Preguntava Wittgenstein a les Observacions sobre la filosofia de la psicologia (935) ‘¿Té el verb ‘somniar’ temps present? ¿Com aprèn una persona a usar aquest temps?’. Tinc per a mi que ‘somniar’ només pot tenir temps present i que s’aprén a usar aquest temps a còpia de dolor. Però no em facin gaire cas. Al cap i a la fi: què vol dir estar a l’alçada d’una pregunta?
De la tarda-nit que va tornar Tarradellas (un dels moments més plens de la meva vida) m’han quedat sobretot sensacions tàctils. Recordo que vaig donar la mà a en Joan Raventós i a Carles Sentís. Al President no hi vaig poder accedir. En Raventós tenia la mà suada però en Sentís tenia la mà freda i gelada. Aquella sensació absurda, antihistòrica de mà gelada entre una gernació càlida no me l’he pogut treure del cap i em retorna avui no sé per quina estranya associació d’idees.
Obro a l’atzar les Observacions sobre la filosofia de la psicologia de Wittgenstein, buscant un altre text però em salta a sobre l’observació 931: ‘Algú pot fingir estar insconscient. Però ¿pot també fingir estar conscient?’. No tinc resposta a aquesta pregunta. Cada cop conec més gent que hipotèticament ‘està conscient’ i realment em fa l’efecte que només segueix, sense adonar-se’n, un programa sofisticat de condicionament operant. El dubte em desvetlla.
Manuel Cruz, catedràtic a la Universitat de Barcelona, acaba de publicar un llibre excel·lent que recull les seves col·laboracions periodístiques dels darrers anys sota un títol autoirònic: Siempre me sacan en página par (Paidos). En l’ofici de periodista, la plana parell és complicada perquè és poc visual. Cal tenir molt talent per conduir el lector del fet divers a la reflexió teòrica o, com diria l’avi D’Ors, patró de tots els filòsofs que escriuen als diaris: per ‘anar de l’anècdota a la categoria’.
En què pot consistir un llibre de filosofia escrit per un filòsof a partir d’un material en principi circumstancial com els articles de diari? Em sembla que la resposta és molt òbvia: en una bona cartografia del present. Mentre una ‘ontologia’, és a dir una teoria de ser, difícilment té lloc entre les planes d’un diari, les cartografies han de ser útils, han de respondre d’una manera immediata a la pregunta ‘què significa orientar-se en el pensament’. Els articles del diari demanen contenció i tenen un límit estricte de planes, per això sempre són aproximatius. Però quan resulten bons dibuixen línies en el pensament que, de vegades, val la pena resseguir amb més atenció. És clar que el mapa no és el territori i quan es tresquen camins perdedors de vegades es troben accidents que el mapa no anticipava (els bons camins filosòfics sempre ho són de perdedors, tot sigui dit). Això no importa: sense cartografia estaríem perduts, amb un mapa com a molt podem estar mal orientats.
Un dia explicaré perquè als diaris els bons articles ‘de fons’ acostumen a ser visuals, val a dir, elaborats a partir d’una imatge, o tàctils, els que s’articulen a partir d’una sensació, però això em desviaria del meu tema que és recomanar el llibre de Manuel Cruz que és, precisament un llibre molt visual. Siempre me sacan en página par està escrit aplicant a les coses una mirada que es justifica perquè ni resulta òbvia ni està volgudament desenfocada. En aquest llibre hi ha alguns articles d’aquells que els professors de batxillerat poden posar d’exemple als seus alumnes com a model de comentari de text: i això és simplement perquè la unitat d’estil acompanya la unitat de pensament. Tots els textos de ‘Lugares’ (el capítol primer) són simplement magnífics i deixant de banda que a mi Hannah Arendt no m’emociona gaire (limitat que sóc) recomano absolutament tot el capítol sisè ‘Figuras’. Pel que fa als articles més clarament polítics, tot i que estic del tot d’acord en la necessitat de despolititzar la llengua i d’estalviar-nos un excés molt mediterrani de teatralitat (i si cal d’histrionisme) en la societat política catalana, és precisament la discrepància el que els fa atractius.
Òbviament no cal ‘combregar’ amb cap llibre i amb cap filosofia -cal ser molt ase per ‘combregar’ amb una filosofia- i ni tan sols cal estar d’acord amb moltes coses per reconèixer idees que no són ni tan sols perspicaces, sinó senzillament intel·ligents. O en tot cas respectables precisament perquè allò que s’ha de respectar més són els arguments amb què no estic d’acord però m’obliguen a repensar coses. Els bons articles, i els d’en Cruz ho són, sempre et deixen ganes de dir: ‘Sí, però tingui en compte que…’ Les filosofies, com els bons articles d’idees ‘es pensen’, no ‘es creuen’. I valen la pena quan augmenten la lucidesa. Paga la pena llegir aquest llibre de plana parell. Però jo juraria que n’he vist algun a plana senar. À ne pas manquer.
