L’home que mira

El meu spin doctor predilecte m’envia un e-mail amb un parell de consideracions polítiques significatives. Les copio, tout court. Pel que fa als grans números d’aquestes municipals, Esquerra baixa 1 punt en relació a les municipals de 2003, encara perd més Iniciativa, prop d’un punt i mig, i encara més els socialistes, que perden 2 punts. D’entrada, doncs,  Esquerra no és la força que hi perd més en el govern tripartit. De fet, tot i presentar moltes més llistes (i per tant posar-se en 1400 regidors), les noves llistes pertanyen a pobles prou petits que en nombre absolut de votants resulten quasi inapreciables. Però si mirem amb més profunditat veurem que els que estan a l’oposició del Govern també hi perden (el PP prop de 2 punts) L’únic que hi guanya és CiU, d’acord. Però què guanya? Només un punt, i es queda amb un percentatge del 25% dels vots. Amb això no van ni a la cantonada. I una altra cosa. Avui a Sitges, l’empresariat català ha dit en públic que cap problema amb el govern d’entesa. En resum, si es miren les coses com són, sense empresaris i sense vots les possibilitats i la viabilitat  mateixa de CiU com a projecte estan fatal, què voleu que hi digui.

Els mals del veí no em posen gens content però si es vol fer política convindria treballar sobre dades i no sobre articles de diari. Sobre tot si el diari és de la mateixa empresa que La Razón.
 

Thinking today about the unheroic, ordinary heroes, potser millor no parlar encara de política espessa i esperar que la coherència triomfi sobre el desànim i la lucidesa sobre el pessimisme estèril. Coses de l’endemà de les eleccions, quan de res no se n’ha de fer un gra massa ni tampoc no es pot relativitzar tot. Com a hipòtesi diria  primer que els problemes del republicanisme tampoc no em semblen tan greus, vist que al final s’ha crescrut en presència al territori i que els regidors perduts no ho són en forma de debacle. I segon que l’origen del problema està sobretot en una manca de concrecció ideològica del projecte. S’ha volgut creixer arreu i d’una manera poc matisada. El futur és encara de lluita ideològica i no passa tant per la gestió com per establir uns principis conceptualment clars, lluny de la pura pallassada del profeta Carretero i de l’oportunisme dels Ciutadans pel Càrrec conversos al republicanisme. Ara, però, per acabar-ho d’adobar, surt l’Oriol Amorós i explica que a ERC s’ha de reflexionar una mica. Què deu voler dir “reflexionar una mica”? S’ha de reflexionar, senzillament.

Mai, ningú, enlloc, no ha pogut reflexionar “una mica”. O es reflexiona políticament i (en aquest cas) es fa política republicana, o no es reflexiona i es posa l’Asha Miró (el somriure del Si a l’Estatut) i una Ciutadana pel Càrrec de número dos en una llista electoral republica per Barcelona. Resulta metafísicament impossible ser una mica verge, o una mica puta o estar una mica embarassada. Tampoc ningú no reflexiona una mica. Em consta que a l’Oriol Amorós el seu profe de filo al batxillerat li ho va explicar, això. Però la capacitat d’oblit del personal és sorprenent. No passa res per perdre unes eleccions; però passen coses rares si es perd el nord.

El salari mínim a Espanya és de 575 euros mensuals i un diputat o un polític amb càrrec en qualsevol gran ciutat cobra al voltant de 6000 euros. A més a Espanya et pots quedar a l’atur legalment amb un preavís de només dues setmanes ( a Europa cal avisar amb dos mesos de promig ). No sé a algú se l’hi ha acudit vincular aquestes dates amb l’abstenció electoral, però convindria fer-ho. Per tal que algú que pretén cobrar sis mil euros pugui trobar arguments que mobilitzin algú que no arriba ni als sis-cents, cal ser un geni de la sofística. Ni Calícatres sapientíssim amb tota la seva llàvia no se n’hagués sortit.

Fa gairebé 40 anys el gran Pier Paolo Pasolini va escandalitzar els progres del seu temps recordant una cosa òbvia: eren infinitament més proletaris els polis mal pagats que dissolien les manis de pseudoesquerranosos al dopo 68 que no pas els nens de papà universitaris disfressats de comunistes i que jugaven a revolucionaris amb la mamma al costadet i l’advocat “de pago” disposat a justificar-los qualsevol bestiesa. Doncs jo estic a favor de Pasolini. Entre un treballador que es juga la vida defensant els ciutadans al cos dels Mossos d’Esquadra i un pijo universatari radicalitzadet i fill de papi que fot d’okupa, no hi ha color! Un poli es pot equivocar, un okupa viu en l’error conceptual. Perquè si algú es creu que els pisos es regalen i que les birres han de ser gratis pel poble, pateix un error conceptual, això és obvi.

