Per què és divertit el sexe?, és una bona pregunta i un mal llibre. Editat per Debate en castellà i obra d’un dels divulgadors científics més coneguts ara com ara, Jarred Diamond, l’obra respon als pitjors tòpics de la mala vulgarització pseudocientífica. Passa sense ordre de cap mena d’un tema a l’altre, proposa tota mena d’analogies arriscades -i sense fonament- entre espècies i cicles vitals que no tenen res a veure, i acabar sense respondre la pregunta.
En el tema de la sexualitat humana mai no he acabat d’entendre si és legítim separar el que és cultural del que és biològic i, excepte que algú tingui alguna fixació rareta, dedicar un munt de planes a divulgar els costums sexuals de tota mena de micos tampoc no justifica res de seriós sobre les peculiaritats dels sapiens-sapiens. El llibre explica tantes excepcions en les conductes sexuals animals que al final el lector sospita que, senzillament, en aquest camp no hi ha regles. Trencar-se el cap amb divagacions sobre perquè la tita dels orangutans és tan curta en comparació amb el dels humans (per cert, sembla que no només és curta sinó també flexible, cosa que no sabia), no explica dissortadament si es diverteixen més o menys que nosaltres. I cas que ho expliqui, la veritat és que saber-ho no treu a res en absolut. Ja posats en matèria quan l’autor divaga sobre les experiències sexuals de las aves costeras llamadas jacanas, las hembras de los andarríos manchados y las de los faloropos tricolores a qualsevol lector se li escapa un somriure per pura bestiesa. L’acumulació d’anècdotes no ha estat mai més que això: anecdòtica.
Tan creïble resulta que el sexe masculí sigui un desperdici energètic que fa l’espècie, (dedicant a fer créixer el nap el que s’aprofitaria millor si ens creixessin les neurones!) com que sigui un símptoma i una exhibició d’alguna altra cosa (bons gens, per exemple). I tan difícil és de creure que tota la sexualitat humana estigui vinculada a la reproducció com que no ho estigui mai. De tot hi haurà a la vinya del Senyor, suposo. En fi: si voleu saber per què és divertit el sexe?, passeu del llibre de Jarred Diamond; pregunteu-ho directament a la parenta o al parent, o a tots dos si sou molt moderns. Com a molt pot passar que us diguin: “el sexe és divertit; però amb tu no, cari!”. Això exactament li va succeïr a Rousseau a Venècia i, vés per on, es va dedicar a la filosofia.
En el troç de món que va de Palafrugell a Torroella de Montgrí la gent parla i no para de l’alcalde de Begur, Carles Arnau (CiU) . Si hi hagués periodisme d’investigació en aquest país, les curioses similituts entre Andratx i Begur ja faria anys que estarien a les planes dels diaris i la destrucció del paisatge del Salt d’en Ribes i de les roques de la platja de Pals (administrativament, la platja del Recó de Begur) l’hauria tractada una comissió especial al Parlament de Catalunya. Però per ara aquí no es mou ningú, en el millor estil dels silencis opacs que provoca l’urbanisme gansteril. La sospitosa aparició d’alguns russos a Begur no està ajudant gaire a millorar l’ambient, com si diguésim.
Dimarts, amb la seva pinta giliygilesca més tòpica, Carles Arnau va fer col.locar una fotografia seva presidint el Saló de plens de l’Ajuntament i quan l’oposició li va retreure el gest, va respondre l’homenet que si vol hi posarà (sic.) la Natàlia Verbeke en pilotes. El senyor (?) alcalde no en va tenir prou i es va arrancar amb la següent prosopopèia política i/o declaració institucional que per més fidelitat reprodueixo del Diari de Girona del dia 1 de febrer: Espanya és un país de fira i pandereta perquè un Ajuntament hauria de tenir tota l’autoritat respecte a les seves parets. És a dir, que “ell” és l’Ajuntament i a a casa seva ha de fotre el que li surt de la punta del nas. I a continuació va deixar anar la cosa de la Verbeke, puntualitzant però que no tenia intenció de fer-ho per ara. Amén i gràcies. Tot cal dir-ho, fins i tot alguns regidors de CiU es van posar nerviosos amb la pallassada, però no van piular. Així està el personal polític municipal. Destrucció del medi natural, xuliputisme i altres herbes sovintegen a tot arreu i potser n’hi ha a tots els partits a hores d’ara. Però a Begur ja s’estan passant. Si us plau, que facin alguna cosa i ràpid els que per llei tenen l’obligació de fer-ho.
