L’home que mira

Si hi ha una cultura o una religió que l’home que mira no ha entès mai és, segurament, l’hinduisme. El molesta (es pot dir així; d’una manera tan políticament incorrecta?) un panorama de déus massa bigarrat i massa ple de sang, en què, al menys a primer cop d’ull, la pietat és una posició de classe més que una inclinació moral. Pablo Neruda (se l’hauria de llegir més i parlar-ne menys!), deia en una entrevista sobre la seva vida a l’Índia: ‘…muchas veces me pareció que estaba encerrado en una interminable película a todo color, maravillosa, pero que nunca me permitirían salir de esa película que conti­nuaba una eternidad’. Aquesta és exactament la situació amb què sovint s’ha trobat l’home que mira quan comença (però mai no aconsegueix acabar!) alguna obra de literatura hindú. Hi ha la fascinació de la incomprensió. Hi ha la fascinació (i el pànic) que produeix l’eternitat.

Per això mateix, el proper dimecres (pre/Sant Jordi), hem convidat Laia Villegas, a l’Ateneu Barcelonès (C/ Canuda 6, Bcn): per parlar sobre Hinduisme: per mirar de trobar, si més no un fil que ens orienti en el món complex i bigarrat d’una tradició que tramet superabundància. Professora al Centre d’Estudis Devavani és una de les millors especialistes en aquesta tradició de pensament. A més ha traduït al català per a Ed. Fragmenta Les estrofes del Samkhya, de Ishvarakrishna, un llibre del segle VIè d..C. tan hermètic com fascinant.

Hi esteu convidats (i a més les conferències de l’Ateneu són gratuïtes). 

http://www.devavani.org/indexcat.html 

http://www.fragmenta.cat/books/view/32 

Explica La Gaceta de los Negocios del 16 d’abril que el 10,8% de persones joves (entre 16 i 34 anys)  que troben el seu primer lloc de treball a Madrid són nascudes a Catalunya. Només passant revista a la situació de la nostra família, la data no m’ha estanyat gens. Ara com ara, com més augmenta la qualificació personal d’un jove menys possibilitats té de trobar feina a Catalunya. De fet, amb uns estudis de medicina o d’enginyeria, quedar-se aquí  equival quasi a tenir vocació de ONG. Un munt de factors  ajuden a sortir pintant: els sous baixíssims, les jornades laborals interminables dels professionals, la manca d’inversió en I+D, l’estructura familiar de tantes empreses que impedeix el triomf del talent, el feudalisme universitari, la demostrada incapacitat del Govern de la Generalitat per influir en l’economia, etc. Tot plegat conspira per tal que, ara mateix, la fuga de neurones s’estigui convertint en un drama. Silenciós, perquè la gent que agafa l’AVE per no tornar no fan soroll, però constatable d’una manera prou òbvia.

L’exili econòmic resulta encara més trist que l’exili polític. En l’exili polític has lluitat i has perdut i, per tant, pagues prenda. A l’exiliat econòmic no li han donat ni l’oportunitat de lluitar i demostrar si val. I això deixa un pòsit de ressentiment contra el país, que he pogut constar personalment, més d’un cop, en joves tan sobretitolats com super mal pagats. Els lamentables anys de Jordi Pujol ens van deixar sense mitjans de comunicació potents, sense cinema, ni indústria audiovisual, sense telefonia mòbil autòctona, sense empreses d’enginyeria i quasi sense indústria farmacèutica. És a dir, sense sectors de futur. I no veig que (les coses com siguin), l’Huget estigui entenent què ha de fer per redreçar la situació. Fins i tot si li donen diners (que li en donaran, ni sap com buscar-los!), podria redraçar-se fàcilment aquesta sagnia. Mentre tant, si els fills saben anglès el millor que podem fer és lluitar per una beca a Amèrica o a Londres. I si no… a Madrid falta gent.      

