L’home que mira

Passo una estona del dissabte a la tarda a la Setmana del Llibre en català de Barcelona. Sembla que hi ha més netedat i una mica més d’ordre que l’any passat, quan per tot arreu trobaves sorra, brutícia i sudamericans que no entenien res, i els escriptors signaven al davant de la porta del water, sense importar a ningú (jo dira que ni als seus editors, vista l’experiència personal). Els escriptors segueixen igual, signant amb mirada llànguida, com de gosset abandonat que busca amo, però com a mínim la megafonia s’ha moderat i ja no enxorva. Aquest any algú havia dipositat un plat llimones a la taula de signar i- què voleu- em va semblar que el gest feia una mica de justicia poètica.
Fa anys que la Setmana  em fa venir sentimens agredolços. D’una banda és una trista parada de paper vell que dóna material per a meditacions profundes sobre la misèria de la vida –i guaitar els llibres de polítics descatalogats, per exemple, és un d’aquests plaers patètics. S’hi troben bàsicament llibres tronats que ningú no ha llegit i que en algun cas engrogueixen malament perquè ni l’editor es va esmerar en el paper de l’edició, ni el grafista en la coberta, ni el traductor en la versió, ni l’autor en l’ortografia. En pocs llocs del món es deuen trobar junts tants llibres benemèrits i lletjos, segurament. Com a balanç cultural, la Semana resulta depriment.
D’altra banda, però, com a cita de cada any, sempre em permet repescar algun títol i, sobretot, haver-me-les amb les novetats d’editors locals i de Consells comarcals tan obstinats com desconeguts. En una ciutat que quasi s’ha quedat sense suplements culturals als diaris (el que hi ha ara a La Vanguardia o a El País no mereix tal nom), la Setmana té bàsicament aquesta funció: recuperar, revisar. Sembla que ho fa d’esma, sense creure’s-ho ni ella mateixa, gairebé com una obligació, o com una oportunitat de salvar la temporada fins Sant Jordi.
I pel que fa als llibres de filosofia, què voleu que us digui: en un racó, marginals, mal fotuts, sense presentar ni tan sols col.leccions mig completes, sense una mala banderola que indiqui on han anat a raure. Al final surto amb una mitja ganyota de la Semana – com cada any – perquè em referma en una ja massa antiga convicció: a Catalunya els qui fan la cultura, no hi creuen.
 

La qüestió de la tècnica (la lògica del reactor nuclear contra el pont de pedra en la didàctica imatge de Heidegger) fa anys que és alhora urgent i silenciada. Sembla que faci por parlar-ne fins i tot ara quan se sap de cert que per mantenir el nostre nivell de consum necessitaríem tres planetes terra i quan hi ha alguna nota apocalíptica en forma de canvi climàtic a l’horitzó. Però en tot cas és un d’aquells temes que no es poden passar per alt, ni jutjar d’una manera simplista. Quelcom com ara les condicions de possibilitat de l’existència es juga ara més que mai en l’àmbit d’una comprensió humanista de la tecnologia.  

Encara no hem aconseguit educar un nombre suficient de tecnòlegs humanistes i d’aquesta mancança se’n ressent bona part de la producció filosòfica contemporània que va de les ‘filies’ a les ‘fòbies’ sense gaire prudència aristotèlica. Per això la publicació d’un llibre com Filosofia de la Tecnologia d’Anna Sarsanedas (Ed. UOC) resulta especialment estimulant. En poc més de 40 planes l’autora ofereix un mapa de la qüestió que no té conclusions a l’abast – segurament si en tingués seria massa elemental o demagògica.

De tot això en parlarem divendres (demà) amb ella i amb l’especialista en bioètica Margarita Boladeras a l’Ateneu Barcelonès. Tant de bo serveixi per augmentar la lucidesa.     

Feia molts anys que no veia en Paco Fernández Buey i, per això mateix, saber que presentava llibre al CCCB Utopías e ilusiones naturales (El Viejo Topo) em va semblar una bona ocasió de retrobar-lo. Amb els anys s’ha tornat com un pagès castellà d’aquells antics –la genètica sempre ens pot– arrugat, sobri i digne. En el seu discurs, en defensa de la utopia (el tema del llibre) s’inclou un rerafons de pietat cristiana pels derrotats en la història (al capdavall tots nosaltres) , caiguts en la recerca de la Terra Sense Lloc, que tenia un punt de nostàlgia pel que mai no va ser.

