Que tota teoria filosòfica és susceptible de caricatura, resulta una obvietat tan gran com inevitable. Que el món va ple de pedants (i que alguns a més són cool), també és obvi i inevitable. Una coneguda filòsofa francesa explica la seva operació de cirurgia estètica partir del concepte de identitat narrativa de Paul Ricoeur. Si ‘jo sóc el que m’explico’ i m’explico que sóc més jove i més bonica, seré més jove i més bonica. La identitat és un recurs literari: són els altres els qui em fan. I els altres em fan perquè em veuen i perquè jo em veig en ells. Val que Ricoeur no sigui un dels meus filòsofs predilectes. Però la vulgarització conceptual hauria de tenir un límit. Vet aquí una raó més per fer-se substancialista.
A la bústia avui hi havia la invitació per a l’acte d’investidura com a nou membre de l’IEC de Carles Ulisses Moulines i quan obro l’ordinador trobo que el Liberation dedicarà dijous vinent el Libé des philosophes a un debat sobre la identitat nacional amb gent que va des de l’Acanda de Cuba (es veu que ja l’han perdonat) fins els retòrics Traverso i Zizek, però amb Myriam Revault d’Allones que acaba de treure un llibre molt interessant preguntant-se per què no estimem la democràcia. Gran qüestió tot cal dir-ho.
Immodestament, la setmana entrant a l’Ateneu tindrem un debat important sobre les Cartes de Plató i s’acaba de publicar un llibre de més de mil planes a Catedra sobre la història de la filosofia espanyola, que potser algun dia caldrà comentar. A València, a més, la càtedra Blasco acaba de donar el seu premi a Antoni Defez per un llibre d’ètica aplicada. Una mica arreu, passen coses en un àmbit que fa quatre dies semblava força mort o, com a mínim, empiocat. La pregunta és, doncs, com ha arribat aquest nou interès per la filosofia? Una altra moda? O la confessió d’un cul-de-sac cultural en un continent cansat d’ell mateix?
Fa temps hauria contestat que les crisis (econòmiques o emocionals) ens tornen més filosòfics, perquè ens obliguen a replantejar el que sabíem. Ara m’inclino més, però, per una altra hipòtesi. Des de fa temps, si més no a la vella Europa, cada cop hi ha més coses, més idees, més situacions personals que s’han tornat optatives. Tot pot ser i no ser (el matrimoni i la condició sexual, el patrimoni i la feina, el partit polític i la confessió religiosa). El diagnòstic recorda allò del vell Marx tot el que era sòlid s’esvaeix a l’aire. I aquesta condició postmoderna que significa el pas de les identitats obligatòries a les optatives, ens duu a la filosofia. Benvinguts al regne de podria ser que, si esteu cansats de tantes coses que eren per nassos però ningú sabia com, ni per què.
Per començar hem de donar les gràcies a les dues-centes cinquanta persones que heu vingut aquest dimarts a l’Ateneu Barcelonès per sentir un parell d’hores de conversa sobre la utopia. Guardarem molt temps en la memòria la lliçó magistral d’en Joan Manuel del Pozo sobre les vies no-racionals de la realitat i el paper del no-racional en la política. La utopia, al cap i a la fi, ens pot fer més lúcids si ens ensenya a situar-nos en les coses polítiques no de front, ni fugint, sinó en la obliqüïtat.
Guardarem també, per continuar rumiant-hi, els cinc minuts del President Maragall demanant-nos que cantéssim els himnes amb força (jo que sempre he estat més partidari del Cant de la Senyera que dels Segadors) i repetint que la política ha de ser utòpica perquè no ens paguen per dir el que diu tothom sinó per tirar endavant.
Ja posats, divendres 22 parlem sobre la dança (i tenim també dança contemporània en viu!) amb Gerard Vilar (UAB) i Laura Vilar (ballarina). Us hi esperem.
Pertanyo a una generació escaldada amb les utopies. Passar-se la vida sentint a parlar del Maig del 68, ja les té aquestes coses. Al final tant de confondre ficció i realitat cansa. A més les utopies amalgamen dues circumstàncies particularment complicades de gestionar: d’una banda es tracta de societats autoritàries, governades per un savi ancià (d’estil més o menys platònic), de l’altra usen la tecnologia com a instrument per a gestionar la felicitat universal. I totes dues coses juntes tendeixen a produir anticossos.
