L’home que mira

Fa gairebé 40 anys el gran Pier Paolo Pasolini va escandalitzar els progres del seu temps recordant una cosa òbvia: eren infinitament més proletaris els polis mal pagats que dissolien les manis de pseudoesquerranosos al dopo 68 que no pas els nens de papà universitaris disfressats de comunistes i que jugaven a revolucionaris amb la mamma al costadet i l’advocat “de pago” disposat a justificar-los qualsevol bestiesa. Doncs jo estic a favor de Pasolini. Entre un treballador que es juga la vida defensant els ciutadans al cos dels Mossos d’Esquadra i un pijo universatari radicalitzadet i fill de papi que fot d’okupa, no hi ha color! Un poli es pot equivocar, un okupa viu en l’error conceptual. Perquè si algú es creu que els pisos es regalen i que les birres han de ser gratis pel poble, pateix un error conceptual, això és obvi.

Paradoxalment en la societat democràtica el poli és feble (el que sempre s’ha d’autojustificar, el que sempre ha de demanar perdó per existir és feble, aquí i arreu) i en canvi qualsevol lladregot de carteres al metro és el fort  (si no et poden enxironar mai encara que robis àvies indefenses vol dir que ets fort i molt xulo, òbviament!). Això, es miri com es miri, constitueix un problema mal resolt de la democràcia, sobretot si un sistema garantista es degrada i dóna sensació d’impunitat als qui estan en el bàndol de l’error -i que per això mateix mereixen una temporadeta a la presó per recapacitar.

Tan malament està el judici moral -vulgarment anomenat senderi o “sensori comú” pels escolàstics- per tal que la policia catalana  mal anomenada “autonòmica” per alguna gent que simplement la voldrien inexistent) hagi de ser sospitosa sistemàticament de qualsevol excés? Qui s’ha begut l’enteniment? Serà que a mi em va torturar durant cinc dies (amb cinc nits) la policia espanyola l’any 1975 però ho tinc clar: policia la justa i necessària – ni més ni menys. I puix que parla català, Déu li doni glòria.

El Praxitèle d’Alain Pasquier i Jean-Luc Martinez (Musée du Louvre, Ed. Samogy), és d’aquella mena de llibres tan cultes i tan gruixuts que et deixen sense esma per uns quants mesos. Els comissaris de l’exposició han fet una feina exhaustiva i exposen una erudició i una documentació impressionant però en el fons profundament decebedora. Saber que no ens queda res de cert de la seva obra potser produeix un sentiment de justícia científica però també ens deixa un buit -no tan sols estètic.

M’hauria agradat una mica de fantasia platònica al catàleg, perquè sempre m’havien fet creure (els hel·lenistes ja se sap són fantasiosos) que Praxíteles és la filosofia de Plató posada en escultura. Plató -uns deu anys més gran que Praxíteles- i l’escultor -sembla que membre d’una família poderosa d’Atenes- es devien conèixer i s’ha dit que hi ha una contradicció entre la crítica platònica a la pintura i el respecte que tenia per l’escultura -al cap i a la fi art “idealitzat” gràcies a la matemàtica dels cànons de Políclet. A més, el pare de Sòcrates era escultor i suposo que això també és un mèrit.

Quan Plató diu al Càrmides que la bellesa és més gran quan el cos és nu: havia vist l’Afrodita de Cnido?  Què hi ha de la història de Friné i Praxíteles en el rerafons del Banquet?

Ja és mala pata, coi! Escric un post animant a llegir un llibre de teoria històrica i de reflexió política important però sionista (pecat greu!) i al cap de poques hores em truca una de les goles profundes més clàssiques de Barna per rallar (a mi que estic fora del món com un anacoreta), del cas de la banda de gansters jueus que segons pretén s’està explicant en veu baixa a tots els jutjats barcelonins. No sé com dir-li que el tema m’agafa de molt lluny i a més jo també he llegit la plana 27 de El Mundo (Catalunya) aquest dissabte.

Tinc una profunda admiració pels intoxicadors en política. Tots els que he conegut eren persones d’una bondat extrema, disposats a suportar amb estoïcisme situacions molt dures per fer triomfar els que ells consideren la veritat de la vida. Els intoxicadors polítics del país (excepte els qui treballen als diaris i es fan un sobresou a la delegación del gobierno o al revés)  estan en aquest submón informatiu per pura afecció -em consta que no hi guanyen ni cinc!- i es mouen per un curiós sentit del deure cívic i per pures ganes de xafar la guitarra a les forces del mal. Després quan els qui els han fet servir els jubilen (generalment sense agrair-los els serveis), les goles profundes escriuen llibres sobre Berga i resulta que s’han gastat l’herència en una col·lecció de llibres sobre les carlinades o en ajudar una onagé improbable. O pitjor, s’han enamorat d’una alumna del master i no s’entenen ni ells mateixos. No parlo de ningú, naturalment. O potser si.