 Silenciosament vaig discrepar d’ell. Ni m’agrada la nostàlgia, ni crec que  les esquerres adolescents dels setantes tinguem res per fer-nos perdonar. Sobretot perquè la ingenuïtat és una virtut. Més aviat, amb la perspectiva –i potser amb la saviesa– que dóna el temps, penso que podem estar francament orgullosos del que hem fet. Ara que amb els dos darrers governs tripartits, els que vam començar a organitzar-nos en el darrer franquisme, finalment, hem arribat al poder, el nostre balanç no pot ser millor… Mai Catalunya ha tingut gent pencant tan fort a Cultura i a Comerç i Indústria. Mai els seveis socials havien tingut tantes perspectives.

Al preu del sacrifici personal d’en Pasqual Maragall i de l’odi que en Carod inspira entre les forces del mal. Però aquí estem. Fent, amb limitacions però sense renúncies, bastint al menys una part de la Catalunya que volem i sabem fer.  És quasi impossible trobar en tota la història de Catalunya cinc anys de tan bon govern seguits com els darrers que hem tingut. Fins i tot amb ingenuïtats (l’última escorçar les vies de les autopistes). Fins i tot amb herències patètiques de CiU (l’Ave, la misèria en la política sanitària, la destrucció de l’educació bàsica).
Mentre en Paco parlava no podia deixar de pensar en els ‘meus’ morts tan diferents (Pau Malvido, Oriol Solé, Joan Creixell) però tan oblidats com els morts de la tradició comunista. Aquest país és ple de llibertaris, de comunistes i de republicans històrics que han portat a la pràctica les virtuts cristianes que una jerarquia impulsora de la Guerra Civil i beneficiada pel franquisme ha ignorat o ha menyspreat per sistema. Tots plegats formen l’autèntic santoral laic de Catalunya als darrers cinquanta anys. No és que creguessin en la comunió dels sants i en la vida del món futur. És que la van voler fer possible cada dia, perquè sabien que no era gratis. Nosaltres, els de la generació forjada al darrer franquisme, ens vam fer postmoderns i no tenim al cap les utopies; però sincerament crec que les hem entès.
 

Posats a tancar per vacances he tingut l’estranya pensada de fer la llista del que he publicat en paper sobre filosofia en l’any de gràcia de 2007 que ara acaba  i després (ja em dispensareu) m’he apuntat a una meditació nostàlgica i previsble sobre la futilitat de la feina del filòsof català. No sé ni si m’ha sortit un post trist. Potser el que és trist no és el meu post.

Primer us penjo la llista de les meves publicacions d’enguany (així entendreu des d’on parlo):

1.- Pròleg al Walden de Thoreau publicat per Símbol edicions de Sant Cugat del Vallès

2.- Edició del Dios de Francisco Sunyer i Capdevila, el primer llibre ateu publicat a la Catalunya del XIX, a Ediciones Cedel (Barcelona)

3.- Coordinació i edició  del llibre col.lectiu: Ética, economía y empresa a Gedisa (Barcelona - Mèxic)

4.- Publicació del llibre del meu bloc: L’home que mira a Cossetània de Valls

5.- Publicació del llibre L’Utilitarisme a EdiUOC de Barcelona

6.- i 7.- Publicació d’un mòdul sobre Teoria del Coneixement en el volum coordinat per Francesc Nuñez a EdiUOC de Barcelona (versions en català i espanyol)

8.- Publicació d’un pròleg, notes i material didàctic al llibre de Fernando Savater Ètica per al meu fill, editat per Ed. 62 de Barcelona

9.- Publicació d’un text al llibre col·lectiu del Liceu Maragall Fars del Pensament, editat per La Busca  (Barcelona)  

10.- Publicació d’un article sobre Ernst Jünger al llibre col·lectiu Cons & Neocons, editat per Joan Vergès i publicat a Documenta Universitària de Girona.

11.- Publicació d’un text al llibre col·lectiu Carrers de Frontera amb què la cultura catalana es va presentar a la Fira de Frankfurt

12.- Coordinació i edició del text col·lectiu de l’Ateneu Barcelonès Històries de la Filosofia, publicat per La Busca  

13.- Pròleg, edició i notes del diàleg de Diderot: El Nebot de Rameau, publicat per Accent Editorial, de Girona

14.- Nota preliminar a l’edició de Walter Benjamin: Tesis sobre la Filosofia de la Història, que ha publicat l’Associació Cultural Republicana Constantí Llombart a València. 

Hi podeu sumar també els més de vuitanta textos meus i d’altra gent que afegit al web i que trobareu endreçats per ordre cronològic a l’adreça següent:

 http://www.alcoberro.info/planes/novetat.htm.