 M’assabento avui per telèfon de la mort d’Abel Paz, l’escriptor llibertari (el dia 13 d’abril) i de retruc em diuen que l’Edo també va morir al febrer d’enguany. On dec haver estat intel·lectualment durant els darrers mesos, jo? Ofegat sota una pila de papers, és obvi, i sense llegir diaris, suposo. No vaig conèixer gaire Abel Paz (no va tornar a Barcelona fins 1997, és a dir, quan jo estava a la mili i després vaig passar uns anys més dedicat a la filosofia que a l’acció), però en guardo una anècdota colossal que retrata el personatge. Un dia, fa deu o dotze anys, el van convidar a fer una conferència sobre Durriti al paranimf de la Universitat de Girona que, per si no ho sabeu, és una antiga església gòtica del convent de Sant Domènec. L’home  quan es va trobar allí davant el públic, la primera cosa que se li va acudir de dir fou la següent: Es la primera vez en mi vida que entro en una iglesia (silenci llarg) Miento, es la segunda (silenci curt) Pero la primera vez fue para quemarla. Ho va dir d’una manera tan contundent, amb un sentit (dispensin) tan religiós de la seva missió, que la frase va provoca més de cinc minuts d’aplaudiments espontanis del públic jove posat dempeus. La resta de la conferència no tenia el més mínim interès per a mi però que als nanos els va encantar. Allí vaig entendre que una conferència consisteix en una sola idea. O millor en un sol gest.

Amb l’Edo vaig tenir més relació perquè era, indiscutiblement, el cap i la referència de tots els presos polítics a la Model durant els dies de la mort d’en Franco. Se sabia dipositari d’una dignitat moral que mai no abdicà i l’exercia, fins i tot, amb l’admiració indissimulada d’algun boqueres [funcionar de presons] que li dispensaven un tract exquisit. Edo estava malalt per intoxicació de mercuri i mai va fer un cas de la seva malaltia. Puc dir que era un gran home i no cometré l’estupidesa d’explicar les coses que en vaig aprendre (sense que ell volgués explicar res). En aquells dies de novembre del 1975 era ja un tipus completament lúcid sobre el futur que ens esperava. Quan li vaig dir (recordin que llavors tenia divuit anys i era encara més innocent que avui) que algun dia jo, seria diputat em va respondre: No te engañes, Ramon. Fíjate en quiénes estamos aquí a dentro: catalanistas, anarquistas y algún trosquista. Ningún socialista y ningún comunista de Carrillo. Aquí estamos los que sobramos, los que no callamos. Y eso haréis vosotros toda la vida, no callar. Ja fora de la presó ens vam trobar algunes vegades més, però mai en res relacionat ni amb la política ni amb la història dels anys republicans. Vaig notar que portava a dintre el dolor immens d’haver fracassat en la reconstrucció de la CNT els anys 1977-1979. I el doble trencament (el de la seva família i el de la seva organització) el feia sentir-se culpable per no haver sabut més, per no haver pogut més. Mai, però, no el va abandonar aquella fe brutal en la Idea, capaç fins i tot de matar la lucidesa i de tornar-nos incapaços d’entendre el que és evident. Fou un gran home, excessiu en una organització com la CNT que ja no significa res més que ruïnes. Heroiques (sagrades, si voleu), però ruïnes. Amb l’Edo i amb l’Abel Paz s’ha escrit la darrera plana d’un llibre terrible, dolorós però essencial, en la història d’aquest país nostre. Comparat amb gent d’aquesta mena, tot el que vingui serà com plàstic. I no és que no m’agrada el plàstic, però ells eren d’una altra mena. Sit terra levis.

Compro els llibres imprescindibles per fugir durant la Setmana Santa. Després de sis mesos professionalment duríssims (amb una allau de feina com no havia patit mai), l’únic que espero és passar un parell de dies a València i amagar-me després en terres montsianenques. I llegir, llegir, llegir… però per si pot servir a algú com a orientació per a Sant Jordi, us consigno aquí algunes de les meves darreres lectures. 

Txevengur d’Andrei Plátonov. Edicions del 1984; una novel·la impressionant sobre el socialisme - i la decepció. Cultura general bàsica per a interessats en la millor tradició novel·lística. 