Mentre passo el cap de setmana veient el mar blau i llegint el totxo de l’exposició Praxiteles del Louvre no sé com dir-li al meu intoxicador que efectivament sembla que aquí hi ha un cas, Colombo; però jo no sóc novel·lista, ni tinc tanta fantasia política. Sembla que hi ha marro en la història dels dos germans Noy, soldats de l’exercit d’Israel que van atracar la joieria Unión Suiza de la Diagonal de Barcelona l’any 2000 i han desaparegut perquè, per error judicial, se’ls va deixar en llibertat al gener passat. La Audiencia de Barcelona -diu El Mundo- se encontró con la desagradable sorpresa de que Eitan Neftalí y Oz Sholomo se habían volatilizado. De la resta tot el que m’explica la gola profunda em sembla insegur, però no impossible. Viure és no saber res segur, naturalment. Però la curiositat si que me l’han oberta.

Sorprenent, però cert: hi ha llibres que tothom hauria d’haver llegit i que en realitat no ha llegit ningú. Als darrers tres mesos he esmentat diverses vegades, en seminaris de filosofia política i en reunions de suposats experts en polítiques d’immigració, el llibre Occidentalismo. Breve historia del sentimiento antioccidental d’Avishai Margalit i Ian Buruma (Península, 2005). Però com si res. No l’ha llegit ningú. O al menys no l’ha llegit la gent amb qui he pogut parlar entre els grups que se suposaria que estan a l’aguait d’aquests temes. Nem pas bé. La cultura surt cara però la ignorància dels textos clàssics  que tenen alguna gent (i Occidentalismo és un clàssic) ens sortirà caríssima.

Nem pas bé si volem entendre els problemes culturals de fons del xoc de civilitzacions famós i no tenim ni la més mínima familiariatat amb els arguments de referència sobre el tema. S’ha de llegir Occidentalismo ni que sigui per discrepar-ne. La tesi del ressentiment com a motor de la movilització antioccidental (o dit en vulgar i xaró: el quiero y no puedo musulmà i tercermundista com a eina que explica l’odi al liberalisme i a les societats obertes) segurament s’hauria d’explicar més a poc a poc i de de matisar força més del que fan Buruma i Margalit, però resulta absurd ignorar-la per un prejudici estètic bonista. Que els febles s’alimenten del ressentiment és una tesi prou antiga (és d’origen cínic i està en Spinoza i en La Rochefoucauld) i no ho va descobrir Nietzsche. Que l’ésser humà pot arribar a odiar la bondat i la llibertat i triar la submissió i l’esclavatge potser parla malament de nosaltres mateixos com a humanitat, però no és cap tesi absurda. 

Ja sé que esmentar Margalit al món acadèmic català resulta gairebé anatema (per comunitarista i pel paper una mica ridícul que va fer en la seva estada al Fòrum de Barcelona, lamentant retòricament «la crucifixió d’Israel» que segons sembla -i ja és tenir barra- està fent l’esquerra occidental ). Però un esforç de cultureta no costa tan redéu!     
 

1.- Als savis en la cosa de la política no els agraden les eleccions municipals perquè diuen que hi prima el factor personal. Als periodistes, en canvi, els encanten les eleccions municipals precisament perquè hi prima el factor personal. Més aviat sembla que el factor personal prima, però també aprima les ganes de votar, sobretot si no te’n refies gaire  -o si et deprima la companyia del candidat (per exemple: votar Portabella és votar Asha Miró. Quina decadència del bon gust!).

2.- Fa anys que dic que l’abstenció, lluny de ser un símptoma de crisi de la democràcia, és una mostra del seu èxit. Com que el sistema funciona sol un munt de gent considera que no cal ni preocupar-se per votar. És com els rellotges que funcionen amb suc de canell i no cal donar-los corda. Ara imagineu-vos que gent que no saben de què parlen ni per què opinen el que opinen es posessin a votar en massa. Francament el resultat seria horrible És quan les coses van fatal que la gent vota…

3.- Xerrant amb l’A., em diu que no li agrada Barcelona perquè hi ha massa immigrants. Li responc que si per ventura queda un lloc al món on no hi hagi immigrants -on no hi vulguin anar ni els negres, ni els moros, ni…- segurament deu ser un lloc sinistre i francament infecte.

Aquesta nit a l’Ateneu Barcelonès hem tingut ocasió de conversar llargament amb Antoni Marí sobre la seva obra, prenent com excusa l’edició recent de La vida dels sentits (Angle) / La vida de los sentidos (Tusquets). Som molts els qui tenim la sensació que en aquest llibre hi ha alguns dels temes centrals de l’obra de Marí, ni que sigui en forma fragmentària; de manera que la conversa tenia alguna cosa d’homenatge urgent (cal avisar els desavisats que el llibre és important i dir-ho en un altaveu ciutadà com l’Ateneu), però també servia per recuperar pistes de lectura d’un autor que sovint és molt reservat respecte al seu propi procés creador.