S’ha acabat - gràcies siguin donades als déus - la Conferència Nacional d’Esquerra que amenaçava amb ser tan estúpida com les d’aquell temps en què al PSUC s’enfrontaven els prosoviètics i els eurocomunistes, mentre la gent normal els engegava tots plegats a pastar fang. S’ha acabat com s’han de finir aquestes coses: amb un atac de lògica; 8 a 2 a favor de la línia que impulsa l’actual direcció i apa siuau. Vista la feina que hi ha a Catalunya (els trens, els avions, les autopistes, el medi ambient, la promoció cultural, la reforma de l’ensenyament…), ja són ganes de perdre el temps dedicar la militància d’un partit a mirar-se el melic - o encara pitjor a mirar el melic del senyor Carretero i de la Ruth Carandell, que no són precisament unes estrelles de la intel·ligència política.
La llàstima és que al camp republicà sempre retorna el mateix fantasma: el que atenalla els republicans és la puresa, és a dir, la nostàlgia de la catacumba i la vocació pel verbalisme que mena a l’esterilitat. Aquest cop, però, els partidaris de la virginitat política han perdut clarament per 8 a 2 i això em fa ser optimista pel que fa al futur. La virginitat fa impossible la reproducció (de vots) que és el nucli de la política democràtica i francament és una nosa.
Ara falta que, si de debò es vol augmentar la militància i posar ERC en condicions de portar aquest país a la independència, els independentistes vagin per feina: que entenguin què vol dir el liberalisme polític (i que el liberalisme polític és inseparable de l’econòmic) i entenguin, sobretot, què significa la fraternitat republicana (i com es diferencia de la lluita de classes marxista).
ERC té molta feina per endavant; la primera regalar l’espai de la puresa als friquis o als professors universitaris que la necessitin i estrènyer lligams amb els sectors empresarials que estan tips i cuits de les trampes de CiU. La segona continuar governant bé com fins ara (perquè si no manen els nostres CiU i els sociates manaran contra nosaltres, això és obvi) i la tercera produir un canvi cultural que inclou -no sé si els independentistes estem preparats per a tant!- la despolitització de la llengua catalana començant seriosament a fer catalanisme en castellà. Un bany de país real no ens vindria malament. La Heidi i en Carretero a la muntanya, els pastorets i les corones d’espines al teatre i ERC a fer un país normal. Tampoc no és tan difícil.
S’està aixecant una polseguera monumental arreu del món diguem-ne ’savi’ per les declaracions del genetista James Watson, un dels investigadors més respectats del món avui mateix - gairebé una icona de la ciència i codescobridor de la doble hèlix - en què posa en qüestió la intel·ligència de la raça negra. Un cop més, al voltant de les opinions impopulars de un científic està a punt de congriar-se un debat suposadament epistemològic però que bàsicament fa referència a qüestions de filosofia moral amb conseqüències polítiques que no s’escapen a ningú.
Vagi pel davant que el fet que un científic defensi opinions impopulars pot ser personalment molt desagradable (sobretot per a ell mateix), però resulta molt estimulant des del punt de vista de la ciència -que precisament progressa a través del debat. Així que abans que els partidaris de la correcció política i els de la carcúndia impolítica comencin a tirar-se els plats en doina amb les sabudes i preconcebudes acusacions, i mirant el debat amb eines de filòsof, em permeto fer algunes matisacions, d’aquelles molt típiques de profe, sobre temes que metodològicament no veig gaire clars:
1.- Seria tot un detall que abans de discutir sobre un tema tan relliscós com ara ‘la intel·ligència de la raça negra’, algú ens definís d’una manera entenedora el significat dels termes ‘intel·ligència’, ‘raça’ i ‘negre’. Potser veurien que ‘intel·ligència’ -sobretot- és un dels mots més polisèmics del nostre llenguatge, de manera que emprem una sola paraula per referir-nos a coses prou diverses.