Dijous va fer una setmana del sopar anual de l’APPEC a Montjuïc i encara no havia trobat un moment per parlar-ne. Potser tampoc no havia trobat el to, o simplement no en tinc ganes. Però si et conviden a sopar i no fas ni l’elogi dels qui paguen la factura sembla que queda lleig, oi?
La APPEC és l’Associació professional dels editors de revistes en català i agrupa un munt de publicacions -sovint d’àmbit local- amb un públic d’aproximadament dos milions i mig de lectors en conjunt. Que facin un sopar i que hi vagi el Conseller de la cosa cultural sembla, doncs, del tot adient. A més regalen la Guia dels mitjans de comunicació en català de l’any 2007 que és una eina professional de molt interès. Fins aquí res a dir; país normal, país banal.
Dissortadament em van fer seure davant el cartell de la revista Conills, que van resultar dels de quatre potes per comptes de ser, com convindria (com seria periodístic i propi del negoci), uns conillets prometedors, peluts i suaus, de dues potes. Així, tal qual, vaig descobrir que existeix una revista conillera en català. Però des de petit -quan el meu avui enviava a Barcelona els animalets amb mixtomatosi d’ulls immensos que se li posaven malalts al mas- sóc al·lèrgic als conills de quatre potes; no els tasto mai ni que m’hagi de quedar sense menjar -cosa que m’ha succeït més d’un cop i més de dos. I sobre conilletes de dues potes no en parlaré ni en presència del meu advocat -i menys en un bloc, que aquestes coses les carrega el diable.
Conills i La Terra són publicacions de la Unió de Pagesos i van tenir premi en la nit de la APPEC. Pel poc que en sé es tracta de publicacions honestes, ben fetes i orientades a un públic interessat. Però d’aquí no passen. A la festa hi havia una gran quantitat de bona gent, de patriotes molt valuosos que fan revistes petitíssimes amb una bona voluntat admirable i amb una escassetat de mitjans i de diners sovint patètica. Gent que sacrifica nit i caps de setmana perquè al final surtin revistes que es diuen La Veu de l’Alt Congost, El Mirall, El Codony o Relleu que fan el que bonament poden; però que (ai las!), poden ben poc.
La pregunta és: tindrem algun dia conills com els de tothom i bons treballs de llengua dels que paguen la pena en el quiosc català? Admirat de la bona fe de la premsa local i una mica trist per viure en un espai comunicatiu de regional, vaig sortir del sopar de la APPEC amb un amic pensant que la bona voluntat sense mitjans (situació actual de la cultura catalana) serveix de molt poc. A l’endemà només dos diaris van dedicar quatre ratlles al sopar en un lateral discret.
Cada vegada que sento a parlar del poder judicial tinc un problema: en una democràcia el poder judicial no existeix. Etimològicament “democràcia” vol dir poder (cratos) del poble (demos) -i aquest (cadascú val per un i només per un) és l’únic principi organitzatiu de la convivència que reconeixem els demòcrates. En democràcia cap poder no elegit no es pot admetre com a legítim ni de broma. De la justícia els demòcrates no en diem “poder” sinó “administració”. En una democràcia mana la gent corrent. Ni tan sols els polítics no són amos, sinó gestors. Com deia Lincoln: Déu estima la gent corrent; per això en va fer tanta -i si mai resignem aquest principi estem perduts perquè, en el vocabulari kantià, els “tutors” ens tornaran a l’estat infantil de la humanitat.
En democràcia el poder no s’atorga en unes oposicions a magistrat o a notari, ni per examens en què alguns talentosos (o similar) s’aprenen de memòria un temari, sinó que es tria a les urnes, prèvia campanya electoral oberta. L’expressió poder judicial ja va fer riure a Voltaire. I avui encara és més absurda. Per cert: en la legislació de la República Espanyola això de diferenciar entre “poder” (sobre els homes) i “administració” (sobre les coses) va ser un principi defensat admirablement.
