L’home que mira

A França en deien gauche caviar, a Anglaterra la Champagne Left, a Alemanya eren la Toskaner Fraktion (perquè els agrada passar les vacances prop de la sagrada ciutat de Florència) i als States van ser els 5 th Avenue Liberals, el nom del carrer que envolta Central Park. Què se n’ha fet de la nostra gauche divine, ai las! Estan molt vellets però encara s’enyoren. 

Ells, els darrers voltaireans, elles, les hereves de Mme du Deffand o de Mme Tencin. Ells, els Bloomsbury sarrianencs, els Gordon Fry i els E.M. Forter nostrats. Elles, sobretot, les Virginies Woolf i les Lydia Lopokova de les nits adolescents. I ara ja no els coneix ningú. És cruel la vida.  Tal com s’estan posant les coses al capitalisme global acabarem enyorant aquells rics que es disfressaven de pobres i tenien (encara) mala consciència. Detestats i envejats, anys enrera. Simples desconeguts ara.  

En Miquel Verdaguer, que acaba de publicar un llibre molt interessant sobre Serra Hunter, em fa arribar aquest article, sobre un tema prou viu: per què la filosofia té tan poca presència pública quan, en canvi, està creixen la demanda social?

FILOSOFIA I MITJANS DE COMUNICACIÓ
 
 
L’any 1995 va sortir publicada El món de Sofia. Era una novel·la que, tenint com a base una historieta d’intriga, tractava sobre la història de la filosofia. Només començar l’autor, en Jostein Gaarder, diu això : qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d’història, viurà a les fosques la resta de la seva vida. Potser això ja era una espècie de predicció de la utilitat que pot tenir la filosofia en les nostres vides. D’aleshores fins ara, en el nostre pais, la filosofia ha anat perdent pistonada, i quasi ha quedat relagada, en els plans d’estudis, a una espècie de ventafocs. Els diferents governs que s’han anat succeint amb el pas del temps, ja siguin governs de progrés com governs més aviat conservadors, han anat deixant la filosofia reduida a la mínima expressió.
 
El cert, és que l’educació, avui en dia i, des de ja fa un cert temps, semble un calaix de sastre on tot hi té cabuda. Cada curs ens introdueixen canvis nous, que fan anar malament a tothom. Els que manen volen una educació “d’excel·lència”, com recordo que va dir l’actual Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya, però el cert és que cada dia que pasa s’esforcen per fer-ho més malament. Potser si fessin un tomb per les aules de Catalunya, potser si demanessin el parer a la gent que cada dia s’esforça per fer la seva feina ben feta a les aules, veurien que amb la seva política de marejar la perdiu any darrera any, no aconseguirem una educació d’excel·lència. I centran-me en la filosofia, vull dir que sembla que la filosofia sigui la dolenta de la pel·licula. Ara volen introduir una assignatura anomenada “Educació per a la ciutadania” com a mesura per intentar paliar la violència i els mals comportaments que s’observen en determinats alumnes. Mirin, Srs polítics, una assignatura com la filosofia també pot servir, a través dels textos dels diferents autors, per veure quins són els comportaments desitjables i quins són els comportaments que cal rebutjar en la nostra societat. Filòsofs com Plató, com Aristòtil, com Kant, com qualsevol dels tants i tants que ens ha donat la història, ens poden ajudar a fer una reflexió amb els nostres alumnes, sobre els temes que més els i ens poden preocupar en relació amb la manera de ser i de comportar-se dels nostres alumnes.
 
Però sembla que, com gairebé sempre, la política va per un costat i la societat per un altre. Mentre els polítics s’esforcen en fer desaparèixer la filosofia del nostres plans d’estudis, la societat sembla que demanda més filosofia. Al cap i a la fi, en el fons de tot el que fem i de com ho fem, o en el fons de tot el que decidim no fer, hi ha una bona part de reflexió. I la reflexió és filosofia. Ara sembla que en el si de la societat es van produint una sèrie de fets que fan que es parli de la filosofia. Per exemple: a la sèrie de TV3 El cor de la ciutat, hi ha dues alumnes de l’institut que estan parlant sobre els seus estudis després de la selectivitat. Elles volen estudiar Traducció i Interpretació com a primera opció; però en el cas que no tinguin prou nota, la seva segona opció esta entre la història i la filosofia. A la fi trien filosofia perquè segons deia una d’elles “ la filosofia mola més”.
 