Paradoxalment en la societat democràtica el poli és feble (el que sempre s’ha d’autojustificar, el que sempre ha de demanar perdó per existir és feble, aquí i arreu) i en canvi qualsevol lladregot de carteres al metro és el fort  (si no et poden enxironar mai encara que robis àvies indefenses vol dir que ets fort i molt xulo, òbviament!). Això, es miri com es miri, constitueix un problema mal resolt de la democràcia, sobretot si un sistema garantista es degrada i dóna sensació d’impunitat als qui estan en el bàndol de l’error -i que per això mateix mereixen una temporadeta a la presó per recapacitar.

Tan malament està el judici moral -vulgarment anomenat senderi o “sensori comú” pels escolàstics- per tal que la policia catalana  mal anomenada “autonòmica” per alguna gent que simplement la voldrien inexistent) hagi de ser sospitosa sistemàticament de qualsevol excés? Qui s’ha begut l’enteniment? Serà que a mi em va torturar durant cinc dies (amb cinc nits) la policia espanyola l’any 1975 però ho tinc clar: policia la justa i necessària – ni més ni menys. I puix que parla català, Déu li doni glòria.

1.- Als savis en la cosa de la política no els agraden les eleccions municipals perquè diuen que hi prima el factor personal. Als periodistes, en canvi, els encanten les eleccions municipals precisament perquè hi prima el factor personal. Més aviat sembla que el factor personal prima, però també aprima les ganes de votar, sobretot si no te’n refies gaire  -o si et deprima la companyia del candidat (per exemple: votar Portabella és votar Asha Miró. Quina decadència del bon gust!).

2.- Fa anys que dic que l’abstenció, lluny de ser un símptoma de crisi de la democràcia, és una mostra del seu èxit. Com que el sistema funciona sol un munt de gent considera que no cal ni preocupar-se per votar. És com els rellotges que funcionen amb suc de canell i no cal donar-los corda. Ara imagineu-vos que gent que no saben de què parlen ni per què opinen el que opinen es posessin a votar en massa. Francament el resultat seria horrible És quan les coses van fatal que la gent vota…

3.- Xerrant amb l’A., em diu que no li agrada Barcelona perquè hi ha massa immigrants. Li responc que si per ventura queda un lloc al món on no hi hagi immigrants -on no hi vulguin anar ni els negres, ni els moros, ni…- segurament deu ser un lloc sinistre i francament infecte.

Hi ha coses que només les pot entendre gent que és molt llesta o gent que és un molt ase i les aventures d’en Pasqual Maragall al planeta Terra diria jo que són d’aquesta mena. Fa un any havíem de votar, segons ell, el millor estatut dels que es fan i no es desfan. Fins i tot l’Estat espanyol seria residual a Catalunya gràcies a tan meravellós acord i ens tornarien la pasta que posem en el ruïnós negoci que és Espanya. Ai carai; doncs resulta que d’això no res i que ho deia per exigències del guió. Lluny de poder, el President Maragall explica amb pels i senyals a tothom qui ho vulgui saber que tot plegat va ser un tràgala d’en ZP, que l’Estatut vol dir tant com no res i que ell –el president de Catalunya (no t’ho perdis!) ens va mentir de mala manera en demanar el vot afirmatiu.
 
Aquestes declaracions són de les que fan mal. Als votants sociates els deu haver quedat la cara de quan t’expliquen que els nens no vénen de París i que els reis són els pares. Està clar que s’han deixat enganyar com uns passerells, o que són uns masoques o que són uns cínics. Amb quina cara del món de Déu es pot defensar el PSC, si primer en Felipe els va estimbar pel barranc del GAL i ara, amb les revelacions maragallianes, en ZP queda a l’altura del betum de Judea. Però atenció, al 20% de gent que va veure venir la jugada (els del vot no), tenir raó a títol pòstum no ens serveix de ben bé res. O sí: ens serveix per augmentar la mala bufa i reafirmar-nos en la idea que això de l’Estatut és un camí sense sortida i que s’ha de tirar cap a la via normal i corrent a tot arreu: la independència.
 