Quan sento a dir que algú és utòpic, com quan sento a parlar d’intel·lectuals crítics, se’m disparen les alarmes. Senzillament, hi ha paraules que per gastades freguen miserablement el tòpic. En general, les utopies (almenys les catalanes) són modestetes. Que gestionar una miserable xarxa de trens de rodalia hagi estat ’utòpic’ durant trenta anys, ja explica el baix nivell de la cosa. Però el realisme polític (plat únic de la política catalana dels darrers trenta anys), està mostrant les seves limitacions més patètiques en aquests dies.
Per això mateix resulta particularment oportú que es publiqui ara una nova edició de la Utopia de Thomas More, en traducció catalana de Joan Manuel del Pozo, que fou conseller d’Educació i Universitats al darrer govern de Pasqual Maragall. La presentació, el proper dimarts, del llibre a l’Ateneu Barcelonès pot resultar, doncs, especialment significativa per molts i diversos motius que van de l’acadèmic al polític. El debat sobre les utopies, d’altra banda, sembla renéixer a Europa en paral·lel a la crisi de la socialdemocràcia que d’Alemanya a Anglaterra i de França a Itàlia, està en situació de fallida ideològica. Potser no hem sentit encara les últimes notícies del regne d’utopia
El difunt Pierre Bourdieu es va equivocar quan defensava que al món polític només hi pot haver dues categories dominació i subordinació. Per desgràcia (i ajudant-hi molta trompeteria foucaultiana) força joves sociòlegs es van empassar aquest discurset i, a la llarga, això ha tingut com a conseqüència una desmobilització política important. Lamentar-se (amb un punt de jeremiada) per la facilitat insòlita amb que els dominants imposen la seva dominació, l’únic que han aconseguit és que massa gent cregui que el sistema (el capitalisme, els monopolis, el patriarcat) és omnipotent, i que creixi la despolitització perquè, finalment, no hi hauria res a fer.
Però quan es poden veure les coses amb una mica de perspectiva qualsevol s’adona que al món hi ha quasi infinites categories sociològiques i que dividir-lo només en dos grups (savis i burros, grasos i prims, simpàtics i antipàtics), és una terrible simplificació -derivada del pitjor marxisme, tot cal dir-ho. Obviar la complexitat i els matisos, a més de dificultar la política i primar l’enfrontament directe (i sovint suïcida) empobreix els debats fins convertir-los en eslògans. Si al món només hi haguessin dominants i subordinats, Catalunya mateixa ja hauria desaparegut de segles. I no és el cas: els subordinats també saben ser dominants i també busquen les seves estratègies. Cosa que la política d’allò que s’anomena ‘Madrid’ ha ignorat molt sovint. Més aviat, si es posen molt farrucos (o farruquitos), si i es creuen amb dret d’atropellar a qualsevol, el que desapareixerà serà Espanya.
Baudelaire va dir que la modernitat es caracteritza perquè l’home es dissenyava a si mateix i va afegir que, de tota manera, aquest disseny només podria ser irònic (és a dir, que l’heroisme quedava com una característica del Renaixement, però aliena als temps tecnològics). Hi ha qui ha intentat portar a la pràctica el redisseny humà a còpia de neurones i xips, sense posar-hi, però, gens de capacitat irònica. Comencem a saber força coses del cervell-(i és molt curiós que els circuits cerebrals del debat polític siguin els del forofisme més futbolero: http://www.alcoberro.info/planes/neuroetica6.htm, però el camp obert i les preguntes són moltes -i el posthumanisme es configura com un dels debats més interessants dels propers anys, capaç de tocar el mateix concepte de ‘vida’.
Una llarga sèrie de pensadors americans estan elaborant tesis posthumanes i algun extens resum circula a Internet http://es.wikipedia.org/wiki/Transhumanismo Dissabte 16 de gener a les 11 del matí Anna Sarsanedas ens explicara les tesis, les implicacions i de les conseqüències del tema al Liceu Maragall de l’Ateneu Barcelonès. El tema, com a mínim, promet. I l’entrada és lliure.
Hi ha amics filòsofs comunitaristes (amics és un dir) que estan - de debò!- contents amb la crisi perquè segons ells obre una oportunitat per a la solidaritat. Creuen que quan som pobres ens tornem més bons, més solidaris. Fins i tot esperen que la pobresa porti ‘noves virtuts’, que ens faci redescobrir l’agraïment (en diuen l’alegria del compartir) i que ens adonarem de la manca de sentit del consumisme. Santa innocència. Senyal que coneixen pocs pobres.