Vist en una perspectiva de quasi 30 anys, el treball d’Antoni Marí revela una coherència impressionant, no buscada a priori -cosa absurda en un context modern i atzarós- però construïda sobre la continuada reflexió al voltant del binomi passió/raó (entusiasme/quietud). Com la música callada de Mompou, l’obra de Marí està feta des de la consciència que ha de resultar possible -com proposa L’home de geni- conciliar la terra i el cel, potser sota la imatge de la moralitat entesa no com a deure sinó com a ofici de fer-se humà. Perquè el geni tal com ens l’ha mostrat Marí no esdevé sobrehumà sinó perquè és profundament humà.

D’entrada Marí ens ha parlat de la seva relació amb les obres de Benjamin, de Herbert Marcuse i de Maria Zambrano, de la significació de la forma i del concepte de pietat que podria servir per acostar l’obra de l’Escola de Frankfurt i la razón sentiente. Curiosament és una influència passada per Foucault - i aquí confesso que jo cada vegada recordo pitjor com va ser d’important Foucault a les primeries de 1980, però és ben cert que tot projecte gestat en aquella època està marcat per una ambició genealògica.

Després -errada potser del presentador de l’acte?- ens hem embrancat en un debat sobre el culturalisme (cert o suposat?) de la seva obra i potser el més interessant ha estat constatar que natura i cultura constitueix una dissociació insostenible, en la mesura que una antropologia solvent acaba sempre constatant que la natura no és sols el marc sinó la condició mateixa de la cultura. Cap geni romàntic (ni il·lustrat) vol anar més enllà de la natura: el que vol -això si- és comprendre-la.

En un tercer moment la conversa ha derivat pel camí de Vincennes al doble designi il·lustrat: hi ha en les Llums una línia diderotiana, fragmentària, profundament escèptica (que finalment no va triomfar per “impura”) i una altra rousseauniana (acusadora, nihilista i “pura” però amb la puresa de la brutalitat). Aquí Marí ha presentat la seva obra com una exègesi del concepte de fraternitat i potser aquesta és una categoria que convindria recuperar a l’hora de plantejar la crisi de les Llums. La Il·lustració hauria deixat pendent la construcció de la fraternitat (o l’hauria convertit en una qüestió jurídica, com quan Rousseau diu se’ls forçarà a ser lliures). Aquesta necessitat de construcció de la fraternitat -una ètica inseparable d’una estètica- ha planat sobre l’acte com un desig final.

Potser algun dia i més aviat que tard ens haurem de retrobar per parlar sobre les formes de l’individualisme i sobre com realitzar un ideal humanístic en l’era de la tècnica. Però el debat no acaba mai.       

Preparant aquests dies l’estada d’Ernst Tugendhat a Girona, he recuperat els meus apunts de la sessió d’Antropologia filosòfica com a filosofia primera que ell va fer a l’Institut d’Estudis Catalans (7 set. 06), en què hi ha algunes de les tesis que suposo que podrem debatre a Girona  (28 de maig- 1 de juny). Us les passo a tall d’elements per plantejar el debat:

1.- L’antropologia filosòfica no és una disciplina filosòfica entre altres, sinó que s’ha d’entendre com a filosofia primera (de fet, això implica recollir la primacia kantiana de la pregunta què és l’home?, sobre totes les altres qüestions).

2.- La fonamentació de l’antropologia no és la pertenença a l’espècie, sinó la comprensió de l’enteniment. És la capacitat de comprendre -i no l’espècie- el que ens fa humans. Per tant, la pregunta bàsica per la filosofia és la pregunta per la comprensió, per l’enteniment humà.

3.- L’antropologia filosòfica és fa en primera persona; l’antropologia empírica es fa en tercera persona. L’antropologia filosòfica comença amb el coneixement del que és nostre; l’antropologia cultural ens interessa com a curiositat, com a “ells”. Quan les cultures alienes contenen afirmacions que no em semblen racionals les puc acceptar en tercera persona; però les rebutjo en primera persona.

4.- El fet que ens trobem compartint una certa tradició no és suficient per reflexionar sobre com hem de viure. Que alguna cosa pertanyi a la nostra tradició no és en absolut un argument justificatiu. La pregunta millor és: si els avantpassats vivien així: ¿per què ho feien? Per tant, l’antropologia no ha de ser vista només contrastant amb la metafísica, sinó en contrast amb les tradicions.

5.- Cal rebutjar la idea en general d’un imperatiu categòric perquè una “necessitat absoluta” no existeix i perquè no hi ha absolut si no hi ha déus.

Tugendhat, il·lustrat i eurocèntric, bé mereix un debat. Quasi segur que les jornades gironines seran un luxe.