Una generació de polítics s’ha cremat  al foc de l’Estatut –el paper d’en Mas en aquesta història encara és més patètic que el d’en Pasquis–, però d’ara endavant hi ha com a mínim dues coses clares: els sociates hispànics són incapaços de fer res seriós per Catalunya mai de mai (potser ens deixaran onejarer l’estanquera a Montjuïc; això si) i la mateixa via estatutària no és factible repetir-la seriosament. Això és el que jo he entès de les declaracions d’en Pasquis. 

Amb les declaracions de Maragall a L’Avenç hi perd la credibilitat de la política –la de tota política, tripartida o no– i el pesecé  queda tan tocat ideològicament que difícilment se’n pot sortir. En tot cas, saber els nens no vénen de París i que els reis són els pares dol; però a la llarga deixa molt tranquil.

Per Sant Jordi em faig tres llibreries i la parada de l’Ateneu Barcelonès. Sorpresa i una mica de perplexitat per un èxit relatiu i inesperat de l’ètica empresarial sobre el gènere memorialístic: signo 12 Ética economía y empresa per tan sols 7 L’home que mira. Serà que l’àrea que em toca, de Diagonal en amunt, no està per blocs ni per poesia. De tota manera a Laie i a La Central L’home… sembla que s’havia exhaurit al migdia, segons em diu el servei d’espionatge. Veurem si hi ha reposició.

Em regalen un llibre que intueixo destinat a un gran èxit o com a mínim a un soroll interessant: la història del com si diguéssim principi de l’ordre còsmic (o aixina), que es diu Con mentalidad propia. Historia cultural del pene de David M. Friedman (Península). Que els èxits d’assaig d’aquesta hora siguin una història del penis i una del cervell femení diu alguna cosa del temps que vivim? 

Compro el nou Josep Pernau: Humor de combat (La Campana) una interessant antologia de l’humor sota les dictadures que segur que també serà un èxit.  En canvi, després de pensar-ho una mica decideixo que les Poesies Completes d’en Salvat-Papasseit poden esperar a l’estiu. Com a mínima part que vaig ser de l’edició clandestina i integral d’en Salvat al 1974/75, la nova edició em posa nostàlgic. Sant Jordi no és dia de nostàlgies. 

Estava a punt ahir de fer un post destroyer sobre la política catalana d’ara mateix quan em va arribar la nota de l’Ateneu Barcelonès sobre la campanya Apadrina una paraula, que és poesia pura i recuperació de món –en la mesura que la paraula fa món.

Resulta que –real com la vida mateixa, o serà que la realitat imita l’art– en Carod ha apadrinat la paraula balafiar [malgastar] i en Mas la paraula mesell [acomodatici, traïdor] i si ho porten tan clar ja em direu què més hi pot afegir un filòsof…  En tot cas, aquest parell m’han estaviat un post. Hi ha paraules com sonen com tests projectius. La meva és badomeria.

L’equivalent de les sirenes en la mitologia catalana és masculí i s’anomena el Peix Nicolau: era un nen petit que es passava el dia a l’aigua fins que un dia la seva mare li va dir tant de bo et convertissis en peix. I tal dit, tal fet: en Nicolau es va autodeterminar i des d’aleshores regna feliç sobre les aigües dels catalans països. Tendre i rondallístic, oi?
Doncs amb això de l’autodeterminació sembla que volen fer una versió postmoderna del conte del Peix Nicolau: un dia d’indigestió de calçots (els calçots són cebes al caliu que repeteixen molt) algú que anava una mica passat de rosca digué: Arturet tan de bo et converteixis en líder de l’autoderminació. Però, ai carai, resulta al revés del conte l’Arturet no vol ser sirena (les sirenes són vaques marines) sinó conseller d’Albertis que de bones a primeres sembla més reditici.
Quina tropa, bon déu, quina tropa! Entre un que proposa canviar les aliances electorals en mig d’una calçotada i un altre que quan li ofereixen que mani li tremolen les cassoletes… De debò que ja no sé si demanar la jubilació anticipada al Mont Athos o si suïcidar-me llegint Asha Miró que pel que em diuen escriu amb una emotivitat laxant (¿o era re/laxant ?) .  
 