Les nits difícils de Dino Buzzati, també a Edicions del 1984 (un segell que és de solvència plena, absoluta i contrastada. Com s’ho fan per publicar amb tant bon gust?) 51 textos breus per pensar.  Si heu llegit El Desert dels tàrtars, aquest llibre us agradarà. Si no l’heu llegit, també. http://www.edicions1984.cat/c-novetats.cfm

Ascesi de Nikos Kazantzakis. Ed. Adesiara. Des que als quinze anys el meu pare em va regalar una edició d’obres escollides, sóc un fan boig de l’Unamuno grec. 

La Barcelona Pecadora de Domènec de Belmunt. Ed. A Contravent. El meu sogre el recordava mitinejant per terres de Penelles i Castellsarà. El llibre és una autèntica delícia. 

Hacia el Mar Egeo. Memorias de un helenista durante la Segunda Guerra Mundial. El Gredos, de Geoffrey S. Kirk. Les memòries de guerra del gran scholar anglès (el del Kirk i Raven), explica que a preescolar ja li ensenyaven llatí… i a partir d’això un llibre tan british, joiós i sofisticat com us podeu imaginar. 

Sagese Libertine Livre de Poche, de Christophe Girerd. Finalment s’ha publicat en butxaca la magnífica antologia de llibertins del XVII, que fa parella amb el llibre sobre llibertins barrocs de la Contrahistòria de la Filosofia de Michel Onfray (també publicada en català per 1984). Pura gimnàstica pirrònica. 

La actitud conservadora Ed. Sequitur, de Michael Oakeshott. És una breu conferència que esperava reedició de fa temps. El clàssic que resumeix què significa ser un conservador sense ser un carca. Oakeshott no l’ha llegit quasi ningú a les Espanyes (i molt menys els professors de filosofia política!) i d’això plora la criatura. 

La muerte de Sócrates Biblioteca Buridán, d’Emily Dikson. Cada any (des de fa més de 30 anys) cada Nadal i cada Setmana Santa llegeixo un llibre de/sobre la Grècia clàssica. L’he començat pel darrera i les planes sobre Diderot i Sòcrates ja són prou garantia.   

Hi ha crisi? Francament no ho crec. El que arriba no és cap ‘crisi’ sinó una ‘gran transformació’, un canvi de paradigma per dir-ho en argot de filòsof. No tenen crisi, sinó més al revés, les empreses de nova economia (energies renovables, química innovadora, biomedicina…), ni els serveis a persones (perquè la població gran augmenta), ni sectors com l’agricultura ecològica o el turisme cultural… Està en crisi el totxo perquè amb els diners de l’economia submergida que van aflorar com a conseqüència de l’euro, alguna gent ha viscut molt per sobre de les seves possibilitats. Està en crisi el cotxe perquè és una màquina bruta i contaminat. Però el dia que en facin d’elèctrics els vendran a milions. 

Convindria anar situant les coses en el marc que les fa comprensibles: això no és una crisi perquè no té sortida dins el model tradicional de comprensió de les crisis econòmiques. I perquè han aparegut actors econòmics nous (el Sud, Internet i la Cibersocietat, l’ecologia i l’escalfament global) que fan impossible pensar com en aquell temps plàcid però estrany que els avis anomenen ‘abans’. Només per posar un exemple, les xarxes de producció, distribució i consum s’han sofisticat amb Internet d’una manera imprevisible. Això ho entenen fins i tot els partidaris de la vella economia quan demanen desmantellar els antics (i antigament ‘imprescindibles’) paradisos fiscals. Que ara no estan a Andorra o les Bahames, sinó a un clic de cada ordinador. 

