Aquests dies s’està fent a l’Institut d’Estudis Catalans un curs, coordinat per Ricard Torrents, que s’anomena ni més ni menys que d’Alts Estudis sobre cultura política i societat, amb la pretensió (sembla) de refer una mena de Canon o de Galeria de savis catalans formosos, o aixina. Al voltant del curs s’han format immediatament dos petitíssims partits de lletraferits barcelonins, tant a l’Ateneu com a l’IEC mateix: els qui hi participen, sigui com a alumnes o com a professors, el troben magnífic i àdhuc/ nogensmenys molt necessari. Els qui n’han quedat fora (per decisió pròpia o per senzill oblit dels organitzadors) el tenen, com era d’esperar, per francament patètic. Adoneu-vos que ni per caritat no hi ha ni un republicà al tal Cànon i que, a més, el coordinador de la Canònica és un conegut membre de la secció més àdhuc/nogensmenys del partit vigatà autèntic i incombustible.
A mi, què volen que hi digui, anomenar d’Alts estudis alguna cosa soi-disant erudita culta i fina, però estudiar els difunts Alexandre Galí i Joan Fuster em produeix una mica de vergonya aliena i fins i tot de conya fina. Uns “Alts estudis” anirien sobre Riba o sobre Carner, que encara hi ha classes. I uns estudis normalets però dignes han d’incloure Xirau i, sobretot, Serra i Moret; l’únic pensador polític català del 1930 que sabia de què anava la vida. Però és clar aquests dos eren rojos i aquí ja se sap que el tripartit és ontològicament culpable fins i tot si una malalta d’Alzheimer es perd pel carrer (no exagero: ho diuen els diaris).
En tot cas està bé que es remogui la qüestió del Canon català i que ho faci la nostra primera Acadèmia -tan sovint disposada fins fa quatre dies a oblidar que és “primera” i fins i tot que és “Acadèmia”. Resulta significativa, també la llista dels alt-estudiats (Prat, Maragall, D’Ors, Galí, Riba, Ferrater Mora, Aurèlia Capmany, Borja Moll i Joan Fuster) que, a més, em fa sentir inexorable el pas del temps.
Sóc prou vell per haver tingut una mínima correspondència amb Ferrater Mora, per haver compartit tardes divertidíssimes amb l’Aurèlia en temps mitinaires del PSC (C), per haver-me emprenyat amb en Fuster i fins i tot per haver acompanyat el Sr. Moll -que, per cert, era tot un senyor- al seu hotel a la sortida d’una conferència. Tots (excepte Fuster) van formar part de la meva educació sentimental i m’agradaria tenir la mala llet i la generositat de l’Aurèlia, la perspicàcia de Ferrater (només la va perde una mica el darrer any, garratibat de por a morir) i la dignitat i la cultura del Sr. Moll.
Per això mateix -pel que em van ensenyar molts dels ara estudiats- no em queda sinó lamentar el sectarisme. Segurament del tot esperable, però no per això menys petit, ni menys menyspreable. Un sectarisme que, a més, fa mal a l’IEC perquè el retorna a èpoques arnades. És clar que pensar un Canon cultural té sentit encara. Però un Canon creïble ha de ser una altra cosa. Esperem que en anys posteriors s’ “alt estudiï” altra gent, tot i que mal ja està fet.