Afegiu-hi unes vint-i-cinc conferències que he organitzat i coordinat a l’Ateneu Barcelonès, mitja dotzena de textos periodístics i entrevistes llargues, unes quantes participacions en el programa d’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio i la feina d’aquest mateix bloc. Sempre fora d’hores d’oficina, és clar. Perquè un servidor s’aixeca cada dia a les set del matí i mai, però mai, ningú no m’ha donat ni una beca, ni un ajut.

Fins aquí el què fet enguany. Ara la meditació.

Si segons l’Evangeli l’obrer és digne del seu salari, suposo que tinc dret preguntar-me: ¿Tot plegat a canvi de què? Si hagués treballat a canvi de reconeixement, la resposta no pot ser més bèstia. De tenir un contracte putejadíssim a la Universitat. De notar ganivets d’odi que em van arribar a fer por física quan a La Vanguardia se’ls va acudir posar-me en una llista de filòsofs catalans (on no hi figurava el que em perdonava la vida amb la mirada). De silencis i copets a l’esquena més insultants que altra cosa. De quasi ni cinc al calaix en drets d’autor (ja ho sabeu: un filòsof és un senyor de cinquanta anys amb una família de possibles que el manté).  

D’editors que són purament impressors i ni saben distribuir llibres. D’aguantar més d’un polític deficient mental dient parides sobre cultura. De què hagin de ser ‘els meus’ (ai carai!) els qui es carregaran la filosofia al batxillerat l’any 2008.

No diré que em queixo, ni que plego, és clar. Al cap i a la fi a la meva edat sóc plenament culpable dels meus èxits i la meva situació personal ni em deprimeix, ni em posa content. Senzillament me la miro de lluny. Però estic cansat. Molt cansat. I a hores d’ara no em crec que 2008 sigui diferent de 2007.  

Dels llibres que he llegit darrerament, pocs tan emocionants com La cova del sol del novel·lista libanès Elias Khoury (1948), premiat com a llibre de l’any per a Le Monde Diplomatique (2002) i que Club Editor acaba de publicar en traducció directa de l’àrab a cura de Jaume Ferrer. Com que el tema és Palestina i com que literàriament és magnífic (la millor novel.la-riu que he llegit en anys!), em temo que us en parlaran poc i que hi haurà poca crítica la premsa convencional. Així que si et trobeu a qualsevol llibreria i malgrat que són 605 planes no el deixeu escapar; val la pena que ens confabulem per posar-lo en circulació. És un tros de llibre per 25 miserables euros. I més important encara, permet entendre moltes coses d’un conflicte estany i terrible com és el del poble palestí. Segur que fins i tot serà un magnífic regal aquest nadal si teniu la típica cunyada a qui agrada llegir o la encara més típica cosineta que estudia filologia. Si per un cas vosaltres sou la típica cunyada o la cosineta, directament, ja l’hauríeu d’haver llegit.

Per fer-vos entrar ganes, copio un fragment de la nota de premsa que aquest cop és exacta i correcta: La cova del sol no és el fresc històric de seixanta anys de conflicte entre Palestina i Israel. Ni encara menys una epopeia heroica amb guerrers i batalles. És un calidoscopi de vides truncades: les de tantes dones que es recorden del càntir abandonat a casa i del qual beu avui una desconeguda, desarrelada com elles; les de tants homes que han perdut les terres però mai el gust amargant de les seves olives; les de tants joves que no podran tenir ni records, tancats com viuen en un territori on no passa mai res fora d’alguna matança. I com un fil que lliga els grans d’aquest immens rosari, corre la vida d’en Jonàs, el vell que es mor, el pagès combatent que ha fet totes les guerres i ha entomat totes les derrotes.  
La cova del sol d’Elias Khoury és una novel·la magnífica, à ne pas manquer!
 

Manuel Cruz, catedràtic a la Universitat de Barcelona, acaba de publicar un llibre excel·lent que recull les seves col·laboracions periodístiques dels darrers anys sota un títol autoirònic: Siempre me sacan en página par (Paidos). En l’ofici de periodista, la plana parell és complicada perquè és poc visual. Cal tenir molt talent per conduir el lector del fet divers a la reflexió teòrica o, com diria l’avi D’Ors, patró de tots els filòsofs que escriuen als diaris: per ‘anar de l’anècdota a la categoria’.   