Avui s’inaugurava al vell casalot de la plaça de la Universitat l’exposició dedicada al mestre José-María Valverde, filòsof i poeta. Per moltes raons - i fins i tot per no exercir una hipocresia lamentable o perquè com deia el Dr. Gomà de les coses important no se’n fa lliçó - m’he estimat més no comparèixer a l’hora dels discursos i anar-hi quan gairebé no hi havia ni públic (només algun noi molt jove que s’ho mirava tot amb ulls d’ensopiment) Com que em sobrava temps abans d’assistir a un altre acte, gairebé he dedicat una hora a la nostàlgia -i a pensar què hauria passat si… Però no va passar; així que el dubte no tindrà resposta.
En la mort de Maragall, D’Ors va fer una Glosa que començava jo d’aquest mort no sabria parlar-ne sinó després d’un silenci molt pur. Em deu passar una cosa per l’estil -et toutes les portions prises. A l’exposició els qui estem a frec de la cinquantena trobarem una part no menyspreable del nostre simbòlic “paisatge de formació” (expressió “tota Trías” que uso amb òbvia mala intenció) Però la nostàlgia és sempre un univers privat, fet de detalls minúsculs que resulta de mal gust exhibir. No en parlaré, doncs. Aconsello la visita al vell casalot ombriu amb una bona disi de perdó per les ingenuïtats inevitables. M’hi sobra Nicaragua (al seu moment aquesta va ser la causa del nostre distanciament -a mi se’m va fer sempre indigest el rotllo sandinista), m’hi sobra molta hipocresia política, m’hi sobren alguns aprofitats inevitables. Però el Poeta hi és. Amb això n’hi ha prou.
Comentava aquesta nit a l’Ateneu en Josep-Maria Porta Fabregat que la pretensió que dóna unitat al projecte cartesià és la fonamentació de la llibertat. Per al professor Porta Fabregat El mètode és ciència de la ciència, o en altres paraules, és l’esforç que la raó fa per poder accedir a la veritat, a la universalitat i a la bondat com a mathesis universalis. Que la veritat sigui accessible per càlcul -i no per analogia com era el cas de l’aristotelisme- significa que la raó ha de ser legisladora i metòdica per evitar ser depenent. La ciència cartesiana -i l’home màquina amb ella- consisteix en un esforç per arrancar l’home de la condemna bíblica al treball i a la mort. Potser simplificadament he tingut la sensació que per Descartes més valia ser màquina que esclau dels designis divins. El Déu cartesià garanteix la ciència i fa problemàtica la fe. Vet aquí una bona formulació, sintètica, del designi modern.
Postdata: No he llegit el Descartes y Plauto de García Hernández, un llibre del que ara es parla molt però prometo que ho faré.
Dimarts a l’Ateneu esperem en Josep-Maria Porta Fabregat (UOC) perquè ens expliqui el seu Descartes, un autor que darrerament la crítica filosòfica està rellegint tant per valorar un suposat “error” (?) en el mecanicisme i el dualisme que propugna - Damasio, dixit - com per convertir-lo en símbol de l’absolutisme barroc - absolutisme de la Raó i negació del sagrat van al mateix pack, tot cal dir-ho.
Fa anys que no llegeixo Descartes amb la intensitat que caldria i encara no he arribat a la serenor imprescindible per llegir Spinoza i entendre-hi coses serioses. Coses com les que hi va trobar Borges (el hombre quieto / que está soñado un claro laberinto) que tot i haver-s’ho proposat manta vegada, mai no va arribar a escriure el llibre “definitiu” sobre la filosofia spinozista -primer perquè no en sabia (sembla) i després perquè no li calia.
El meu Descartes és molt generacional: em van ensenyar a llegir el filòsof simbolista, el de la il·luminació de l’estufa i dels somnis de la Raó, o l’existencialista que estava de moda entre els meus professors de batxillerat. Em sembla encara digne de meditar, però, la seva intuïció segons la qual una cosa que pensa és una cosa que dubta, que entén, que afirma, que nega, que vol, que no vol, que també imagina i que sent. La frase és Barroc pur en la forma i existencialisme al galop en el fons. Una cosa que pensa és, potser, una cosa “que no està en ella”. Una cosa que pensa sempre serà molt provisional malgrat el tòpic del “cogito”, em temo. Per això mai m’ha acabat de fer el pes la hipòtesi d’un cartesianisme de direcció única que apunta -i dispara- cap a una Raó granítica. De tot això m’agradaria parlar-ne amb en Porta dimarts.