2.- No estaria de més acceptar com a criteri metòdic que les dades empíriques contrastades per experiments repetits, i no la ideologia de cadascú, constitueix el fonament del coneixement científic. Deixar de banda els prejudicis personals i analitzar les coses com son (i no com voldríem que fossin) és l’únic acceptable per anar pel món, com a mínim des que Bacon de Verulam -segona meitat del segle XVI i principis del segle XVII-, va explicar que el mal que els ‘idola tribu’ feien a la ciència. Que un polític decideixi si el que diu un premi Nobel és ‘científic’ fa, com a mínim, mal d’orelles.
3.- Hauríem de desempallegar-nos algun dia dels prejudici espiritualistes en aquesta matèria. Si el color dels ulls, la forma del nas i el color del cabell s’hereten genèticament, no s’acaba de veure perquè no s’hauria d’heretar la intel·ligència.
4.- Caldria, finalment, desacralitzar d’una punyetera vegada la intel·ligència. Ser intel·ligent, per estrany que sembli, és tota una tragèdia, al menys en en el món en què vivim. Els molt intel·ligents són també més sensibles i, per tant, molt més vulnerables emocionalment. La intel·ligència permet notar coses que a d’altres els passen per alt i obliga a suportar una quantitat d’odi i de ressentiment brutal. Preferiria no entrar en detalls.
I dispensin, però per acabar aquest post no puc sinó reproduir una frase de James Watson quan aquests dies se l’acusa de racista: sempre he defensat amb braó la posició segons la qual hem de basar la nostra visió del món en l’estat del nostre coneixement, en els fets, i no en el que ens agradaria que passés. Em sembla una frase perfecta. Digna d’escriure’s en pedra i en llatí a l’entrada de totes les facultats de filosofia d’arreu del món.
Com va dir Spinoza: mai no es pot intentar en un Estat, sense condemnar-se a un fracàs rotund, que els homes parlin només per prescripció de les supremes potestats, malgrat que tinguin opinions distintes o fins i tot contràries (Tractat Teològic-polític, XX, 20). Doncs exactament això cal que faci ERC demà: parlar i escoltar. Si a més surten idees intel·ligents i poc demagògiques, millor que millor. I si algú promet la lluna -la lluna que es veu des dels pujols entre la boira-, que se sàpiga que menteix.
El gran escriptor de Siracusa Vitaliano Brancati (si no heu llegit Il bell’Antonio, no us el perdéssiu, és una sàtira magnífica del feixista clàssic, un jove advocat impotent que es casa i al cap d’un parel d’anys sense consumar, etc…), deia que a Sicília per votar els liberals cal votar com a mínim comunista. Catalans i sicilians/que sempre serem germans (rodolí) som gent d’omertà i de famiglia. Mal ambient per al liberalisme que si alguna cosa no pot suportar són les adhesions incondicionals.
Dues notícies culturals d’aquesta setmana: la primera, òbviament, la nova exposició de l’Agustí Alcoberro –el meu germà– sobre Catalunya i la Guerra de Successió al Museu d’Història de Catalunya. Inaugurada aquesta nit i de visita imprescindible. Només per veure la quantitat de documentació de la mosta (amb la Xeperudeta i dos canons de la defensa de Barcelona el 1714) ja valdria la pena. L’èxit que ja va tenir l’exposició sobre Bruixes –rècord absolut de visites al Museu– quedarà superat amb aquesta autèntica superproducció. Una guerra amb un milió dos-cents mil morts –més en termes absoluts de que la del 1936– i una història apassionant (la d’un poble traït que d’ençà d’aleshores no ha parat de lluitar). Fins el 20 de gener.
L’altra cita que cal apuntar a l’agenda és el retorn dels cicles de filosofia a l’Ateneu Barcelonès. Començarem aquest divendres a 2/4 de vuit preguntant ‘Per què Grècia?’ a dos savis en el tema: Alain Blomart (París – Unescocat) i Antoni Bosch-Veciana (Barcelona). Saber si ‘la filosofia antiga és moderna’ ens ocuparà, de moment, fins al febrer i em sembla una qüestió fonamental sobre tot ara, quan tampoc no està gens clar què significa ser modern. A més, dissabte al matí a les 11 reprenem –sense en Lluís Alegret, ai las!– les activitats del Liceu Maragall, amb Gonçal Mayos parlant sobre el xoc de civilitzacions.
Comencem, doncs, amb la directa posada.