En què pot consistir un llibre de filosofia escrit per un filòsof a partir d’un material en principi circumstancial com els articles de diari? Em sembla que la resposta és molt òbvia: en una bona cartografia del present. Mentre una ‘ontologia’, és a dir una teoria de ser, difícilment té lloc entre les planes d’un diari, les cartografies han de ser útils, han de respondre d’una manera immediata a la pregunta ‘què significa orientar-se en el pensament’. Els articles del diari demanen contenció i tenen un límit estricte de planes, per això sempre són aproximatius. Però quan resulten bons dibuixen línies en el pensament que, de vegades, val la pena resseguir amb més atenció. És clar que el mapa no és el territori i quan es tresquen camins perdedors de vegades es troben accidents que el mapa no anticipava (els bons camins filosòfics sempre ho són de perdedors, tot sigui dit). Això no importa: sense cartografia estaríem perduts, amb un mapa com a molt podem estar mal orientats.   

Un dia explicaré perquè als diaris els bons articles ‘de fons’ acostumen a ser visuals, val a dir, elaborats a partir d’una imatge, o tàctils, els que s’articulen a partir d’una sensació, però això em desviaria del meu tema que és recomanar el llibre de Manuel Cruz que és, precisament un llibre molt visual. Siempre me sacan en página par està escrit aplicant a les coses una mirada que es justifica perquè ni resulta òbvia ni està volgudament desenfocada. En aquest llibre hi ha alguns articles d’aquells que els professors de batxillerat poden posar d’exemple als seus alumnes com a model de comentari de text: i això és simplement perquè la unitat d’estil acompanya la unitat de pensament. Tots els textos de ‘Lugares’ (el capítol primer) són simplement magnífics i deixant de banda que a mi Hannah Arendt no m’emociona gaire (limitat que sóc) recomano absolutament tot el capítol sisè ‘Figuras’. Pel que fa als articles més clarament polítics, tot i que estic del tot d’acord en la necessitat de despolititzar la llengua i d’estalviar-nos un excés molt mediterrani de teatralitat (i si cal d’histrionisme) en la societat política catalana, és precisament la discrepància el que els fa atractius.

Òbviament no cal ‘combregar’ amb cap llibre i amb cap filosofia -cal ser molt ase per ‘combregar’ amb una filosofia- i ni tan sols cal estar d’acord amb moltes coses per reconèixer idees que no són ni tan sols perspicaces, sinó senzillament intel·ligents. O en tot cas respectables precisament perquè allò que s’ha de respectar més són els arguments amb què no estic d’acord però m’obliguen a repensar coses. Els bons articles, i els d’en Cruz ho són, sempre et deixen ganes de dir: ‘Sí, però tingui en compte que…’ Les filosofies, com els bons articles d’idees ‘es pensen’, no ‘es creuen’. I valen la pena quan augmenten la lucidesa. Paga la pena llegir aquest llibre de plana parell. Però jo juraria que n’he vist algun a plana senar. À ne pas manquer.
 

Quan se’m va acudir comentar en una tertulieta aproximadament literària i molt barcelonina que el Mauricio o las elecciones primarias de Mendoza era un autèntic pestiño, una fan del gran escriptor va anar de poc que no se’m mengés cru. Per sort al Le Monde d’avui (5 d’octubre) Martine Silber diu en la crítica de la traducció francesa d’aquest llibre (Seuil): la vacuité des protagonistes -même si elle est volue- et la relation minutieuse de leus faits, gestes, déclarations, et pensées sont un peu fastidieuses. Doncs això, què carai, els lectors ja ho sabíem abans. La pregunta és per què no ho sabia la crítica literària local.    

Totes les llibreries importants de Viena tenen el llibre de l’Albert Sánchez Piñol a l’aparador i a moltes també hi ha el de la Maria Barbal. Entenc el segon cas, perquè enllaça amb la tradició germànica dels populars (una literatura Heidi de muntanyetes i romanticisme carrincla ha de tenir èxit a Àustria si es divulga bé) i valoro molt el primer perquè és literatura de qualitat d’un país normal. Pocs anys de bona feina en la difusió exterior de la cultura catalana estan donant ja molt bon fruit. A Frankfurt el llibre de presentació de la cultura catalana farà patxoca -i no ho dic només perquè hi ha un article meu, però també.

Queda lluny aquell temps -fa tot just quinze anys- en què s’editava Pla en francès en una editorial cutre de províncies. A la cultura  catalana li prova el tripartit. Ens barallarem molt però saben de què parlen. Ja no es podia seguir amb les misèries mentals dels Bru de Sala i companyia (on deu parar aquesta gent, per cert?).  
 