Un altre exemple és un llibre, del que ara no recordo el títol, que ha sortit fa poc, i que ens emplaça a trobar la felicitat pels camins de la filosofia i dels texts  dels seus autors, com Aristòtil i d’altres. També vull citar, a tall d’exemple, els espais que dins del programa El mati de Catalunya ràdio del periodista Antoni Bassas, estan dedicats a la filosofia i a l’ètica. Així, per exemple, “El sentit de la vida” on es plantegen dilemes ètics quotidians, o “Grans preguntes, grans respostes”, on filòsofs de la talla de Raimon Panikkar, Xavier Rubert de Ventós, Ramon Alcoberro i Abel Cutillas, parlen de les incerteses del nostre temps. Són petits espais radiofònics que pretenen incentivar el pensament i la reflexió. Potser seria bo que d’altres mitjans de comunicació també treballessin una mica aquest tema i aprofundissin, i el que és més important, ajudessin a aprofundir a la gent, en el món del pensament i de la reflexió. També el programa La Solució de Catalunya ràdio va tractar l’altre dia del tema de la filosofia.
 
I un darrer punt que vull tractar és el terreny dels anomenats “Consultors filosòfics”. Són personatges que, a través de la filosofia i dels seus autors, volen ajudar a la gent a parlar dels seus problemes i, com no fer servir la filosofia com a mitjà de reflexió per a la solució dels problemes. Algú preguntarà que és això. Doncs és un camí més d’ajut a persones que ho necessiten. Ah, i no només existeix a Amèrica això. També a Barcelona podem trobar aquest tipus d’ajut, i penso que amb el temps serà una altre manera molt fiable de trobar ajut davant les dificultats que ens planteja la vida.
 
Així que, Srs polítics i d’altre gent responsable dels plans d’estudis del nostre pais: potser la filosofia no és tant dolenta com la pinten. Si el que volen es aconseguir que la gent acabi per no saber pensar, van per bon camí. Però crec que la nostra societat, el nostre pais, necessita gent amb una molt bona capacitat de pensar i de reflexionar entorn dels problemes que afecten a les persones i a la societat sencera. I fins i tot vostès necessiten també eines per pensar i reflexionar perquè la gent cada vegada va menys a votar i els té menys confiança. Potser vostès també necessiten la filosofia.

Miquel Verdaguer; Girona
 
 
 
 

Agnès A., em demana que l’hi expliqui alguna diferència entre ètica i política ( a part que l’ètica es pot permetre la innocència i la política mai no és innocent ). El tema seria llarg i donaria per molts llibres plens de matisos; però de bones a primeres, sóc dels qui consideren que l’ètica i la política s’assemblen com els cosins i no com els germans. Per respondre aquesta qüestió amb la cura que mereix (sempre les preguntes més difícils tenen les respostes més boniques, oi?) caldria explicar:

1.- Que l’ètica no exigeix estratègia però, en canvi, sense estratègia no hi ha política (cal tenir present la dimensió temporal en tota decisió política; coses que avui potser no són possibles es podran fer demà o d’aquí a un parell de mesos…)

2.- Que l’ètica és radicalment personal (m’implica a mi; sóc jo qui ha de respondre) i la política és col.lectiva (implica un nosaltres, de vegades tribal)

3.- Que l’eina d’avaluació moral –per així dir-ho- és la consciència, mentre l’avaluació política es gestiona en formes no sempre plenament conscients, en política les decisions són per majoria (criteri purament estadístic) o per manipulació de sentiments (emotivismes i cabdillismes diversos)

4.- Que l’ètica es pot moure per principis o per càlcul de conseqüències mentre si la política que es fa només per principis -i sense càlcul de conseqüències- està sempre abocada al desastre.

5.- Que la política només és possible des de la força, mentre que l’ètica és possible fins i tot quan estem abocats al no res.