L’any 1869, John Stuart Mill als Capítols sobre el socialisme -una obra que mai no va acabar i que fou publicada per la seva filla adoptiva Helen Taylor- va plantejar el problema dels límits del comunisme: una societat per tal de viure necessita creativitat i això sembla incompatible amb una economia dirigista que resulta inevitablement ineficaç i corrupta. El text és una mica llarg però cal recollir-lo per anar més enllà:
Els obstacles al progrés humà són sempre grans i per tal de superar-los és menester que concorrin circumstàncies favorables; però a tal fi constitueix una circumstància indispensable que la naturalesa humana tingui llibertat per tal d’expansionar-se espontàniament, tant en el pensament com en la pràctica; que la gent pensi i experimenti per si mateixa i que no deixi en màns dels governants, tant si actuen en nom d’uns pocs com de la majoria, la qüestió de pensar per ells i de dir-los el que han de fer
Afortunadament Mill és, ara com ara, lectura obligatòria a Batxillerat i amb una mica de sort fins i tot algú se’l llegirà. Posats a autoenganyar-nos podem creure que amb el temps, uns batxillers lectors de Mill seran més lúcids que els qui van ensopegar, per exemple, amb Marx i han acabat d’ecopijos i d’antisistemes amb cotxe oficial. Que es confongui ser radical (és a dir, “anar a l’arrel dels problemes”) amb ser “antisistema” ja demostra com anem de fluixos en vocabulari polític a aquest país.
Però que la gent pensi i experimenti per si mateixa, els il·lustrats ho intenten de fa tres-cents anys sense gaire sort. Si un bon dia el personal decidís expansionar-se espontàniament, tant en el pensament com en la pràctica hi hauria a tot arreu un pànic generalitzat; és precisament l’espontaneïtat el que més por fa al comunista, al buròcrata i al funcionari.
Acabada la lluita contra el comunisme, la pregunta oberta és: què fem amb la burocràcia? És bo el sistema burocràtic per facilitar el més gran benestar al més gran nombre? És el burocratisme el peatge que cal pagar per fer possible la redistribució? Burocràcia contra espontaneïtat és “la lluita final” que ha substituït la que esperaven els barbuts del XIX entre burgesos i proletaris.
Ara com ara l’espontaneïtat té dos enemics jurats: d’una banda els neocons culturalistes, que identifiquen “cultura” amb repressió dels instints i detesten tot el que sigui natural; i de l’altra els progres que la mitifiquen sense adonar-se de la utilitat de la cultura per redissenyar el que en la natura no acaba de ser harmònic. Hi haurà un nou Stuart Mill per replantejar aquests temes?
Dijous es va inaugurar l’exposició Per bruixa i metzinera. La caçera de bruixes a Catalunya al Museu d’Història (Metro Barceloneta – Palau de Mar). Com que el comissari és l’Agustí Alcoberro, germà d’un servidor, dispensareu que en faci una publicitat tan merescuda, com excessiva i tan incondicional, com passada de rosca. És la millor exposició que es pot veure avui en un Museu a Barcelona, què carai! Després direu que no sóc objectiu. Les bruixes i la caçera de bruixes és un tema apassionant per a tothom qui s’interessa per la història de les mentalitat i per la complexa qüestió de la llibertat i la tolerància: en aquest sentit sempre seran un símbol. Van ser acusades de pertànyer a una secta universal presidida pel dimoni (més o menys com els independentistes catalans avui) i de provocar assassinats, infanticidis i destrucció de collites (més o menys com els independentistes catalans avui, també) i han quedat en l’imaginari popular,en el folclore i en la memòria de la revolta -fins i tot per convertir-les en símbol del feminisme.
Però cap explicació no exhaureix el tema. En la bruixa com en tota la gent que viu –i que pensa–al marge sempre hi ha alguna cosa de fascinant que admet des d’una explicació psicològica a una narració culturalista En tot cas, el tema de la bruixa sembla inexhaurible, com correspon a l’arquetipus de la dona forta contraposada a l’inquisidor -que arreu no deixa de ser un pobre diable, un home que porta faldilles i que al capdavall només troba la seva fortalesa en l’explotació de la misèria i la por.
Que les bruixes de debò, les que es conexen documentalment de manera diríem “positivista”, fossin dones pobres, ignorants, forasteres, sovint vídues, sense fills i, per tant, sense defensa, no nega –més aviat al revés, accentua- el poder simbòlic del tema. Afegiu a tot això que l’exposició que ha comissariat l’Agustí inclou un munt de material inèdit, porovinent també d’Edimburg, de Berlín i de diverses biblioteques europees. Visita imprescindible.