La moral pública és cosa complicada i qualsevol lector de Maquiavel sap que no cal que el Príncep sigui bo però resulta imprescindible que la gent s’ho cregui. Per això un savi en coses de política i ara professional de les relacions públiques (que sempre n’inclouen d’impublicables) em comenta com estan dels nervis a Can Convergència des que no manen i no hi ha manera de silenciar el que, púdicament,anomena ‘coses’. La llista d’ovelles esgarriades creix i no s’atura en aquella casa, fins posar francament en crisi la imatge i la credibilitat del partit. Al darrer any o any i mig els està passant tot el que no hauria de passar. Exemples: l’exalcalde convergent de Torrelles de Foix, Erasme Torrents, inculpat per intent d’assassinat del seu successor. I capaç de contractar sicaris amb rifles de mira telescòpica, ni més ni menys. O Miguel Martínez Flores, tinent d’alcalde de Palau-saverdera, acusat de masturbar-se davant d’una nena en un centre cívic, potser malinterpretant les activitats lúdiques programades a l’equipament.
També el primer tinent d’alcalde de CiU a l’Ajuntament de Ger, a la Cerdanya. Xavier Bertrán ha estat arrestat per col·laborar estretament amb traficants de drogues. A casa, li van trobar drogues i diners en metàl·lic, 37.000 euros, que no està malament. I per postres Josep Alemany Rigol, alcalde de CiU a Vallirana, resulta acusat d’un delicte ecològic per haver permès que s’aboquessin aigües residuals sense depurar a una riera.
Certament, això de la moral pública i la moral privada és un tema vidriós i de gent impresentable n’hi pot haver a totes les cases. Però –fins i tot prescindint del famós 20% que avui expliquen els diaris- a Can Convergència com a mínim podrien estar calladets, estalviar-se infundis contra altres partits, netejar l’estable i no posar pals a les rodes dels qui al seu propi partit treballen honestament. Potser ho haurien de fer per patriotisme. Potser en interès propi.
Com que sóc més home d’encàrrecs que de càrrecs, això de presentar-me a unes eleccions m’agafa una mica desprevingut. D’encàrrecs, suposo que com tothom, n’he tingut més dels que voldria. De càrrecs pocs, perquè els despatxos no m’agraden. Però aquests dies em presento a les eleccions de l’Ateneu Barcelonès en la candidatura d’Oriol Bohigas i Ferran Mascarell. Ho faig per tres raons. La primera, i òbvia, per fidelitat a en Lluís Alegret. L’admiració d’en Lluís per la personalitat de l’Oriol Bohigas era absoluta i continuar fent conferències i debats filosòfics a la casa és una manera de sentir-lo viu. Presentant-me no faig res més que un simple acte de continuïtat.
La segona raó d’estar a la candidatura és perquè crec que la feina que ha fet la Junta de l’Oriol Bohigas, d’una manera absolutament desinteressada, és un dels exemples de civilitat republicana més autènticament ‘transversals’ que s’han vist a Barcelona des de fa anys. Hem programat actes de debat filosòfics a l’Ateneu amb tothom qui ha volgut parlar. Amb Montserrat Nebreda, amb deixebles de Sacristan i amb un munt d’independentistes catalans, amb catedràtics, amb profes d’insti i gent d’arreu. A ningú no li he demanat mai cap carnet, ni he fet mai cap observació sobre la llengua. Hem tingut professors de València, de Toulouse, o de Madrid i he obert les portes de la casa a tothom -per cert: tothom ha cobrat el mateix. Amb l’Oriol Bohigas això continuarà essent possible. Amb una altra candidatura -honestament- no ho sé.
La tercera raó està a la vista: en els darrers quatre anys a l’Ateneu s’han fet obres per valor de més de tres milions d’euros sense que costessin ni cinc cèntims al soci, amb subvencions treballades durament des d’una administració professional i això bàsicament gràcies al prestigi personal de l’Oriol Bohigas que no ha dubtat a fer tota la pressió i a estar a tot arreu. La junta de l’Oriol Bohigas ha treballat a desdir en benefici d’una entitat centenària però que provenia d’un estil de gestió purament anacrònic. Els èxits de la Junta d’Oriol Bohigas estàn aquí. N’hi ha prou amb esmentar l’any Ateneu, la publicació de la història de l’entitat, la medalla d’Or de la ciutat al mèrit cultural, l’edició (per impuls d’en Lluís Alegret) de dos llibres amb els cicles de conferències de filosofia, la renovació de la biblioteca (ara a més a punt de ser digitalitzada a Google), l’èxit de l’Escola d’Escriptura, l’entrada de quasi un miler de nous socis i el fet començar a portar a la casa filòsofs de primer nivell mundial (Viroli ha estat el primer però no serà l’últim). Difícil presentar uns resultats més brillants.
I en conseqüència, aquí estic. Amb l’única candidatura que ha demostrat que sap fer coses i que té ganes de continuar-fent-ne.
