al menys la ciutat vella és prou íntim com per no perdre’s i prou anònim com sentir que no importaria perdre’s-hi.
Què he vingut a fer a Vic? Exactament res. O potser això: badar, passejar i parar l’orella. Una estona de silenci a l’oratori de Sant Miquel dels Sants, una visita quasi d’esquitllentes a la tomba del pare Claret i tres hores llargues al Museu Diocesà ajuden el cos a respirar amb un altre ritme. Llàstima que la casa de Balmes estigui tancada; però he fotografiat el seu monument al claustre de la catedral. Passejo simplement i escolto. Per un moment assegut a la cripta de la Catedral, davant l’imponent llista de sacerdots assassinats durant la guerra, fins i tot m’ha donat per pensar que la catedral de Vic hauria pogut ser una mena d’església florentina de la Santa Croce; però a la Santa Croce tenen enterrat Maquiavel i aquí només hi ha Balmes i Sert.
Confesso (Vic com tantes ciutats levítiques d’Itàlia té com un aire que quan hi arribes sembla que t’hagis de confessar immediatament), confesso, doncs, que el Museu Episcopal em deixa absolutament admirat i garratibat. He vist pocs edificis com aquest tan perfectament adequats a la col.lecció que atresoren. I ‘atresorar’ és en aquest cas un verb de valor descriptiu. Les tres hores llargues se m’hi han fet curtes. ¿Com m’havia pogut passar per alt fins ara una meravella d’aquest nivell? Només pels fons del Museu i per l’edifici de Correa i Milà pagaria la pena estar a Vic una setmana, esforçant-me a captar detalls de cada peça i mirant d’entendre els secrets sobre el país que amaga el romànic d’Osona. Tant de bo.
Powered by WordPress