Com que la distingida clientela de l’Ateneu Barcelonès no en passa ni mitja, ahir després de la presentació del llibre Cons & Neocons, un lector d’aquestes planes em va preguntar per què havia relacionat el noconservadurisme amb el carlisme integrista en un post anterior. És molt senzill o molt complicat. Cosa de llibres i de les conseqüències dels llibres. Mentre els de Bloom, com ara Presagios del milenio o El cierre de la mente humana són d’una intel·ligència enlluernadora i els de Fukuyama plantegen sempre preguntes significatives, el triomf polític del personal neocon ha anat en relació directa a la decadència de la seva capacitat teòrica. No es deu poder tenir de tot en aquesta vida.   

Aquest setembre, entre la pila de coses per llegir que m’esperaven a la tornada de vacances, un llibre m’ha produït l’emprenyadora sensació que la font de les idees està força eixuta ara com ara en l’àmbit neocon. Em refereixo a l’obra de l’informàtic David Gelernter: Americanism: the Fourth Great Western Religion (Random House- Doubleday). Tot té un límit. Una cosa és considerar la política com a religió civil (el punt més complicat de justificar del republicanisme) i una altra derrapar amb la directa posada. Mentir i manipular sobre la relació entre els Pares Fundadors dels Estats units i la ideologia sionista és més del que es pot aguantar.

Suposar ni que sigui com a hipòtesi interpretativa que l’Americanisme és una versió secular del Sionisme demana molta barra, simplement. És una mentida amb un rerafons tan transparent que ni com a mentida no val. I té un antecedent claríssim: l’Espanya de Trento també es considerava especialment beneïda i terra de Maria, ni més ni menys. Així van acabar. Deixo un parell de links i que cadascú en pensi el que vulgui. Però si Gelernter és l’astre ascendent de l’univers neocon -i no un pelacanyes- el trobo tan passat de rosca com insostenible conceptualment. I políticament té un perill terrible.

Però tot s’ha de dir, cada cop que he proposat a alguns amics del camp catòlic que reflexionéssim sobre el tema neocon i les teologies polítiques que defensen m’he trobat un silenci incòmode com si no sabessin com plantejar la qüestió. Serà que a Roma no saben què fer-ne?
http://www.aei.org/publications/pubID.23883,filter.all/pub_detail.asp
http://theroadtoemmaus.org/RdLb/21PbAr/Hst/US/AmericanismGelernter.htm
 

Dimecres 26, amb en Ferran Requejo com a mestre de cerimònies es presenta a l’Ateneu Barcelonès el llibre Cons & Neocons: el rerafons filosòfic, editat per Joan Vergés a Documenta Universitaria, fruit d’un seminari que a finals del 2006 va reunir a la Universitat de Girona -en sessió dicreta però no secreta- un munt d’estudiosos de filosofia política, començant per Toni Negri i per Miguel Herrero Rodríguez de Miñón. El llibre inclou també textos de Josep-Maria Ruíz Simon, José-Manuel Bermudo, Josep-Maria Esquirol, Josep Olesti, Josep-Maria Terricabras i jo mateix, a més dels esmentats Vergés, Negri i Rodríguez de Miñón. Tinc la sensació que en un país normal aquest llibre hauria de fer parlar en la mesura que planteja alguns temes d’interès sobre la vigència i els límits del conservadurisme. Esperem que la presentació sigui un èxit i que el llibre tingui el ressò que mereix.

 S’ha dit sovint que el neoconservadurisme és autocontradictori des del punt de vista lògic perquè ser revolucionari (com els neocons) és incompatible amb ser conservador. Alguns, però, hem conegut i patit la variant local dels neocons -i fins i tot dels teocons, que ens van amargar la vida amb totes les ganes. Van ser els requetés, l’autèntic exemple de revolucionari conservador, que van fer  fi del cagaelàstics que és com, salvant les distàncies, acabaran els hereus de William Kristol. Quan d’en tant en tant em trobo amb algun text neocon, sempre tinc la sensació que aquesta mena arguments ja els he sentit. El record de la biblioteca del meu avi Agustí amb els llibres de Vázquez de Mella, de Fray Justo Pérez de Urbel i del padre Ladrón de Guevara basta per immunitzar-me davant qualsevol argument neocon per saecula saeculorum.

Com que tot torna, aviat tocarà rescatar els imitadors nord-americans de Monseñor Tiamer Toth, autor d’un llibre que s’hauria de llegir obligatòriament a Educació per a la ciutadania: Castidad y juventud. Consejos a los jóvenes para que se mantengan puros. O de El joven de carácter, que tampoc no estava gens malament (?). El pitjor és que fa trenta-cinc o quaranta anys la gent diguem-ne normal sabia que la barreja carlina de sexe, teologia i política era una pura broma, producte de mentalitats carques i de gais reprimits. I ara, en canvi, ens dediquem a estudiar la seva ‘filosofia’ d’una manera conscienciosa i solvent…