En canvi, l’home que mira troba que una cosa bona de les crisis és que ara no fan publicitat de menjar light a la tele. Sembla que es consideraria de mal gust i que les marques han decidit que ‘ara no toca’. El light es ven cada cop menys als supermercats europeus i, en canvi, i d’una manera força més coherent es tendeix a disminuir les racions. Un cas interessant és el donut, que ara es pot demanar en versió mini sense passar per golafre i és igual de bo. Potser el baix en calories no era tan baix però com a mínim la tabarra que donaven ens l’estalvien.
Això si, queda encara un iogurt que promet regularitat indestinal. I és que amb les crisis, de cagalera, molta.
Una de les actituds que més mal han fet al món occidental després de l’11-S ha estat interpretar el món en termes de western dels anys cinquantes, amb Bush junior en el paper de sheriff Will Kane a Sólo ante el peligro. I no és broma que aquestes coses les busquen i les saben fer prou bé. Els nens que surten del cinema imaginant-se que són el prota del film prefiguren els adults disposats a salvar la humanitat d’ella mateixa. Pocs dies després de l’atemptat a les Torres Bessones, la Casa Blanca convidà a dinar dues vegades els capos de Hollywood, amb qui va negociar la manera com farien negoci i propaganda amb els morts (aquests farien negoci amb qualsevol cosa). El resultat fou que el mateix desembre de 2001, una quarta part dels cinemes dels Estats Units van projectar The sprit of America, una peli de muntatge que ressuscitava ni més ni menys que a John Wayne. I d’aquest mal, creient-nos encara que són com cowboys, en patim tots. Especialment, els que de vaquers no en tenim gran cosa.
És impossible entendre la manera de pensar d’alguns autodenominats salvadors de la humanitat sense el món ensucrat de Qué bello es vivir de Frank Capra. Cada vegada que llegeixo alguna burrada catalana sobre filosofia de l’educació, acabo pensant en el mal que pot fer empassar-se-la cada Nadal a la tele. Vivim en el món de les simplificacions i la mania de ser John Wayne o James Stewart (o Robin Williams a El club de los poetas muertos) no seria perillosa si no s’infiltrés en l’inconscient.
Per cert, encara m’agrada menys el cinema que pretén una cosa tan absurda com fer pensar. però en realitat l’únic que fa és dirigir el pensament. Els directors que volen fer pensar (i els filòsofs que creuen que sense ells no hi hauria pensament al món) són uns pedants de set soles. No m’agrada que em “construeixin el món”. Estic, ben al contrari, a favor d’allò que se’n diu la il·lusió natural que forma part de les estructures bàsiques de la ment, o els universals humans. Bastint un món per als humans, finalment l’únic que s’aconsegueix és incapacitar-los per tal que se’l construeixin ells mateixos. El cinema (i no cal dir, la televisió) ha estat l’eina que ha permès una cosa tan lamentable com expropiar als humans les seves pròpies experiències. Res d’art revolucionari o d’art total (ho lamento pels lectors de Walter Benjamin). Que la gent s’enamori i parli com a les pel·lícules, ens hauria de fer pensar en la profunda capacitat que tenim els humans per acabar imitant les màquines.
Després d’Hiroshima, Günther Anders, el primer marit de Hannah Arendt, va constatar (1950) que l’home està antiquat. Les construccions tecnològiques tenen un poder infinitament superior al dels humans, que s’avergonyeixen davant la superior capacitat de les seves pròpies eines. I el cinema, és simplement una de les expressions tecnològiques d’aquesta misèria. Emocions tecnològiques per a una societat tecnològica.
No m’agrada el cinema. El cinema és allò que es projecta en sales fosques on hi ha gent desconeguda que menja crispetes i veu Coca-cola setmanes abans que les pelis les facin en DVD - que tampoc m’agrada, perquè quan estic a casa el que em ve de gust és parlar amb la meva dona i amb els meus fills, o llegir llibres i fumar en pipa mentre em prenc un oporto. No m’agrada el cinema perquè expliquen històries d’idiotes i, a més, les expliquen malament, simplificant a dojo; com si tots fóssim uns adolescents i ens empasséssim qualsevol bestiesa. No m’agrada el cinema perquè tampoc m’agrada la velocitat i en una peli passen massa coses i massa ràpid. No m’agrada el cinema perquè pretenen que m’emocioni i que no pensi. No m’agrada el cinema perquè no m’interessen les imatges del món (allò que en alemany de professor pedant en diuen Weltanschauung), sinó el món dels conceptes - i si em deixessin triar, optaria per la veritat i no per les faules.