Hi ha crisi? Francament no ho crec. Estem davant d’una ‘gran transformació’ en el sentit de Karl Polanyi (1886-1964), val a dir, un canvi o una reinvenció global del mercat, que necessita una reinvenció paral·lela dels poders públics per gestionar-la. Ho sento pels qui van perdre l’estona llegint Leo Strauss. No va ni amb rodes. Això és com l’acudit: quan havíem après a dir flim i va resultar que es deia penícula. Ara toca Polanyi. Necessitem una altra ecologia, una altra (ciber) educació, una altra valoració del consum. I menys parlar de fal·làcies com la crisi de valors (mai hem viscut una societat amb tants mestetites preocupats per la moral com ara!). I menys usar eines de mesurar tan grolleres com el PIB, que considera que si es fan més presons creix la riquesa dels països! 

Webgrafia: http://es.wikipedia.org/wiki/Karl_Polanyi Explica fatal l’autor ( i encara pitjor La gran transformació ), però permet començar a situar-lo.  

En canvi, el seu llibre bàsic està mitjanament ben explicat a: http://es.wikipedia.org/wiki/La_gran_transformaci%C3%B3n

Reunió de la Fundació Pujols a la Torre de les Hores de Martorell. Iniciem el procés per editar (l’any 2012) una antologia de textos de Pujols sobre Dalí en anglès, possiblement en una editorial universitària americana. Posem fil a l’agulla per tal que l’any vinent el pàrquing de la finca estigui habilitat com a sala de conferències. Però sobretot, autoritzem que un vi de gamma ‘blanc de blancs’ de l’àrea de Martorell porti el nom de ‘Torre de les Hores’. Sortirà amb un text de l’Hiparxiòleg una mica tòpic (el que diu que els catalans ho tindrem tot pagat). La distribució del producte anirà a càrrec de l’empresa que comercialitza la Cola Catalana (Alter Cola) i diverses begudes de la terra. 

De tornada a Barna em trobo amb la manifestació d’estudiants antibolònics. El taxista fa comentaris tot sol. Entre l’amor que ens té en Zapatero i un maximalisme estúpid del personal (acoquinat per la crisi) la via raonable PSC-ERC segurament perdrà les properes eleccions. La Il·lustració sortirà derrotada un cop més. És el destí hispànic. 

A ERC han de llegir Maquiavel: Qui es la causa del poder d’un altre es destrueix ell mateix.

Una de les coses que ens ha descobert la crisi és que des de fa molts anys la part que correspon als assalariats en el pastís de la riquesa no para de baixar. No és que sigui una dada ignorada fins ara, però gairebé ningú hi prestava atenció. Òbviament mentre tant el pastís ha crescut força i per això el percentatge no era considerat una cosa essencial. Però en la perspectiva d’una minva important de salaris tothom es posa la mà a la cartera i fins i tot se senten veus que parlen, com en altres temps, de repartir la riquesa.

Com a eslògan resulta fins i tot tendre i valdria la pena pensar-hi si la proposta fos seriosa i no caigués en les terribles simplificacions o en la sobreactuació. En tot cas, m’agradaria recordar que la idea de repartir la riquesa en economia planteja alguns problemes suggestius, fins i tot com a exercici intel·lectual.

1.- La primera qüestió és com repartir el valor afegit produït per les empreses del que s’anomena ‘economia real’ (les societats no financeres). Això vol dir preguntar-nos quina part de la riquesa creada retorna als assalariats (en salaris, en pensions de jubilació, en protecció social) i quina part es queda l’empresa (excedent d’explotació). La pregunta és: reinverteixen les empreses o els costos financers se’ls mengen els beneficis?

2.- Una cosa diferent seria plantejar-nos la cada cop més òbvia desigualtat en els salaris (i en els ingressos per família). Potser una forma interessant de repartir la riquesa seria actuar sobre la massa salarial; però llavors grups significatius amb infrasous (els metges de la Seguretat Social o els estrats més baixos de la Universitat) acabaran per emigrar  -cosa que els metges joves ja fan i que cada dia és més evident entre els becaris que no tornen.

3.- I finalment: com s’evitaria que socialitzant la riquesa i amb empreses descapitalitzades pugin els preus?

En resum, per a un servidor socialitzar la riquesa no significa posar més diner en mans dels consumidors, sinó crear una sèrie d’infrastructures i serveis (des de parcs i jardins a ajudes als ancians) que facin la vida més fàcil.