Apèndix per a interessats en rondallística: veure el Peix Nicolau porta mal averany (s’emprenya i t’enfonsa la barca) i un cop a l’any en Nicolau surt a visitar la terra. Ho fa pel març però no consta si li agraden els calçots.

També dec un post sobre la famosa memòria històrica i em sembla que el deuré molt temps. Com a antic lector de Nietzsche tinc una malfiança instintiva per la memòria. Em sembla tramposa, manipulable, unilateral i, en definitiva, enganyadora. Ni m’agrada que el pes dels morta ofegui els vius, ni tinc cap especial simpatia per raonaments que fonamenten el futur en el passat. El meu republicanisme és, en definitiva, cívic i poc històric. I no sóc tan estúpid com per oblidar que en una guerra la brutalitat no és patrimoni d’un sol bàndol.

Dit això que la memòria històrica sigui promoguda per gent que encara no ha assumit la seva responsabilitat en l’assassinat d’Andreu Nin és una broma de les que fan història. Més que memòria hauria volgut “reparació” en forma d’ajuts (econòmics per començar) a les víctimes del franquisme. No sé si de memòria en posarem un tros al plat. Però sé el menyspreu, la postergació i l’odi que van patir tants excombatents republicans i tants antifeixistes literalment convertits en escòria humana, en putos cojos i en rojos de mierda de per vida.

No sé si els antics presos antifranquistes necessitem memòria o coses francament molt més tangibles. La memòria em fa tot l’efecte de ser una  manera com una altra de fer volar coloms i de fer impossible la reparació necessària. Veurem en què para tot plegat, però amb gent com en Saura al davant no me’n refio ni gens ni mica.

Si algun cop fan un homenatge a la Generalitat a l’Andreu Xandri o a en Nin, o als homes del Front Nacional, a en Josep Armengou, o a en Muñoz Espinalt… potser em podria començar a creure alguna cosa.  Però no sembla que n’hi hagi cap de programat.  En aquestes condicions la memòria històrica fa una pinta de sarcasme que no pot amb ella.

Fa temps que tinc a sobre de la taula per ressenyar la traducció de L’art de governar de Ciceró [De Re publica] a cura de Pere Villalba Varneda (Prohom Edicions: Barcelona, 2006), amb un Pòrtic també prou interessant de Joan Puigcercós i Boixassa. Tractant-se d’un dels clàssics del pensament republicà de tots els temps aquesta edició en català ha estat rebuda amb un silenci ferreny, analfabet i perfectament esperable. Vivim uns temps de ferro, sense cap capacitat per al matís i quasi sembla que comentar Ciceró sigui una fantasmada o una fugida d’estudi. Però un llibre de més de set-centes planes i escrit per un romà perdut en el núvol del temps acaba essent perfectament actual.

Trio una frase ciceroniana: Què és doncs una nació sinó una convivència dels seus ciutadans segons dret? (I, XXXII, 48) i mentre cau una pluja mínima sobre una ciutat que no és la meva penso que només una glossa sobre aquesta frase, exacta i imprescindible, donaria per moltes hores. En proposo una altra: Tot Estat -diu el clàssic- ha de regir-se per un cert projecte perquè pugui durar (I, XXVI, 41). Difícil trobar textos més adients per descriure el que ara està passant -i més pròpiament el que no està passant- a casa nostra. 

A Catalunya quan en Mas (o menys) va trair el Parlament del seu país i es va vendre l’Estatut -l’acció més repulsiva que pot fer un patriota- es van acabar la convivència i el projecte comú (la transversalitat) que per a Ciceró constitueix la nació. El fet va ser inexorable i definitiu: ni té marxa enrera ni la tindrà. Però la màquina del dimoni no s’atura i ja s’acosta el segon acte del drama.

Amb la nova venda a la baixa de les despulles del pobre Estatutet que avui anuncien els diaris la convivència dels seus ciutadans segons dret rebrà un patac que ni ens imaginem. Senzillament, si la voluntat del poble no és llei: la democràcia on queda? Si un tribunal decideix que la voluntat expressada en referèndum no és font de llei, el Dret s’acaba i comença una altra cosa molt fosca. Cal ser conscients del que això implica i respondre cadascú des del seu lloc. Si la derrota de l’Estatut s’explica en part perquè ERC no tenia poder -i recuperar-lo com fos resultava la primera condició per retornar la dignitat a un país venut per en Mas als seus botxins- ara cal pensar com s’administra una situació que donarà poques possibilitats als matisos. Llegiu Ciceró.