No m’agrada el cinema perquè és una indústria que fabrica somnis industrials i jo amb la indústria hi tinc males relacions. A més, sóc un professor de filosofia i la filosofia, ja se sap, és feina d’artesans. No m’agrada el cinema perquè la meva mirada és meva i no estic m’agrada que un director decideixi on he de concentrar la vista. Precisament perquè m’agrada badar, i deixar volar la meva imaginació, m’empipa que em prenguin per badoc i vulguin controlar els meus somnis. No m’agrada el cinema perquè els sentiments es presenten a punt de caramel, simplificats; com correspon a la forma industrial de gestionar-los en societats tecnològiques.
Les històries que ensenyen al cinema acaben essent com una mena de divulgació (secularitzada) de la història cristiana de la salvació: tot va malament, però els protagonistes tenen molta fe - i la seva fe els salva. Preciós. Ja fa temps que dos crítics de Heidegger, Karl Löwith (1897-1973), i un senyor tan de dretes com Ernst Topitsch (1919-2003), van fer la crítica de l’historicisme sobre la base que era una versió secularitzada de la història de la salvació. I el cinema és això: historicisme contra la història, resum simplificador (bons i dolents) contra la complexitat del real. Simulacre ensucrat contra drama humà.
Comments Off
Una de les feines més difícils que hi ha en filosofia és escriure llibres que pretenen ser ‘introduccions a la filosofia’, perquè sense ni adonar-se’n l’autor fàcilment acaba caient en la literatura d’encàrrec (simple resum d’idees d’altri), en el paternalisme (tu calla que jo t’ho explico) o en la trivialitat (la famosa xuminada de la filosofia crítica que de tant repetir la parauleta l’ha convertida en insofrible). Introduir la filosofia és tasca benemèrita però carregada de perills que difícilment surt bé. Hi ha un parell de bones introduccions a la filosofia fetes aquí (les de Xavier Rubert de Ventós i la de Josep-Maria Terricabras) i al mercat català es troba també l’obra mestra del gènere, Els problemes de la filosofia de Bertrand Russell (Angle Editorial) en una edició cuidada al detall. Però en general és una feina que, com diu XRV costa tant que sembla que no costi.
Per escriure bones introduccions a la filosofia, i sospito que a qualsevol altra art humanística, hi ha una condició imprescindible: cal tenir una mica de geni aforístic. S’ha de saber escriure prou bé com perquè una sola frase (ni que sigui una mica forçada, com de pinyolet). No és cap casualitat que Rubert (Manias i afrodismes), Terricabras (Pensem-hi un minut) i Rusell siguin també autors de bons llibres aforístics. Sense un estil literari que arrrossegui, resulta quasi impossible desperar el lector.
Però les introduccions a la filosofia tenen encara un altre problema: ha de ser actuals, han de permetre lligar allò que el lector troba en la seva experiència de cada dia amb el que necessita conèixer i trobar encara que no en tingui una consciència gaire clara a l’inici. Per això és molt interessant la darrera aportació al gènere ‘introductori’, que acaba de servir-nos amb el títol Menú degustación el professor Manuel Cruz (Península).
Menú degustación és un text que compleix amb escreix les demandes del gènere. Prou gadamerià per saber que la auténtica pregunta és aquella en que corremos el riesgo de dejarnos sorprender por la respuesta. Prou aforístic per parlar dels minuts de les escombreries per a la filosofia a Secundària ara mateix, i amb prou experiència política per saber que els filòsofs busquen refugi en la literatura quan el seu discurs dóna mostres d’exhauriment. I prou savi com per recordar-nos amb Rorty que una de les metàfores que més ha obstaculitzat la comprensió de la llibertat humana és la del llibre en blanc. Si d’en tant en tant us cal refrescar la vocació filosòfica o si voleu entrar al món apassionant de les idees, el llibre de Manuel Cruz és una eina perfecta. I ara s’acosten quatre dies de pont immaculadament constitucional. Aprofiteu-los llegint-lo.