Dimarts vinent serà un dia mogut al món universitari perquè es reunieix el plenari del Consell Interuniversitari Català amb les tisores de podar carreres universitàries ‘no rendibles’ sobre la taula. Però si es parla sobre la rendiblitat dels títols universitaris i el criteri es vincula només al nombre de matriculats en una carrera o , encara pitjor, al nombre de llicenciats que es produeixen, cal diferenciar necessàriament entre el curt i el llarg termini en la rendibilitat. Imaginem-nos que tota la ‘rendibilitat’ de van Gogh, de Picasso, o de Joyce, s’hagués valorat per les seves vendes immediates. Hauria estat un desastre, oi? Doncs el mateix passa amb els estudis de Lletres.
Quan s’argumenta amb criteris econòmics se sap de què es parla –i una universitat és una inversió a quaranta anys vista-, o el curt plaç farà inviable qualsevol política cultural amb cara i ulls. Si ara es tanquen facultats de tipus humanístic que no arribin a un mínim de 80 alumnes a primer, com proposa el departament corresponent de la cosa, potser les baixes passions d’alguns se sentiran satisfetes i els números ministerials quadraran demà mateix. Però a la llarga farem un negoci pèssim.
El dia que finalment la universitat l’hagi palmada, reduïda a gestionar instituts politècnics, descobrirem que les coses inútils (Venècia, les piràmides d’Egipte, el Mont Blanc, la catedral de Girona i les facultats de filosofia, per posar només uns exemples), pertanyen a l’àmbit de les inversions més reditícies.
Carl Gustav Jüng és una curiosa pel·lícula que podria passar tranquil·lament per la ràdio. Com a cinema no té el més mínim interès: la càmera és pràcticament fixa i el material, en blanc i negre. Consisteix en dues entrevistes fins ara inèdites realitzades a Huston l’any 1957 al primer gran heretge de la psicoanàlisi, però la restauració del material (quasi descolorit) i el muntatge sense la més mínima gràcia desmereixen força el producte. L’interessant és que Jüng explica detingudament durant una hora i mitja les seves diferències amb Freud –i amb Adler–, alhora que introdueix els conceptes bàsics de la seva teoria dels arquetips. L’explicació de la seva diferència bàsica respecte al pare Freud no pot ser més clara: l’inconscient freudià és el regne del reprimit, el jünguià, en canvi, està sempre a punt d’esclatar i manifestar-se.
La forma com critica la tesi de l’Èdip freudià (per a ell només un arquetip entre molts d’altres) i l’estripada al suposat trauma del naixement és brillant. I el mateix es pot dir sobre la forma com argumenta contra el pansexualisme freudiAltres referències a la doctrina de la transferència, per exemple, deixen molt a desitjar i per al meu gust faltaria aprofondir la relació entre mitologia i arquetipus. Però plantejar aquests temes a Huston l’any 1957 potser hauria resultat excessiu.
En definitiva, sense ser allò que es diu cinema, i passant per alt el penós estat del material fílmic malgrat la restauració, la peli es pot veure com un magnífic resum d’algunes tesis jünguianes. Segurament no compleix els mínims que es demanen a un film, però val per una bona classe d’introducció a la psicoanàlisi.
El 18 d’octubre al Congrés dels Diputats de Madrid (Espanya), Marta Tafalla en representació dels filòsofs que formem part d’AIUDA (Associació Interuniversitària de Defensa dels animals) participarà en la jornada parlamentària de debat sobre la protecció dels animals, contra el maltracte i la tauromàquia. La feina de gent com la Marta, en Jesús Mosterín o en Jorge Riechmann en l’àmbit de la filosofia animalista (i treball que va iniciar la Càtedra Ferrater Mora portant a Girona en Peter Singer el juliol del 2003) va assolint cada cop fites més altes. El paper actiu dels amics d’Izquierda Unida i de tota la gent d’ERC al Parlament i al Senat de l’Estat Espanyol està fent, a poc a poc, que altres partits comprenguin que lloar els baixos instints dels assassins de toros és un camí perdedor, a més de profundament incivil.
Quan s’acosta la data del 10 de desembre, dia internacional dels drets dels animals, és una magnífica notícia que el moviment en defensa dels animals-no-humans, es faci sentir a Madrid (Espanya) lloc on la consciència moral autònoma no passa la seva millor època. Per una nova fita moral ¡ per l’abolició de les curses de braus!
PER SABER-NE MÉS
http://verdes.es/imagenes/imagenes1/Jornada.htm http://www.10diciembre.com http://www.gransimio.com
Powered by WordPress