Fa anys que ho explico a classe però no he aconseguit que em facin gaire cas: justícia és un mot buit, estrictament in-significant, perquè no hi ha manera de definir-lo correctament. Per això en la més estricta tradició utilitarista, proposo sistemàticament substituir la paraula per “imparcialitat”. Imparcialitat vol dir tracte igual i no afavorir cap part. Però què sigui la justícia no ho sap ningú. Només la figura d’un àrbitre imparcial té sentit; la justícia -i encara pitjor si vol ser “reparadora”- resulta confusionària i al límit no hi ha qui la diferenciï de la venjança.
Dos exemples: en el cas dels xilens que estan d’okupes en un pis de Barcelona, els interfectes no han tingut cap problema per reconèixer que eren uns indocumentats, sense papers legals ni permís de residència de cap mena. La llei, però, no pot ser més clara: imparcialment tot resident il•legal ha de ser detingut d’ofici i portat a La Verneda mentre se li obre expedient i se’l retorna al seu país.
I en el cas de l’etarra De Juana, la cosa va del mateix pal: se’l condemna per un delicte d’opinió, com si l’opinió pogués delinquir en alguna part del món civilitzat. Però mai de mai veureu que es condemni per delicte d’opinió o de xenofòbia ningú de la COPE o de Ciutadans.
Que dos jutges diferents no es posin pràcticament mai d’acord sobre la condemna (o l’absolució) “justa” en un mateix cas -només cal veure què passa a la majoria dels judicis de cassació- ja demostra que estem davant d’un mot indefinible, mal concretat i inútil per regir les relacions socials entre adults.
Bentham va explicar fa quasi 200 anys el paper de les fal•làcies polítiques i jurídiques a l’hora d’intentar fer passar per justos, “naturals” i correctes el que són pures invencions convencionals per defensar interessos. En tot cas, consti que si teniu algún procés en maxa, no demaneu justícia que d’això no n’hi ha. Amb una mica d’imparcialitat les coses van que xuten.
El meu homònim japonès Karoshi Kubehro està francament sorprès que en català, després d’haver publicat el Walden de Thoreau el desembre passat (amb pròleg d’un servidor) estigui a punt de sortir el Dersu Uzalà amb pròleg d’Enric Faura –també a Símbol Editors de Sant Cugat.
Dersu és un dels films més importants en la història del cinema i una obra essencial d’Akira Kurosawa. Però a més i encara que no sàpiga gaire Dersu és una de les quatre o cinc novel·les de referència des de la perspectiva ecologista o, senzillament, ambiental. De fet consisteix en el relat verídic dels viatges de l’explorador rus Vladimir Arseniev (1872-1930) en missió cartogràfica a una regió de l’extrem Est rus, prop de la frontera xinesa. Allí va trobar un vell caçador de la taiga (en Dersu) que es convertí en el guia de l’expedició i tot dos, malgrat les diferències de cultura i de mentalitat es feren amics en la mesura que comparteixen una admiració per la natura que el ferrocarril estava ja a punt de destruir.
Després de la darrera expedició d’Arsaniev a la regió, l’any 1908, el caçador estava ja massa cansat per viure sol i l’explorador li oferí la seva casa a Xabarsk; però incapaç de soportar la vida urbana, Dersu abandonà la ciutat per retrornar a a la taiga on el van trobar mort al cap de dues setmanes.
Com totes les narracions ecològiques Dersu té alguna cosa de text iniciàtic i d’elegia al mateix temps. No sé si vol dir alguna cosa que ara hi hagi una certa presència de llibres ambientalistes a Catalunya –i de fet m’ha sorprès la difusió del Walden de Thoreau, un text que naturalment recomano més que molt –en la mesura que en sóc responsable en la mínima part que pertoca al prologuista. Però si es pot ajudar d’alguna manera des dels llibres a crear el sentiment calmat i oceànic que demana l’ambientalisme i si a través de llibres com Walden o Dersu s’obre pas una mentalitat més respectuosa em l’entorn, em sembla magnífic. El debat ecologista (però no ecopijo) és ara mateix molt necessari i els llibres són una eina important a part d’un goig estètic.