La moda a la Unió Europea es diu ‘deflacció’. Els salaris dels funcionaris públics ja han baixat un 7% a Irlanda, prop del 8% a Hongria i el 15% en Letònia. Aquí ja ha aparegut també algun lector de La Vanguardia que s’apunta a baixar els sous de tothom qui no sigui ell mateix.

Normalment  tinc per les opinions dels lectors de La Vanguadia la mateixa manca de respecte que John Stuart Mill tenia per la dels lectors del Times de Londres als bons temps. I per la mateixa bona raó: en general un lector de La Vanguardia (i no diem de l’Avui) té problemes per entendre una idea que no sigui un tòpic. Però si continua la moda d’intentar fer baixar salaris, entre tots mataran el pacient (l’economia) a còpia d’administrar-li cures de bons sentiments - o més ben dit, de bons ressentiments. I després els sabrà greu!    

Cada dia descobreixo al diari o a Internet entre tres i sis il·luminats que tenen la solució a la crisi. A qualsevol crisi. A la de l’Economia Mundial, a la de l’Economia Catalana, a la Crisi del Subjecte, a la de la Crisi de Valors, o a la de la Crisi d’Erecció en l’Edat Adulta. O alternativament, a la del Tripartit, a la d’ERC, a de la Identitat Nacional de Catalunya, a la del Joc del Barça. En definitiva a la de qualsevol cosa que es pugui escriure en lletres capitals. 

Deixant de banda que parlar de ‘crisi’ en política resulta senzillament absurd (en política només són perillosos els moments sense crisi, que és quan ens roben la cartera!), l’altra cosa curiosa és la simplicitat de les receptes. Llavors no puc deixar de somriure. I és que si una idea resulta massa bonica per a ser veritat, probablement no és veritat.

Ho explicava el Le Monde divendres passat i la revelació (simplement posar per escrit el que ja se sabia) ha posat supernerviosa molta gent de Madrid.

Ho copio en directe: l’agent littéraire barcelonaise Carmen Balcells a vendu les droits du dernier livre de Gabriel Garcia Marquez en Espagne, en Colombie et au Mexique à trois maisons d’éditions rivales appartenant à trois grands groupes concurrents. Le même texte en espagnol pour des publics hispanisants mais à chaque fois adapté à la langue du pays

Doncs això; benvinguts al multilingüisme. 

De vegades em pregunto si sóc l’únic paio d’aquest país que no està en crisi i que cada dia té més feina. M’agradaria disposar de temps per a escriure el bloc i fins i tot per passejar una mica, però què va! Potser aquest diumenge em podré escapar una estona però ja fa deu setmanes (comptades) que no tinc ni un cap de setmana per a mi i em surten  jornades d’entre catorze i setze hores. De fet, dissabte al matí a partir de les deu i fins les tres de la tarda estic a Lleida, (surto de Barna a les set en tren) per un congrés de filosofia i fins a la nit (gràcies a les absurdes combinacions de la Renfe) no podré arribar a Amposta. En japonès això meu es diu Karoshi, em temo.

Per sort al món no passa gran cosa. La Casa Gran del catalanisme va anar d’excursió a Brussel·les per desgastar el Tripartit (i absurdament ERC els acompanya; cada dia ho entenc menys!), a l’octubre el Papa de Roma farà sant el Pare Coll (aquesta si que serà una bona excursió!) i a l’Ateneu Barcelonès s’apleguen cent vint-i-cinc persones per escoltar una conferència sobre mística sufí i més de vuitanta per a la presentació del llibre de Margarita Boladeras sobre l’eutanàsia. Mentre el personal tingui pasta per noliejar un avionet i temps per escoltar sufís, mentre el papa de Roma se’n recordi d’un dominic de Gombrèn i mentre el Barça guanyi, en aquest país no hi ha problemes. Com a molt els paios com jo continuarem pencant els caps de setmana. Coses pitjors s’han vist.