Valgui això com a primer esborrany, però el tema resulta molt més llarg. En resum, Agnès, el cocktail de la filosofia política es fa amb molt Weber, forca Aristòtil, una mica de Maquiavel, tocs de Ciceró i poc -o gens- de Kant. Tot amanit amb Mill i Bentham. Però hi ha altres receptes, que ni l’edat ni l’estòmac ja no em permeten. Cosa que no significa que les hagi oblidat. 

Fa una estona a l’Ateneu Barcelonès, en un acte en favor del diàleg polític al País Basc convocat l’Associació d’amics i amigues d’Euskadi, Ione Goirizelaia intentava explicar la situació política que s’ha creat després del trencament de la treva a un auditori en què faltava qualsevol persona mínimament representativa del món cultural, periodístic o polític català –deixant de banda la mesa presidencial que estava allí per raons de cortesia i liberalisme, obvi. A l’acte hi sobraven, per cert, un munt de policies espanyols que s’han fet un fart de gravar-ho tot. A voltes resultaven una mica còmics, tots uniformats de contraculturals i d’okupes. Cal dir-ho perquè ha estat així.

El que he escoltat aquesta tarda de dissabte només es pot resumir com la crònica de dos immobilismes: el que s’ha posat a sobre d’una suposada mesa de diàleg són tortures, negació del dret d’associació política i estat d’excepció per una banda i resposta armada per l’altra; però en els dos bàndols s’ha vist la més absoluta incapacitat d’acció política. Qui digui que a Euskadi s’ha intentat un diàleg, ignora el més mínim significat del mot “dialèg”.

L’acte m’ha deixat un parell de sensacions agres: em sembla que gent del món independentista basc són els primers que estan cavalcant un tigre i sense entendre res del que passa. La mateixa cara en tensió de Goirizelaia, obligada a justificar tantes coses injustificables, deia força més que el seu discurs. La segona sensació és que això va per llarg: les posicions estan tan enrocades que aboquen a un empat infinit i sinistre.

Així estan les coses. Mentre hi hagi llei de partits hi haurà morts i mentre hi hagi morts hi haurà llei de partits. En qualsevol dels dos casos, tot plegat és miserable. Com fotre’s d’hòsties contra una paret. A part que podeu donar per descomptat que qualsevol problema a Euskadi s’aprofitarà per fer la punyeta als catalans. ETA i Espanya en el nostre cas no tenen dubtes.
 

Un d’aquests senyors savis que hi ha pel món em va dir ahir que n’estava fent un gra massa amb la Paris Hilton al bloc (jo pensava que ell també en feia un gra massa amb el govern de progrés, però sóc educat i no l’hi ho vaig comentar). Total: que arribo a casa i em trobo que a la pobra Paris ja l’han tornada a enxironar. I si us plau no us en foteu quan li dic pobra. Ser pobra com la Paris és francament un afer molt delicat de resoldre, perquè no té res a veure amb les peles. Vet aquí que ara, a més, el fiscal demana a més que empapelin el jutge que la va deixar sortir de la garjola. I ella que es posa a plorar i diu: Mamà no és just! Fes-hi alguna cosa! Vet aquí un d’aquells afers que expliquen el funcionament de la modernitat millor que un curs de sociologia sencera. No és difícil endevinar que amb la Paris tindrem entreteniment postmodern per a Juanis per temporada llarga.  

Les coses de la política deuen estar tan fotudes que avui els diaris expliquen com si fos una gran cosa que un veí de Canet de Mar s’ha curat de mal al fèmur gràcies a la intercessió de Gaudí, per comptes de curar-se a la Seguretat social, que seria el més lògic. Si la visita a la seguetat social del pobre senyor de Canet de Mar estava programada com l’arribada del TGV a la frontera francesa ja és de comprendre que resar a Gaudí resulta més de fiar.

Però la notícia més important del dia és tan bèstia que ni surt avui a cap diari, per no esvalotar el corral: el consell de ministres de Madrid (Espanya) va autoritzar divendres que el fons de reserva de la Seguretat Social pugui servir per jugar a borsa! Ni més ni menys. En altres paraules: barra lliure i benvinguts a Buenos Aires!. A poc a poc els genis de la macroeconomia liberal aniran trobant la manera que tothom porti ciris a Gaudí.